diumenge, 26 de febrer del 2012

ELS ANGELS MIREN CONTINUAMENT AL PARE DEL CEL. MT 18,10

Avui, culte al Temple de Lavey. Celebració d'un bateig.
He predicat sobre el text de Mateu 18. I particularment el verset 10.


Esdevenir com els infants. Es a dir retrobar alguna cosa, una actitud ?, una manera de ser ?, quelcom que els caracteritza?.

Aquest text que posa al infant com exemple ens porta a veure les coses des d’un altre angle. El petit serà el més gran.

Nosaltres, com adults, tenim tendència a veure a l’Infant com un adult en potència. Ho té tot per aprendre, tot per a construir, s’ha de formar, per entrar, poc a poc en aquest mon de obligacions i responsabilitats, en el món del coneixement. El veiem com un cervell que hem de omplir, o un petit salvatge que cal domesticar.

I Jesús, en canvi, ens diu una altre cosa. Ens suggereix que en el infant hi ha alguna cosa d’ell que ens cal aprendre. Un valor que hem de considerar. Des del punt de vista del Reialme els infants son els primers. Els deixebles estan preocupats en saber qui serà el primer. I Jesús els hi posa al infant com exemple. Ni el més gran, ni el més intel·ligent, ni el més fort, ni el més honorable. Un petit. Perquè?
Perquè està més a prop de Déu?

Es això el que ens cal aprendre dels infants ?.
Jesús diu : « Tingueu cura en no menysprear a un sol d’aquest petits –diu Jesús- doncs jo us dic que els seus àngels en els cels veuen contínuament la cara del meu Pare que està en els cels ».

Una paraula enigmàtica. Ens parla dels àngels. No en tenim costum. L’imaginari protestant en aquest sentit és sobri. No ens deixem portar doncs per la nostra imaginació, i deixem els petits éssers amb ales que trobem en altres àmbits.

Quedem-nos a nivell del sentit, del significat de les paraules. El àngel és el enviat, el missatger. El àngel es aquell que porta una paraula. I el text parla dels àngels que en els cels veuen la cara del Pare.

No ens suggereix això un estar cara a cara amb Déu?. El àngel, per el seu paper de missatger em posa cara a cara amb Déu. Aquesta imatge, doncs, no ens permet pensar que tots hem de descobrir i mantenir en nosaltres aquest àmbit de la nostra persona des del que entrem en un cara a cara amb Déu?. Parlem amb ell. La comunió amb Déu. Es a aquest nivell que el infant té quelcom per ensenyar-nos?.

Es aquesta la saviesa per la que ens supera ?. Tal com diu Jesús a Mateu 25: “Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i als intel·ligents, i les has revelat als infants”.

Què és el que fa que el infant sigui dipositari d’una saviesa que no és accessible als savis i als intel·ligents?

Precisament, per això mateix hem de buscar aquesta saviesa més enllà dels coneixements, de les dades de la intel·ligència i de la raó. El que el infant té per ensenyar-nos es el seu estat de dependència confiant com acritud fonamental del nostre cara a cara amb Déu. La seva manera confiada de viure la seva dependència. Ell està molt lluny de les preocupacions que ens aclaparen i que ens fan caure tot sovint en conflictes de tota mena.

Preneu temps per a mirar un infant. La imatge d’un infant que dorm. Ens inspira tendresa, oi ?. La imatge d’un infant que dorm ens apaivaga.

Es doncs a aquest nivell que podem reconèixer una mena de espiritualitat profunda, originaria que forma part de tots nosaltres, que està inscrita en nosaltres. Aquesta espiritualitat que constitueix el nostre cara a cara amb Déu. Aquesta espiritualitat que està més enllà de les paraules, de la raó, de les circumstàncies, de les nostres vides organitzades, adultes.

