Des de la
distància no és fàcil no. Rebo les noticies amb preocupació. Son alarmants. La
tensió puja. Tot plegat és molt trist. A la còlera s’afegeix un sentiment de
impotència, de desolació. Recordo aquell avi a Rubi que tot sovint referint-se
al franquisme deia: “compte que no han
marxat, tornaran, tornaran”. Eren els anys 90. Quanta raó tenies Pau. Tu si
que t’ho havies cregut allò del “atado y bien atado”. Si, poc a poc torna el
totalitarisme, la dictadura, intoxicació, mentides, repressió, empresonaments,
i els que ens queda per veure.
Llegir els
mitjans espanyols es desolador. Les xarxes socials, els xats, fan por de tanta
impudícia, ràbia i odi que s’hi expressa. Recordo aquests dies aquella lletra
d’Ives Duteil, que al 1981 cantava: “Ce
n’est pas ce qu’on fait qui compte, c’est l’histoire, c’est l’histoire, la
façon dont on raconte pour se faire valoir, l’mportant dans la bataille c’est
l’histoire, c’est l’histoire, qu’on découpe ou qu’on détaille selon l’auditoire”.
El que compte no son els fets, és el relat
el que s’explica, com s’explica en boca de qui i per a qui. Aquests dies el
riu de la informació va massa ple de brutícia, tant que fa fàstic. Falses
interpretacions, veritats manipulades, tot per construir la historia que més
convingui per justificar accions desproporcionades. El panorama mediàtic està
certament determinat per a les noves tecnologies. Ara el relat està al carrer,
a través de les xarxes socials. El periodisme més creïble és potser el que
exerceix el ciutadà d’a peu amb la seva càmera. Els mitjans van a remolc dels
fets que circulen immediatament per les xarxes.
La crisi que s’ha
desfermat amb el tema de Catalunya és reveladora d’una nova realitat. El que
sembla que no han entès els del PP és el que des de fa temps alguns pensadors
ja van vaticinar. O no van llegir en els seus anys d’universitaris (els que ho
van ser) El Cambio de Poder (1994), de Alvin Toffler? O Los Caminos del Paraiso
(1986) de André Gorz? Aquests autors ja van anunciar cap a quin món anàvem.
Hauria sigut millor fer-los una mica de cas i començar a preparar-se per evitar
els mals que ara el món globalitzat està patint. Sense oblidar en Marshall
Macluhan, quan va parlar del món entès com”aldea global” en La Galaxia Gutenberg
(1972).
Els senyors
parlamentaris de la bancada dreta inferior tan seriosos, fermament asseguts en
les seves poltrones. Que no s’han llegit a Michel Serres i el seu assaig
“Petite Poucette” (2015)?. El que està passant no és tan sols un debat entre
independència si o no. Al darrera de tot això hi ha un món en total
transformació. Qui té la informació té el poder. Ara el poder ja no està tan
sols en un cantó. El coneixement ja no està tan sols al fons de l’aula -diu
Serres- l’ensenyament ex-càtedra s’ha acabat. Ara l’estudiant té accés immediat
quan vol i com vol a les dades i a la informació que el professor li està
donant. Pot contrastar el que diu, investigar, completar.
Entre el 20 de
setembre i el 1 d’octubre vam assistir a l’enfrontament de dues maneres d’entendre
l’autoritat i el poder. L’una piramidal: els del dalt manen, dirigeixen, els de
baix obeeixen; l’altre horitzontal: els de baix saben més del que es pensen els
de dalt, estan informats, conscienciats, tenen accés a l’esdeveniment immediat
–és a dir sense els mitjans, doncs no mediatitzat. Els de baix tenen la força
que els lligams de la xarxa els dona. La força de poder passar la informació,
comunicar a l’instant, respondre a una crida. I a tot això s’afegeix la força
de l’emoció. Element difícilment controlable. Força de resistència i d’unitat.
Sense trets, amb aquesta arma els de baix també decideixen. Serres diu que la
majoria de les institucions polítiques i partits tradicionals encara segueixen
funcionant segons el model piramidal, estan desfasats.
A vegades amb el David Casals parlem de la crisi
del periodisme. El món mediàtic a perdut els pedals. Amb la crisi de Catalunya
s’està veient. Son molts pocs els que es salven. A l’any 1976, sis mesos
després de la mort de Franco, vaig veure néixer El País. Per fi! Un diari
seriós!. “DIARIO INDEPENDIENTE DE LA MAÑANA” – deia. Vés per on, aquesta
capçalera ha passat a la historia. Ara és “PERIODICO GLOBAL”. Doncs ara ho
entenc... per allò de “quien mucho abarca poco aprieta”. Segueixo pensant que
El País és un dels millors diaris que hi ha a Espanya. El que veiem son
mitjans-marioneta, que obeeixen el que els de dalt els dicten, de manera a
vegades descarada. Que difícil deu ser fer periodisme seriós, realment
independent!
El que està
passant forma part del canvi de paradigma que s’està produint a molts nivells.
Crisi sistèmica i noves tecnologies. Els del PP i els del PSOE, els que ara
miren de fer l’impossible i l’impensable per evitar la independència de Catalunya
farien millor si obrissin els ulls a la realitat. Es farien un favor a ells
mateixos i a Espanya. Amb la seva irresponsabilitat estan afavorint el
ressorgiment dels vells fantasmes del franquisme: allò del “contubernio
judeo-massònico” ja torna a sortir. Comunistes, protestants, jueus i maçons
tots anaven a parar al mateix sac, eren els enemics del règim.
Fa temps que el
PP va perdre el tren. I el PSOE corre al darrera. Tots plegats dissimulen o
realment no se’n adonen que al final el que hagi de passar passarà. I al final
en la Historia, el que passa, no sempre és el que volem, sinó el resultat de la
manca d’oportunitat en la presa de decisions. Fa temps que els partits que ens
han governat haurien hagut de demostrar lucidesa, honradesa, realisme, per
encarar temes delicats i poc a poc anar fent pedagogia i prendre bones
decisions. Però clar, suposo que era demanar massa. Ara no serà a cops de porra
ni amb empresonaments, ni amb el 155 que evitaran lo inevitable. Al final la
Historia s’imposa, tard o d’hora, amb més o menys dificultat. I el més terrible
és haver de comprovar que l’home en aquestes circumstàncies es mostri tant
animal, fermament incrustat en la cultura del combat. Però jo vull creure que
al final les multituds que es concentren pels carrers que son seus, els que
donen exemple de determinació, serenitat i pacifisme, els del seny i la rauxa,
que han entomat cops de porra per defensar un dret fonamental, al final la
Historia l’escriuen ells.
Carles Capó
Collombey-le-Grand,
Suïssa
18 d’octubre de
2017
