dimecres, 18 d’octubre del 2017

... AL FINAL, LA HISTORIA L'ESCRIUEN ELLS

Des de la distància no és fàcil no. Rebo les noticies amb preocupació. Son alarmants. La tensió puja. Tot plegat és molt trist. A la còlera s’afegeix un sentiment de impotència, de desolació. Recordo aquell avi a Rubi que tot sovint referint-se al franquisme deia: “compte que no han marxat, tornaran, tornaran”. Eren els anys 90. Quanta raó tenies Pau. Tu si que t’ho havies cregut allò del “atado y bien atado”. Si, poc a poc torna el totalitarisme, la dictadura, intoxicació, mentides, repressió, empresonaments, i els que ens queda per veure.

Llegir els mitjans espanyols es desolador. Les xarxes socials, els xats, fan por de tanta impudícia, ràbia i odi que s’hi expressa. Recordo aquests dies aquella lletra d’Ives Duteil, que al 1981 cantava: “Ce n’est pas ce qu’on fait qui compte, c’est l’histoire, c’est l’histoire, la façon dont on raconte pour se faire valoir, l’mportant dans la bataille c’est l’histoire, c’est l’histoire, qu’on découpe ou qu’on détaille selon l’auditoire”. El que compte no son els fets, és el relat el que s’explica, com s’explica en boca de qui i per a qui. Aquests dies el riu de la informació va massa ple de brutícia, tant que fa fàstic. Falses interpretacions, veritats manipulades, tot per construir la historia que més convingui per justificar accions desproporcionades. El panorama mediàtic està certament determinat per a les noves tecnologies. Ara el relat està al carrer, a través de les xarxes socials. El periodisme més creïble és potser el que exerceix el ciutadà d’a peu amb la seva càmera. Els mitjans van a remolc dels fets que circulen immediatament per les xarxes.

La crisi que s’ha desfermat amb el tema de Catalunya és reveladora d’una nova realitat. El que sembla que no han entès els del PP és el que des de fa temps alguns pensadors ja van vaticinar. O no van llegir en els seus anys d’universitaris (els que ho van ser) El Cambio de Poder (1994), de Alvin Toffler? O Los Caminos del Paraiso (1986) de André Gorz? Aquests autors ja van anunciar cap a quin món anàvem. Hauria sigut millor fer-los una mica de cas i començar a preparar-se per evitar els mals que ara el món globalitzat està patint. Sense oblidar en Marshall Macluhan, quan va parlar del món entès com”aldea global” en La Galaxia Gutenberg (1972).

Els senyors parlamentaris de la bancada dreta inferior tan seriosos, fermament asseguts en les seves poltrones. Que no s’han llegit a Michel Serres i el seu assaig “Petite Poucette” (2015)?. El que està passant no és tan sols un debat entre independència si o no. Al darrera de tot això hi ha un món en total transformació. Qui té la informació té el poder. Ara el poder ja no està tan sols en un cantó. El coneixement ja no està tan sols al fons de l’aula -diu Serres- l’ensenyament ex-càtedra s’ha acabat. Ara l’estudiant té accés immediat quan vol i com vol a les dades i a la informació que el professor li està donant. Pot contrastar el que diu, investigar, completar.

Entre el 20 de setembre i el 1 d’octubre vam assistir a l’enfrontament de dues maneres d’entendre l’autoritat i el poder. L’una piramidal: els del dalt manen, dirigeixen, els de baix obeeixen; l’altre horitzontal: els de baix saben més del que es pensen els de dalt, estan informats, conscienciats, tenen accés a l’esdeveniment immediat –és a dir sense els mitjans, doncs no mediatitzat. Els de baix tenen la força que els lligams de la xarxa els dona. La força de poder passar la informació, comunicar a l’instant, respondre a una crida. I a tot això s’afegeix la força de l’emoció. Element difícilment controlable. Força de resistència i d’unitat. Sense trets, amb aquesta arma els de baix també decideixen. Serres diu que la majoria de les institucions polítiques i partits tradicionals encara segueixen funcionant segons el model piramidal, estan desfasats.

A vegades amb el David Casals parlem de la crisi del periodisme. El món mediàtic a perdut els pedals. Amb la crisi de Catalunya s’està veient. Son molts pocs els que es salven. A l’any 1976, sis mesos després de la mort de Franco, vaig veure néixer El País. Per fi! Un diari seriós!. “DIARIO INDEPENDIENTE DE LA MAÑANA” – deia. Vés per on, aquesta capçalera ha passat a la historia. Ara és “PERIODICO GLOBAL”. Doncs ara ho entenc... per allò de “quien mucho abarca poco aprieta”. Segueixo pensant que El País és un dels millors diaris que hi ha a Espanya. El que veiem son mitjans-marioneta, que obeeixen el que els de dalt els dicten, de manera a vegades descarada. Que difícil deu ser fer periodisme seriós, realment independent!

El que està passant forma part del canvi de paradigma que s’està produint a molts nivells. Crisi sistèmica i noves tecnologies. Els del PP i els del PSOE, els que ara miren de fer l’impossible i l’impensable per evitar la independència de Catalunya farien millor si obrissin els ulls a la realitat. Es farien un favor a ells mateixos i a Espanya. Amb la seva irresponsabilitat estan afavorint el ressorgiment dels vells fantasmes del franquisme: allò del “contubernio judeo-massònico” ja torna a sortir. Comunistes, protestants, jueus i maçons tots anaven a parar al mateix sac, eren els enemics del règim.

Fa temps que el PP va perdre el tren. I el PSOE corre al darrera. Tots plegats dissimulen o realment no se’n adonen que al final el que hagi de passar passarà. I al final en la Historia, el que passa, no sempre és el que volem, sinó el resultat de la manca d’oportunitat en la presa de decisions. Fa temps que els partits que ens han governat haurien hagut de demostrar lucidesa, honradesa, realisme, per encarar temes delicats i poc a poc anar fent pedagogia i prendre bones decisions. Però clar, suposo que era demanar massa. Ara no serà a cops de porra ni amb empresonaments, ni amb el 155 que evitaran lo inevitable. Al final la Historia s’imposa, tard o d’hora, amb més o menys dificultat. I el més terrible és haver de comprovar que l’home en aquestes circumstàncies es mostri tant animal, fermament incrustat en la cultura del combat. Però jo vull creure que al final les multituds que es concentren pels carrers que son seus, els que donen exemple de determinació, serenitat i pacifisme, els del seny i la rauxa, que han entomat cops de porra per defensar un dret fonamental, al final la Historia l’escriuen ells.

Carles Capó
Collombey-le-Grand, Suïssa
18 d’octubre de 2017