QUÈ FAIG AQUI?

ELLA MAILLART

“Què faig aquí?”.  Una pregunta que es feia sovint una aventurera suïssa, Ella Maillart. Una dona que es va dedicar tota la seva vida a fer viatges per terres principalment orientals. Va visitar països com l’India, el Tibet, el Càucas a Russia, l’Afganistán, Turkia, entre els anys 1930 i 1945. “Què faig aquí?” Es la pregunta que sorgeix d’un sentiment d’admiració davant del món, la natura, la creació. Es la pregunta que es fa tot home i tota dona quan de sobte a través de la creació que l’envolta arriba a tenir una percepció del sagrat. Tal com deia Rudolf Otto (1869- 1937), teòleg protestant alemany, que va establir aquesta percepció com un element comú a totes les religions . El sentiment d’estar davant d’una realitat irreductible, que constantment se li escapa, inabastable. El sentiment d’estar davant d’un misteri. “Coram Deo” havia dit Luther, definint l’existència com un “estar davant de Déu”. Segles de avenços, de racionalisme, i de secularització han acabat allunyant l’esser humà d’aquesta experiència. L’emancipació de les consciències, de la cultura, de les tècniques i de la ciència, la seguretat material han esmorteït, paulatinament, aquesta agudesa dels sentits que s’obren a la realitat del món a través del qual Déu s’esdevé, es comunica, es dona a conèixer.

RUDOLF OTTO

Què faig aquí en aquest món tan gran i a l’hora tan petit?. A cops de noticies el món se m’imposa com l’aldea global de Mc Luhan. I imagino totes i tantes poblacions societats, col·lectius, homes i dones en totes les latituds, immersos en tota mena de condicions i climes. Alguns malvivint, i els altres també. Crisi sense control, politics que, segons l’expressió francesa “pedalegen en el iogurt”, economistes sense receptes, un món abocat a problemes energètics i ecològics greus. Temps de incertesa, de dubtes, per alguns de por, i per a molts, homes i dones anònims, temps de misèria, de malestar. Aquell concepte, antònim d’aquest darrer sembla que pugui quedar lluny, en els arxius de la historia de les societats capitalistes. Obrim els ulls cada dia immersos en el somni d’un benestar que s’ha esdevingut malson. I privats de l’experiència “numinosa” segons el vocabulari de Otto, o de la certesa del Déu que se’m comunica; aquí i allà, al darrera de la porta del veí, en la intimitat de molts homes i dones, es dona un viure cada vegada més fràgil. Un viure de sentiments, de emocions, de voluntats en precari.

Homes i dones que malviuen alguns en una concatenació de drames, ruptures, conflictes, tensions que en el seu si provoquen distancia, ferides, dolor, solitud, manca de comunicació, diàleg de sords, paraules malsonants, actituds violentes que només fan que augmentar la cadena, agreujar les situacions, i fer més grans els abismes de desamor i enemistat que separen tants éssers humans entre ells. 

LYTTA BASSET

Lytta Basset, en el seminari sobre Els Fonaments de l’Acompanyament Espiritual organitzat per la facultat de teologia de Neuchâtel, el passat mes de gener feia veure la importància d’oferir sempre espais en els que els conflictes puguin ser verbalitzats. Tot dolor comporta un sentiment d’injustícia i mentre aquest no trobi un temps, i un lloc per a ser expressat i escoltat en plenitud, no desapareixerà, i el dolor no es reduirà, i el sentiment d’injustícia es mantindrà. Seguirà fent mal. I si més no, latent en el fons de la persona. Els conflictes interpersonals malden de molta incomunicació que s’instal·la des de l’empremta que deixa la por en tota situació de crisi. Tot conflicte es dona en una situació en la que les diferents parts han de tenir prou valentia per a afrontar-la, examinar-la, serenament i confiadament per a mirar de resoldre-la. La paraula, el fet d’escoltar, de comprendre, son les eines que tot col·lectiu té al seu abast per a la resolució de conflictes. En tot conflicte quan es nega el dret a la paraula, i no s’ofereixen espais de diàleg, s’entra en una via cada cop més estreta. 

 

En les latituds d’aquest petit país en el que visc , i al mateix temps immers en aquesta aldea tantes vegades desconcertant, he trobat que la recerca d’una espiritualitat equilibrant encara té importància. Els moviments més crítics contra la religió no han estalviat, certament, la societat suïssa. La indiferència augmenta, la secularització també, i molts son els homes i dones que s’allunyen de les institucions religioses. Sense que això vulgui dir que no son creients. La fe s’ha individualitzat. 

 Cada un fa el seu menú segons les ofertes que troba al seu voltant. Però om diria que segles de tradició protestant, basada en la afirmació del “sola gratia”, i en el binomi llibertat i responsabilitat segueixen donant els seus fruits a l’hora de generar recursos per fer front a tant de desencís. El coneixement de la persona i del que rau en els essers humans privats del sagrat, confrontats a gran quantitat de conflictes és una ciència que s’està desenvolupant de manera molt significativa.  

La teologia practica que s’ha ensenyat en les facultats protestants, en el que es refereix al acompanyament pastoral de la mà de la psicologia, però sense perdre la seva pròpia especificitat ha desenvolupat una pràctica pastoral en la que es té en compte a la persona integralment. Això ha donat lloc a diverses línees de recerca que s’han concretat en noms com Rosette Poletti[1], Lytta Basset[2], i altres. Dones que a través dels seus seminaris i publicacions ensenyen a la persona a conèixer-se millor, o a comprendre el dolor que rau en el cor d’aquells que malviuen, i a gestionar millor les relacions, a vegades malmeses.

 

ROSETTE POLETTI

Començava aquesta entrada referint-me a la pregunta existencial de Ella Maillart, que tot i havent travessat un segle de racionalisme, immersa en una societat que s’emancipava de la religió, va mantenir sempre oberta en ella la pregunta amb la que s’obria a la presencia del sagrat en la seva vida.  Si estic aquí és per alguna cosa. Rosette Poletti, en la seva reflexió insisteix sobre el “per què”, i no tan sobre el “perquè” de les coses. Estic aquí per donar-me als altres, per esdevenir un ésser humà esperançat i solidari per a fer un món millor. En el món en el que estic no val la pena malviure, al contrari sé que en cada un dels essers humans hi ha una infinitat de recursos, i un gran capital de imaginació, i capacitat d’adaptació per a generar noves oportunitats que obrin el futur a l’esperança. Mentre hi hagi homes i dones, que havent-se trobat a si mateixos, i oberts a la presencia del sagrat en la seva vida, siguin capaços de mantenir-se en relacions fraternals, solidaries, i de superar conflictes, mentre existeixin aquests homes i dones, hi haurà esperança.

---

[1] Rossette Poletti és infermera i psicoterapeuta que s’ha dedicat a treballar sobre la persona i el seu desenvolupament en les diferents circumstàncies de la seva vida. Es autora de diversos títols que han esdevingut molt populars en el món francòfon.

[2] Lytta Basset és teóloga i terapeuta. Exerceix l’ensenyament de la teologia pràctica a la Facultat de Neuchâtel. Autora de diversos llibres i conferenciant que ha obtingut una gran acceptació en el món francòfon.