Mateu 11,25-30.
Job… aquest home de la Bíblia, del que se’ns diu que ho va perdre tot : riquesa, fills, tots els seus bens… En el moment del seu dol, els seus amics es van seure al costat d’ell i s’hi van estar 7 dies i 7 nits en silenci. Cap paraula. Perquè no sempre hi ha paraules. No sempre hi ha respostes. Només queda el silenci a la recerca d’una serenitat, d’una pau, un lloc a on desar el pesat farcell que queda.
La mort del B. ens deixa així. Amb preguntes. Sense paraules. Inquiets. Amb dubtes. I... venen els sentiments de pena... El silenci pesa. Intentem racionalitzar, explicar. Busquem refugi en discursos, imatges, símbols que ell mateix va compartir. I res ens ajuda.
O busquem refugi en tot el que vam poder viure de positiu amb ell i que no ens deixava preveure el seu darrer gest.
O sentim que ens manca la força en un sentiment d’impotència de no haver-lo pogut ajudar a retrobar esperança.
Avui la vida se’ns apareix sota el signe de la fragilitat. Jesús diu en una de les seves paraules : “de que us serveix guanyar el mon si perdeu la vostra ànima”. La fragilitat forma part de la vida. Jesús, amb aquestes paraules ens ho recorda. Més ens ocupem del que és o ens assembla fort, més oblidem la part fràgil que tots portem en nosaltres. La força de l’ésser humà no està en el rebuig de la feblesa sinó en la seva acceptació. A l’hora forts i febles, com llegim en el apòstol. Quan soc feble ales hores esdevinc fort doncs la força del Senyor es manifesta en la meva feblesa.
Hi ha un moment en la vida de Jesús en el que des del nostre punt de vista es mostra feble. Quan plora al davant de la tomba de Llàtzer, el seu amic. Arriba massa tard. Li havien dit que estava malalt, i arriba quan ja és mort. Des de fa 4 dies. Jesús, a les hores va cap a la tomba i plora. Comparteix la nostra feblesa. Son llàgrimes de compassió. Llàgrimes d’amistat que desemboquen en una historia de resurrecció doncs Llàtzer es arrencat de la mort i estirat cap a fora de la seva tomba quan Jesús el crida. “Llàtzer... surt fora”.
En el llibre del Deuteronomi trobem aquestes paraules : « Avui poso davant teu el bé i el mal, la vida i la mort, escull la vida ».
Des el punt de vista de Jesucrist, de Jesús, no és que, contràriament al que ens puguem pensar, no és que la feblesa ens sigui prohibida, som cridats a comprendre que per sobre de les nostres febleses, per sobre dels obstacles que se’ns presenten, per sobre de les més grans dificultats hi ha una veu que s’adreça a nosaltres i que ens crida a sortir dels nostres sentiments de derrota, una veu que ens crida a aixecar-nos de les nostres caigudes, una veu que ens diu: “surt cap a fora” , “escull la vida”.
Estem tristos, ara queden les preguntes. La marxa del B., sobtada, i a l’hora lenta, amb totes aquestes setmanes de espera, pesen en el nostre cor i en el nostre esperit. La seva darrera decisió també.
Permeteu-me que acabi amb aquestes paraules d’una cançó de Jacques Brel, en “Le Plat Pays”…
Amb un cel tant baix que un canal s’ha perdut
Amb un cel tant baix que fa humilitat
Amb un cel tant gris que un canal s’ha penjat
Amb un cel tant gris que l’hem de perdonar
Amb el vent del nord que ve i ho remou tot
Amb el vent del nord escolteu-lo, es trenca.
El pla país que és el meu.
No ho sabem. La darrera decisió del B. va ser de acabar. “La vida m’ha empès”, va deixar escrit. La vida sota un cel gris. Tant gris. Que cal perdonar-lo. Cal perdonar-lo perquè el nostre cor pugui quedar en pau.
Jesús diu. Veniu a mi, tots els qui esteu fatigats i carregats i us faré reposar. Aquesta paraula ens diu que per a tots nosaltres hi ha un lloc, un espai, una relació en la que ens és possible desar els nostres farcells, per pesats que siguin. Jesús ens ajuda, amb ell, a desar els nostres sofriments. Ens podem sentir acompanyats. Descansats. Quan el pes esdevé massa gran. Quan no podem portar-lo sols. Jesús ens ofereix que ens puguem aguantar ben fort a aquesta columna.
Busqueu la mirada de Déu. Us ajudarà a retrobar el pas. Us ajudarà a curar les ferides que queden, a omplir el buit dels sentiments de pena que queden en suspens… el buit de les incomprensions, el buit de les preguntes sense resposta, el buit dels sentiments de impotència.
Cerqueu la mirada de Déu. En vosaltres. Us ajudarà a trobar i a escollir la vida que a vegades queda arrecerada en el fons de la nostra ànima. Com si es tractés d’un refugi. Protegida dels vents i les tempestes. AMEN
