Des del Valais... Miro cap al Vallès...
Catalunya... poble català. Us porto al cor.
Avui, des de la
distància, sento còlera, per tot el que està passant a Catalunya, Espanya, i Europa.
Còlera, que no és ni ràbia, ni odi. La còlera és el sentiment d’aquell que no
es deixa reduir a allò que injustament se li imposa. Es l’actitud d’aquell que
lluita per ser reconegut en la seva dignitat. La ràbia comporta irracionalitat,
pot portar a l’odi, i aquest a la violència. La còlera es situa en un punt de
resistència i de contenció. Resistència davant de la injustícia i contenció davant
de l’odi. La còlera és estructurant, imaginativa, creativa, constructiva. La
ràbia i l’odi no.
Sento còlera
davant d’uns fets que veig i visc des de lluny. I sí, tot i així, tot i trobant-me
en la tranquil·la Suïssa, aquests dies he patit i pateixo, he sentit i sento
impotència, he plorat, i em sento insultat per les institucions polítiques de l'estat que
han caigut molt baix, molt baix en l'us de la violència i de la mentida, en la manipulació de
la realitat, en el legalisme, en la ceguesa, en la prepotència, en la defensa de la oligarquia.
Va ser el 21 de
novembre del 1975. Encara veig la imatge en blanc i negre del televisor de
casa... amb aquell senyor d’orelles punxegudes que entre llàgrimes anunciava la
mort de Franco, i deia... “todo queda atado, i bien atado”... I no ens ho vam
creure. Entusiasmats per el nou horitzó que es presentava, esperançats per un
nou règim polític just i democràtic... vam deixar córrer aquestes paraules...
tot pensant "si, si, val, tot el que vulguis... però això s’ha acabat... vam
pensar que en el fons les cordes també se les emportava ell cap a la seva vall i que amb elles
arrossegava tots els mals sons i les perversitats de la dictadura. No, no ens ho
vam creure, i vam pensar que... bah... que es tractava d’els últims batecs d’un
règim moribund.
Aquest dies estic
atònit de veure fins a quin punt vam poder ser innocents. Com a ciutadans vam
acollir amb fervor la legalització dels partits polítics fins a les hores
prohibits... recordo el retorn de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, La
Pasionaria, el retorn del President Tarradellas, la seriositat d’Adolfo Suárez
amb la victòria de l’UCD, a les primeres eleccions del 1977. Recordo l’ascens
de Felipe Gonzalez, aquell jove advocat amb vestits de pana (aleshores si, anava
d’obrer elegant) i la victòria del PSOE a les eleccions del 1982.
Si, tot estava
lligat i ben lligat perquè s’obrís una transició que va resultar exemplar
–deien des d’a fora i fins i tot ens ho feien creure. Vaig ficar amb il·lusió el meu vot
a les primeres urnes, vaig assistir amb por al primer míting del PSOE, vaig tenir
por quan al final tots els assistents aixecaven el puny cantant la
internacional; allà em van donar aquell pòster tant simpàtic que anunciava “La
fiesta de la Rosa” la primera d’una
llarga sèrie que es va anar fent tot al llarg dels anys. Recordo les primeres
cues per anar a votar. I la Constitució del 78. Aquest va ser el gran engany. És clar, ara entenem que els qui la van redactar ja ho van fer prou bé. Nosaltres la vam rebre amb gran
orgull. Ja la tenim. Publicada en 6 idiomes oficials, castellà, català, basc,
gallec, valencià i mallorquí!... i fins i tot el Forges en va fer una versió
ben simpàtica. I és clar que no ens ho creiem lo de las “ataduras”. Que no era
prou evident que lo de la democràcia anava en serio?. I ens ho vam creure que
era una transició exemplar perquè a els d’a baix ningú no ens ho deia, que hi
havia unes quantes caixes de trons que ni es van tocar, que van quedar tapades
i ben tapades, les de la territorialitat de Espanya era una d’elles. Caixa
negra que només es podria obrir en cas d’accident.
Han passat els
anys, i moltes coses han canviat, moltes. Noves generacions que no van viure la
dictadura, un mon que esdevé cada cop més complexa, una crisi sistèmica,
econòmica, ecològica, de valors, un mon que viu sota l’amenaça del terrorisme,
en el que s’intueix la necessitat d’un nou ordre polític i econòmic i social. Un món liquid marcat per les tecnologies. Els
partits polítics tradicionals, els que van sorgir de la transició, i que encara
ara perduren, el PSOE ens va fer creure que no era veritat allò de les cordes,
però ells segur que ho veien que aquella constitució ho tenia tot ben pensat i
que tard o d’hora les cordes haurien de saltar. I el PSOE no ha vist de la mà
dels barons (quina contradicció, escollir aquest apel·latiu aristocràtic per
designar els vells fundadors del partit
de classe obrera) no ha vist que la rosa s’anava pansint, mentre que els de
l’altre cantó, els que van passar de Alianza a Partido Popular, ells si, poc a
poc, amb paciència, anaven deixant créixer els lligams.
De fet, el de les
orelles no va dir quins eren els lligams. Cordes? o els braços d’un pop que poc
a poc, de manera insidiosa, durant tots aquests anys han anat avançant,
creixent, infiltrant-se per totes les ranures del estat, per les més ínfimes
esquerdes del temps, aprofitant la nostra credulitat i la nostra poca memòria,
per tornar a ocupar els espais i anar-ho lligant tot de nou: institucions al
servei d’uns quants, corrupció, privilegis?. Era il·lusori creure que el PSOE no
hi cauria. El sistema democràtic per més nou i vigorós que semblava seguia
atrapat en els vells costums, en les mentalitats de sempre, colonitzades per la
cultura del “pelotazo” o la cultura del “chulo”. Aquell que es va inventar des
de fa molt temps el eslògan d’una marca de perfum... “Porque yo lo valgo...
Pues si, porque yo lo valgo me lo permito, un sobre por aquí, un soborno por
allà, una targeta blak que me invento... (i canvio d’idioma perquè per tot arreu n’hi ha, fins i tot en la
Catalunya més dolça) i aquí no passa res, que amb mi mai s’atreviran, perquè jo
estic per sobre del bé i del mal”. I aquesta cultura era la que feia que tot
seguia lligat, i ben lligat. Els del PP els vells, els fundadors, els pares de
la constitució ells si que s’ho van creure que tot estava ben lligat, ells sabien a qui obeien, i els de
la rosa, ells, segurament ho veien però vès... ja podem estar contents, que ja
és molt el que hem aconseguit. I al final sempre passa igual, i ens hem de
creure lo dels poders fàctics i pactar amb ells i... perquè no? adoptar els
seus mateixos mètodes i mentalitats. Com em sona tot això a “La Granja dels
Animals” de George Orwell. Aquesta és la visió que em queda de vosaltres senyors
barons. (continuarà... pot ser)
Collombey-le-Grand, Suissa, 2 d'octubre de 2017