En la vida, quantes vegades hi ha confiances que es destrueixen. Fer-se gran és aprendre a fer i a refer confiança. Renéixer a noves seguretats. I, de la mateixa manera que els infants son una invitació a anar cap a aquesta relació originaria, que ens dona un fonament, de confiança en Déu, tot reconeixent la nostra dependència; de la mateixa manera com adults hem de fer tot el possible perquè nosaltres, com a adults, ajudem els infants, en el seu creixement, a mantenir, a no perdre el accés a la relació, cara a cara, amb Déu. Perquè aquesta relació de confiança no es perdi.

dissabte, 25 de febrer del 2012

PRIÈRE DE L'ÉCOLIER

En el marc de la catequesi estem preparant una jornada sobre el tema de la santa cena, com sempre, amb activitats, jocs, tallers, sobre la pascua jueva, sobre els diferents moments liturgics de la santa cena, el seu sifnificat. Tot comença per la narració dels deixebles de Emaus. La joranda acaba amb un culte en el que es celebra la santa cena, ensenyant els gestos que es fan, la disposició de les mans a l'hora de rebre el pa. etc. La preparació es fa en equip. Participen unes 10 persones. Per aproximadament 50 nens i nenes. Preparant la part que em correspon m'ha vingut al cap aquesta pregària.


LA PREGÀRIA DEL ESCOLAR

Senyor
Tu em coneixes
La meva cartera està plena
De llibres i de llibretes.
He de aprendre
Cada dia
Fer els deures
Es el que cal, em diuen, per a la vida.

Senyor
Tu em coneixes
La meva cartera està plena
I l’agafo.
A vegades animat
Però també desanimat.
A vegades pesa
A vegades l’obro amb desgana.

Senyor
Tu em coneixes
La meva cartera està plena.
A vegades la porto
Amb el pes d’una decepció.
Trist en el meu cor.
De no saber prou
De no poder
De no tenir
De no estimar
De no ser estimat
D’haver fet mal.

Senyor
Tu em coneixes
La meva cartera…
Fes que la pugui obrir
Amb joia al cor
Que amb l’amor i la tendresa de la meva família
Esdevingui més lleugera.
Que amb l’amistat dels meus companys i l’ajuda dels professors
Esdevingui més interessant.

Senyor
Per el teu amor
Esborra les errades de la llibreta de la meva vida.
Per aquest pa i aquest vi
Que em recorden que ets viu
Que ets present en el fil dels meus dies
Ajuda’m
A tenir goig en el coneixement de la creació
De tot el que m’envolta en aquest mon.
Ajuda’m a fer i a refer els camins de l’amistat
A retrobar coratge en el fil dels meus llibres i llibretes
Pàgina a pàgina
Línea a línea.

Senyor
En la fe
Per el teu Esperit
Amb confiança
Fes que et pugui trobar
Amb una mirada d’esperança
En un alenada de joia
Al fons de la meva cartera.

Amen

Prière de l'Ecolier


Seigneur
Tu me connais
Ma serviette est pleine
De livres, et de cahiers.
Je dois apprendre
Jour après jour
Faire des devoirs
C’est-ce qu’il me faut on me dit
Pour la vie.

Seigneur
Tu me connais
Ma serviette est pleine
Et je la prends
Parfois avec courage
Parfois aussi découragé
Parfois elle devient lourde
Parfois je l’ouvre et je n’ai pas envie.

Seigneur
Tu me connais
Ma serviette est pleine
Parfois je la porte
Et je suis déçu
Triste dans mon cœur
de ne pas savoir assez
de ne pas pouvoir
de ne pas avoir
de ne pas aimer
d’avoir mal fait

Seigneur
Tu me connais
Ma serviette…
Fais que je puisse l’ouvrir
Avec la joie au cœur

Qu’avec l’amour et la tendresse de ma famille
elle devienne moins lourde
Qu’avec l’amitié de mes camarades et l’aide des professeurs
elle devienne plus intéressante.

Seigneur
Par ton amour
Efface les ratures de mon cahier de vie.
Par ce pain et par ce vin
Qui me rappellent que tu es vivant
Que tu es présent au fil de mes jours
Aide-moi
À me réjouir dans la connaissance de ta création
De tout ce qui est autour de moi et dans ce monde
Aide-moi à faire et à refaire les chemins de l’amitié
À retrouver courage
au fil de mes livres et mes cahiers
Page à page
Ligne à ligne


Seigneur
Dans la foi
Par ton Esprit
Avec confiance
Fais que je puisse te trouver
dans un regard d’espérance
dans un élan joyeux
Au fonds de ma serviette


