DE CATALUNYA AL CATOGNE. La crisi econòmica… és catòlica o protestant?

El títol m’ha estat suggerit per la Nathalie. En realitat no té gaire a veure amb el tema que vull tractar. Més aviat hi ha com una mena de graciosa sonoritat. Un títol un xic surrealista. Com els fets que m'han mogut a escriure. El Catogne és una muntanya del Valais. I reprenent la idea del blog… de Catalunya al Catogne. Del Vallès al Valais. D’un lloc a l’altre. I també d’una realitat a l’altre. Dues cultures. Dues maneres de entendre i veure la realitat. Aquest exercici de comparar visions diferents el va voler fer l’equip del programa Divendres, a TV3, el passat dimarts dia 20 de juny. Es tractava de mirar dues realitats. Els països del nord de Europa, i els del sud. Allà llarga tradició protestant. Més al sud llarga tradició católica. Com fan front a la crisi?. Quines diferències s’observen entre els uns i els altres?

Tema doncs: Diferències entre els països protestants i els països majoritàriament catòlics, o no protestants. S’observa que els del nord estan més desenvolupats, més ben organitzats, més ben administrats. No estan patint la crisi com els altres. Alguns ja se’n surten i estan creant llocs de treball. I, en el context europeu, ja es sap, s'ha arribat a paròdiar grosserament la realitat designant els del sur com els PIGS, de Europa. Amb una imatge n'hi ha prou per entendre el que vol dir. Fa mal,

Un país citat per un dels tertulians, precisament Suïssa. Llarga tradició protestant. Aquesta confessió s’hi va implantar majoritàriament en quasi tots els cantons. Un país que s’ha mantingut estable tot al llarg de la historia. Elements a favor: Evidentment, la seva proverbial neutralitat. Ordre, responsabilitat, bona administració, honestedat (eh! que tampoc son perfectes!).

El cas és que a l’hora de explicar les diferències entre els països protestants i els catòlics, un dels tertulians, el Dr Torralba es va equivocar estrepitosament doncs va dir que els països protestants son més desenvolupats perquè treballen molt, i bé, i perquè tenen una cultura del esforç molt implantada i des de fa temps (fins aquí és cert) perquè, va dir (referint-se a Max Weber)  son conscients que treballant es guanyen el cel! ("craso error"). Ai! Això ja fa saltar de la cadira a qualsevol protestant.

La teologia dels mèrits, queda totalment descartada en el protestantisme. No es fan les obres per guanyar el cel, al contrari, perquè el creient té la absoluta confiança (sola fide) de que el cel ja el te en Crist i que li és donat per fe, es sent alliberat per a fer les obres. Perquè sí. Impulsat per la llibertat que li dona la gràcia de Déu.

El que el Dr Torralba no diu (i és per estirar-se els cabells) és que el protestantisme genera en el creient el binomi “llibertat – responsabilitat” que fa que la persona, alliberada de la por a no arribar el cel, esdevé acurada, responsable, honesta, fidel en la seva tasca. S’esforça en el treball ben fet, i es posa al servei dels altres.

I.. anem cap al segon “craso error” de Torralba. Quan es va referir als països catòlics, a on la gent és molt de la festa, de la “charanga y pandereta” a on la cultura del esforç no està tant implantada… Torralba ho explica dient que el catòlic es deixa moure més per la gràcia de Déu!... Ai per favor!. Em torno a aixecar de la cadira!

Es a dir que Torrabla interverteix totalment els termes. I al final resulta que en els protestants hi ha por, i per això treballen tant, i els catòlics, confiats diuen… a mi que me la den, que ya tengo la gràcia… que gracioso!.

Bé. Una altre element que mostra certes limitacions en el Dr Torralba. Es refereix a Weber, al ben conegut tema de “Calvi com a fundador del capitalisme”, i no explica el fons d’aquesta teoria, que té el seu origen en un context molt determinat a partir del qual no es pot extrapolar l’afirmació fins al punt d’atribuir el desenvolupament del capitalisme al propi reformador de Ginebra, o al protestantisme.

Com bé vaig dir en una ocasió(1): La idea que més circula sobre Joan Calví és la que, sense cap dubte, s’allunya més del seu temps i del seu pensament. A partir del que, penso ha estat una lectura ràpida de Max Weber i el seu famós llibre sobre la Ètica Protestant i l’esperit del capitalisme,  s’afirma que Joan Calví és el “fundador del capitalisme”; en canvi, Weber demostra que a partir d’una mala interpretació de la doctrina de la predestinació sorgeix el moviment purità, que serà un element més en el conjunt de factors que desembocaran en el desenvolupament industrial a Anglaterra. En els ambients puritans, a aquest país, el èxit en el treball i en els negocis, esdevé signe de salvació, com si diguéssim “de formar part dels bons, predestinats al bé”.

Tractar a Calvi com a fundador del capitalisme, és senzillament caure en un anacronisme i un reduccionisme massa gros. Amb això no vull desmerèixer l’obra de Weber que fa una anàlisi molt encertada dels mecanismes que desemboquen en el desenvolupament del capitalisme. Però el capitalisme és un concepte que, a més de no pertànyer a la època de Calvi, s’ha anat forjant, i s’ha anat definint i desenvolupant, i variant de sentit amb el temps, tot al llarg de la historia. Es un concepte en tot cas econòmic, però també polític, i si més no polèmic. Voler ficar Calvi en aquesta polèmica està senzillament fora de lloc”.

També vull dir que al final, el periodista de la tertúlia (no el presentador) per a tranqulitzar les consciències de la majoria de públic catòlic… evidentment, va començar a fer gracieta… dient que finalment algun valor havíem de tenir amb el nostre sentit de la festa, de passar-ho bé, etc. En resum: viva la nostra “charanga y pandereta”. Pobre Machado… si ho veu des de allà dalt… deu haver renegat del seu poema. Penós. Totalment penós.

Al director, i al equip del programa Divendres: Si volen fer un programa d’entreteniment, per a divertir el personal, ho poden fer. I tant. Però per alguns temes millor que ho deixin córrer. Es sabut que el millor periodisme o el millor mitjà es el que informa, objectivament, de manera accessible i entenedora, sense caure en fórmules tendencioses, però que sobre tot ajuda al públic a formar-se una opinió encertada, d’acord amb la realitat, tal com és. Sense menystenir-la ni disfressar-la.

I la veritat és que sí. Hi ha diferències entre països catòlics i protestants. Com ja s’ha dit. Oh! No us penseu! No crec que es pugui dir que uns són més feliços que els altres. Son dos conceptes diferents de la vida i de la felicitat, amb implicacions també diferents.

No m’agrada caure en generalitzacions però m'arrisco. Els protestants posen el deure, la feina ben feta en primer lloc, i gaudeixen del temps lliure aplicant-hi un xic de sobrietat, i interioritat, sense exageracions, vivint en unes societats més avançades, més ben organitzades, en les que la cultura del “pelotazo” y de la xarcuteria queda relegada. Els catòlics posen la festa, l’exterioritat, la cultura del mínim esforç i del màxim benefici, en primer lloc, i pateixen les conseqüències de viure en països en els que s’ha confós benestar amb confort. Quan  el benestar s’ha de entendre en termes de seguretat. Però això ja és un altre tema.

Saint-Maurice, 22 de juny de 2012

(1) Historia del Pensament Cristià. Quaranta figures. Fund. Joan Maragall. Proa. Barcelona 2002. p. 617-618.