Avui al mati. Visita a Mme S. Un llarg camí de sofriment: malalties, dols, dificultats. Però hi ha en ella una solidesa que m’impressiona. I una lucidesa a l’hora de raonar la vida i les circumstàncies, amb molt de realisme i vitalitat, amb els seus 86 anys. Acabo la visita després de dues hores. Em demana perdó… “Es que parlo massa!”. Preguem. Al final, obrim els ulls. Ella els té un xic humits, somrient, i amb un gran sospir diu: “Ça fait du bien”. La visita pastoral. Un temps, un espai, per escoltar la persona, deixar que s’esdevingui, que pugui
avançar en el seu camí, dient el que porta a dins. No hem de pretendre dir-li el que ha de fer, ni tan sols omplir-la de savis consells, o deixar anar una col•lecció de versets bíblics. Deixar que el seu interior es digui amb tota senzillesa, i sinceritat. Acollir la persona. Tal com és. Amb tot el que porta. I procurar que es senti bé. Deixant de cantó judicis. La fe, , el testimoni del amor de Déu en nosaltres ens dona la qualitat d’acolliment que ens fa capaços de escoltar, rebre, i portar la persona des de la certesa del perdó, en la pregària i en el secret del cor.
A la tarda, culte en una llar d’avis. Un dels cultes de la parròquia. M’han dit que ha de ser curt. Com a molt 40 minuts. Amb Santa Cena. Hi assisteixen residents, i també persones que viuen a Saint Maurice. Parlo del advent, i del Nadal, focalitzant el tema en el contrast que hi ha entre llum i tenebres. Jesús és la llum, la Paraula, el Verb que és la llum del món. I quan ens fixem en las narracions del naixement veiem que la nit, la foscor tenen un lloc important. Els pastors estan a la nit, al ras, i l’àngel els envolta de llum. Els savis d’orient veuen l’estel en la nit. Sense que el text ho digui de ben cert el naixement de Jesús es representa de nit, en un estable. Jesús, des de un començament comparteix la foscor, la nit del món.
Hi ha una novel•la, “Si le soleil ne revenait pas”, d’un autor suís, Charles Ferdinand Ramuz, que explica la historia d’un poble de muntanya en el que, a l’ hivern no hi ha sol. N’hi ha en aquestes terres sabeu?. Es veritat. Les muntanyes a l’ hivern tapen el sol. Ni un trist raig. Us podeu imaginar la alegria que hi ha el dia que els primers raigs arriben.
Explica la novel•la que en un poble d’aquests, hi ha un vell, el savi el poble, que un any pronostica que el sol no tornarà. Tothom el creu, i comencen les pors, i les supersticions
Una noia, però, no el creu, i en contra de la opinió de tothom decideix pujar fins a dalt de la muntanya, per poder dir a tothom que el sol hi és, que no se’n ha anat. Puja, i puja, enfonsant-se en la neu, i no para, supera totes les dificultats. I quan arriba a dalt de tot el sol li il•lumina la cara.
En la meditació he fet la relació amb el Nadal i la novel•la de Ramuz. El Nadal ésuna mica com aquesta noia de la novel•la. Ens diu que Déu no ha marxat. Que no s’ha apagat la seva llum, malgrat la foscor.
Celebrar el Nadal es una invitació a renovar l’esperança. Malgrat que sobre nosaltres i el món hi pugui haver obscuritat, som convidats a creure com la noia, amb Jesús, el petit infant de Betlem, que neix en la nit dels homes, que Déu segueix present, que no ha deixat el món, que no l’ha oblidat, i que l’estima tant que ens envia la seva llum.
Al Nadal som cridats a renovar les forces, a ser rearmats de valentia, i anar a la font del amor que ens salva. Som cridats, com la noia de la novel•la de Ramuz, a superar les nostres muntanyes, les nostres dificultats, sobreposar-nos als nostres sofriments, pujar, per més que ens costi sortir de les nostres nits, per contemplar en Jesús l’aurora de Déu en les nostres vides.
