Avui, a les 18’00 celebració ecumènica a la Fundació Gianadda en el marc de l’exposició de quadres de Ernest Biéler. Tot va començar el dia que el pastor Pierre Boismorand, de la parròquia protestant de Martigny, al març de l’any 2010, quan la Fundació exposava una col•lecció de icones, va anar a veure Léonard Gianadda, president de la Fundació, per demanar-li la autorització de reproduir una de les icones que en aquell moment s’exposava. La seva idea era de poder fer un culte agafant-la com a tema per la meditació i la litúrgia. Léonard Gianadda li va dir. “I perquè no veniu a fer el culte aquí, al museu?”. Des d'aleshores a cada exposició es fa una celebració ecumènica amb projeccions d’una selecció dels quadres que s’exposen a la sala, amb pregàries, meditacions, música, i cants de l’assemblea. Una iniciativa que combina art i espiritualitat. Fer parlar l’evangeli a partir d’un quadre. Bellesa i paraula es donen la mà. Aturar la mirada sobre un detall del quadre, un gest, una lluminositat determinada, un tema, per a oferir a partir d’ell pregària, meditació, paraula que inspira, apaivaga, dona sentit.La Fundació Gianadda al cap dels anys ha anat enriquint el contingut de les seves activitats. Va començar sent un museu arqueològiques de peces galo-romanes, de les moltes que es troben en el subsòl de Martigny, quan es fan excavacions. Després, va començar a desenvolupar una vessant artística fent venir cada any col•leccions de quadres de pintors coneguts, els impressionistes, Renoir, Monet, Van Gogh, Modigliani, i un llarg etcètera. A aquesta vessant es va afegir la musical, amb la organització de concerts. Cecilia Bartoldi, Jordi Savall, i altres músics coneguts han donat contingut a la seva programació. I finalment s’hi ha afegit la vessant espiritual, amb dues celebracions ecumèniques cada any.
Avui la sala estava plena. Un fet significatiu que ofereix un contrast amb les esglésies i els temples, cada vegada més buits. Els cultes i les misses cada vegada tenen menys atractiu. En canvi, quan es porta l’Evangeli a peu de carrer, allà a on les persones viuen, caminen, miren, contemplen, tocant la realitat quotidiana, relacionant missatge i cultura, paraula i experiència, aleshores, la gent participa. Un fet que ha fet reflexionar a molts dirigents i pastors de les esglésies reformades de Suïssa que s’enfronten a una nova realitat d’una societat cada vegada més plural des del punt de vista religiós, i més secularitzada. Quant l’església es queda ancorada en un llenguatge doctrinal hermètic, sense cap relació amb la realitat quotidiana esperant que la gent es “converteixi” i entri i s’adapti als seus esquemes, als seus espais tancats, acaba convertint-se en una mena de torre de marfil, allunyada de la realitat.