AMEN




divendres, 24 de febrer del 2012

UNA COMUNITAT SANADORA



Dimecres a la tarda, arribo a la parròquia, hi ha el grup de senyores. Es troben un cop al mes. No em toca animar-lo i em quedo una estona, ja estan fent el berenar.
Comenten que volen parlar d’unes excursions que havien fet l’any passat, però el DVD no funciona i es queden tota l’estona compartint experiències de fe. Al final arriben a la conclusió que tot i no haver tingut tema,i que hagi fallat la tècnica, al fi i al cap  els ha anat be aquest moment. Al cap d’uns minuts , parlem de la Jornada Mundial de Pregària que tindrà lloc en pocs dies sobre Malàisia i els seus problemes de falta de justícia.
Es posen a parlar d’una senyora que no hi és i no ve gaire, i noto que és un tema delicat.
Aquesta senyora viu sola, va perdre el seu únic fill, el seu caràcter s’ha ressentit i  no té un contacte fàcil amb la gent.

Noto que parlen d’ella amb coneixement de causa, fa anys que és membre de la parròquia, però degut al seu caràcter, es pot dir que s’ha creat algunes enemistats, i ja no ve. Encara em costa situar qui és qui, només fa tres mesos que estem aquí, però de mica en mica em recordo que aquesta persona havia estat a la reunió de preparació de la Jornada de Pregària, ja que és un grup ecumènic, i ella havia proposat un text, molt ben fet per resumir la situació de Malàisia. Aleshores es va decidir que ella mateixa el llegiria dins de la celebració. He recordat que després de la trobada de preparació, em va proposar d’acompanyar-me  a la parròquia on havia deixat el meu cotxe. Quan vam arribar, em va dir : « Soc protestant, però no vinc gaire », li vaig contestar : « l’important és venir quan hom pot i quan ho necessita ».

Al moment de la conversa en el grup de dones, he recordat aquest breu diàleg, i he notat que en les altres hi havia més preocupació que tensió , i hi ha hagut altres dones que han explicat relacions difícils que havien tingut a les seves pròpies famílies , i que elles entenien que la senyora de la que es parlava hagués arribat al punt de tenir dificultats de relació.
No he sentit ni una paraula d’insult, ni de menyspreu, ni el típic : « Ja sabem com és i no s’hi pot fer res ».

Al vespre, hi ha hagut reunió d’oració, i dues des les senyores que estaven a la tarda també han vingut. La reunió d’oració té diferents parts : lectura, audició de musica, moments breus d’agraïment, d’intercessió per a la parròquia i les seves activitats previstes, pels pastors, pel mon en general.  Res de pregaries sermons, vaja.
Una de les senyores ha proposat pregar per la persona de la qual havien parlat a la tarda.
Un gest de generositat per a una persona que es veu com apartada, allunyada que sembla, com es diu en francès, que « ha fet el buit al voltant seu ». Malgrat això se la porta en pregària davant de Déu, confiant que ell podrà allà on els altres no hi arriben, i sobretot se li demana de poder ser una comunitat acollidora, d’escolta, d’amor fraternal. Una comunitat sanadora : si un pateix tots pateixen junts. S’ha de cuidar a tothom.
Una gran lliçó : en una comunitat es pot, i s’ha de parlar de la gent amb discreció, serenitat, sense critiques fàcils, intentant posar-se al lloc de la persona que pateix, perquè al fi al cap pateix i fa patir; pregar per a la seva pau interior, i reconeixent les seves qualitats (es veu que pinta molt bé).

Durant 4 setmanes, cada dilluns, en Carles i jo hem assistit a un curs de la teòloga Lytta Basset sobre l’acompanyament espiritual. Ha donat pistes per a escoltar, acollir sense donar respostes “simplones”, ni versets bíblics com si fossin píndoles de la felicitat. Es tracta de no disfressar els problemes o amagar-los al darrera de capes de vernís espiritual. Enfrontar-los, amb lucidesa i no dubtar en parlar. En aquesta manera de entendre i passar per les dificultats, al pastor se li reconeix un dels aspectes del seu ministeri, el del acompanyament espiritual. Escoltar, acollir, portar en la pregària, intercedir. I deixar-ho tot en les mans de Déu. Pregària confiada, en el secret. Nathalie.