Dimecres a la tarda, arribo a la parròquia, hi ha el grup de senyores. Es troben un cop al mes. No em toca animar-lo i em quedo una estona, ja estan fent el berenar.
Comenten que volen parlar d’unes excursions que havien fet l’any passat, però el DVD no funciona i es queden tota l’estona compartint experiències de fe. Al final arriben a la conclusió que tot i no haver tingut tema,i que hagi fallat la tècnica, al fi i al cap els ha anat be aquest moment. Al cap d’uns minuts , parlem de la Jornada Mundial de Pregària que tindrà lloc en pocs dies sobre Malàisia i els seus problemes de falta de justícia.
Es posen a parlar d’una senyora que no hi és i no ve gaire, i noto que és un tema delicat.
Aquesta senyora viu sola, va perdre el seu únic fill, el seu caràcter s’ha ressentit i no té un contacte fàcil amb la gent.
Noto que parlen d’ella amb coneixement de causa, fa anys que és membre de la parròquia, però degut al seu caràcter, es pot dir que s’ha creat algunes enemistats, i ja no ve. Encara em costa situar qui és qui, només fa tres mesos que estem aquí, però de mica en mica em recordo que aquesta persona havia estat a la reunió de preparació de la Jornada de Pregària, ja que és un grup ecumènic, i ella havia proposat un text, molt ben fet per resumir la situació de Malàisia. Aleshores es va decidir que ella mateixa el llegiria dins de la celebració. He recordat que després de la trobada de preparació, em va proposar d’acompanyar-me a la parròquia on havia deixat el meu cotxe. Quan vam arribar, em va dir : « Soc protestant, però no vinc gaire », li vaig contestar : « l’important és venir quan hom pot i quan ho necessita ».Al moment de la conversa en el grup de dones, he recordat aquest breu diàleg, i he notat que en les altres hi havia més preocupació que tensió , i hi ha hagut altres dones que han explicat relacions difícils que havien tingut a les seves pròpies famílies , i que elles entenien que la senyora de la que es parlava hagués arribat al punt de tenir dificultats de relació.
No he sentit ni una paraula d’insult, ni de menyspreu, ni el típic : « Ja sabem com és i no s’hi pot fer res ».
Una de les senyores ha proposat pregar per la persona de la qual havien parlat a la tarda.
Un gest de generositat per a una persona que es veu com apartada, allunyada que sembla, com es diu en francès, que « ha fet el buit al voltant seu ». Malgrat això se la porta en pregària davant de Déu, confiant que ell podrà allà on els altres no hi arriben, i sobretot se li demana de poder ser una comunitat acollidora, d’escolta, d’amor fraternal. Una comunitat sanadora : si un pateix tots pateixen junts. S’ha de cuidar a tothom.
Una gran lliçó : en una comunitat es pot, i s’ha de parlar de la gent amb discreció, serenitat, sense critiques fàcils, intentant posar-se al lloc de la persona que pateix, perquè al fi al cap pateix i fa patir; pregar per a la seva pau interior, i reconeixent les seves qualitats (es veu que pinta molt bé).
Durant 4 setmanes, cada dilluns, en Carles i jo hem assistit a un curs de la teòloga Lytta Basset sobre l’acompanyament espiritual. Ha donat pistes per a escoltar, acollir sense donar respostes “simplones”, ni versets bíblics com si fossin píndoles de la felicitat. Es tracta de no disfressar els problemes o amagar-los al darrera de capes de vernís espiritual. Enfrontar-los, amb lucidesa i no dubtar en parlar. En aquesta manera de entendre i passar per les dificultats, al pastor se li reconeix un dels aspectes del seu ministeri, el del acompanyament espiritual. Escoltar, acollir, portar en la pregària, intercedir. I deixar-ho tot en les mans de Déu. Pregària confiada, en el secret. Nathalie.
