La gent pregunta... "Comment ça va?". Una vegada i una altre. Amables, atents, conscients de que no deu ser fàcil. I jo responc... aterrant... . Es una manera de dir que ja hi ets però no del tot. Has tocat terra però em prou feines estàs operatiu. De moment es tracta de retrobar el ritme de la vida, del dia a dia. Aquí. Immergir-te en la vida quotidiana. I el que més t'ajuda és el contacte amb les persones. Ara una entrevista, programada, a l'agenda, o simplement anant pel carrer, et trobes amb el encarregat de la deixalleria. El primer dia que hi vam anar amb un munt de caixes de cartró. Em veu baixar del cotxe i em diu... "I vostè d'on ve?". Òbviament les plaques de la matrícula del cotxe em delataven. No era d'aquí. Plaques verdes, de les provisionals. Tenen una P. Molta gent pensa que som de Portugal. Contesto: Bona tarda, sóc Carles Capó, pastor de Saint Maurice... i encaixada de mans... ell em contesta: “Voilà, c'est ce que je voulais entendre...” ja l'havien avisat de que hi aniríem. Coses dels pobles petits. I és que, en principi, mentre no estiguis domiciliat al municipi no pots llençar coses a la deixalleria... i nosaltres, amb les nostres matricules verdes amb una “P”, som massa sospitosos. Cap problema. Podem descarregar els cartrons.
Avui he quedat amb la P. M'havia de ensenyar la capella a on es fa el culte del dissabte. Es en una comunitat de monges. Ens deixen la capella. Parlem una bona estona. Família. Filles. Nets. Vida quotidiana, dificultats, lluita. Quan marxem a fora ens espera una "soeur". He decidit que quan les saludi els hi diré: "Bonjour ma soeur". Perquè elles em diuen... "Bonjour monsieur le pasteur". Els primers dies vam anar a la llibreria... que també és de les monges. Em vaig presentar a una d'elles. A l'endemà estàvem al carrer, i de sobte sento una veu que em diu, tota alegre: "Bonjour Mr. le pasteur". Una salutació a la que m'he de acostumar.
Per tornar a la visita a la capella. A la sortida una "soeur" ens diu: "Voleu prendre un cafè amb nosaltres". Amb molt de gust ho fem. I ens expliquen la seva historia... sense aturar-se massa... tot i que les que ens atenen ja son de edat avançada es nota que cada una té les seves obligacions... al cap de 1/4 d'hora totes desapareixen. Son 18 germanes. La comunitat es va fundar a l'any 1906. Tenen editorial. També tenien impremta. La van haver de tancar. Era massa car renovar la maquinaria. I tenen llibreria. Una mica com la Claret. Molt gran per un poblet de 4.400 habitants!.
A les 12 hem quedat la Nathalie i jo al “Foyer Franciscain”, hi ha una activitat ecumènica. Un dinar comunitari tots els dimecres d'advent. I allà trobem membres de la parròquia, i coneixem a més gent. I és així, de fil en agulla, que vas aterrant, posant els peus a terra (que per a mi ja és un dir), obrint tots els 5 sentits al que t'envolta, absorbint la vida, intentant sentir l'esperit del lloc, la mentalitat de la gent, l'esperit de la historia d'aquest poble, i sobre tot... l'Esperit de Déu, que és al costat i que t'ajuda a fer un bon combinat de tot això.
A taula, la MR ens pregunta... i què, els agrada Saint-Maurice?. Diem que si, que ens hi trobem molt bé. I contesta... "es que hi ha gent que troba que és un forat, així, tot encaixonat entre muntanyes". I jo li contesto: Si, però quin forat! Amb unes arrels ben profundes, una abadia fundada a l'any 515. Estan preparant el 1500 aniversari. I unes escoles a les que arriben cada día 2.000 alumnes. Un forat… si, però carregat de historia i de cultura, i de religiositat. Un poble. Aquí en diuen una ciutat plena de caràcter.
I és aixi, respirant, captant, escoltant, mirant, que vas aterrant. Passo els dies
i vaig preparant al mateix temps, predicacions, missatges d’advent per les recepcions dels municipis de la parròquia, els ajuntaments organitzen festes d’advent. El pastor també té un moment per a dir la seva. Agafo el personatge de Joan Baptista com a fil conductor. El profeta « indignat », rebel. Es una mica com si diguéssim fill de pastor però que no dona exemple. El seu pare sacerdot al temple… i ell acaba predicant al desert, lluny de la teologia oficial. El profeta incòmode, perquè treu la seguretat dels que es pensen que per ser fills de Abraham ja ho tenen tot. I els diu que Déu, d’un cor dur, dur com una pedra, però penedit, pot fer néixer un fill, i una filla. Hi ha un tret que trobo una mica divertit del Baptista. Va vestit amb pel de camell i s’alimenta de llagostes i mel boscana. En els temps que vivim en els que planeja l’ombra de l’escassetat, de les restriccions, quan pugen els preus i sentim parlar de crisi alimentaria, el Baptista ens fa pensar amb la seva senzilla indumentaria i el seu règim tan frugal, que la vida, en el fons, la vida depèn de molt poques coses. No fa falta pas gaire per viure. I penso que si hem de anar cap a moments de dificultats econòmiques i materials, de fortes restriccions, caldrà apostar de manera decidida a favor d’aquest ésser humà capaç de trobar en si mateix virtuts de lluita i resistència, per seguir sent humans, dintre de tot i creixent en dignitat, encara que sigui amb llagostes i mel boscana. I és així que vas aterrant…. Amb la gent, amb Joan Baptista. Una abraçada a tots.