L’he trucat aquest matí. Per demanar-li si li anava bé que li fes una visita. A l’altre banda del fil he escoltat una veu clara que ha respost de seguida que si amb alegria i agraïment. 81 anys. M’havien dit que el seu marit havia mort l’any passat.
Segueixo sorprès. Arribo a casa de les persones grans i van directes al grà. De seguida m’expliquen la seva vida. Amb més o menys detall. I no amaguen gaire. Al menys no detecto en ells cap mena de reserva. Una vegada una persona al final em va dir. "Tot el que li he explicat... entre vostè i jo, oi?" Secret pastoral. Per descomptat. M'expliquen joies i també tristeses i fracassos, febleses i equivocacions. No s’amaguen al darrera de discursos sobre el temps, la política, com tampoc es dediquen a comentar la vida dels altres, ni a comentar la vida de l'església. Em parlen d’ells mateixos. I prou.
Al cap de mitja hora d’explicar-me la seva vida la Sra P. M’ha dit. “Voilà, je vous ai raconté ma vie. Pardonez-moi, j’ai beaucoup parlé ». (Apa doncs, li he explicat la meva vida. Perdoni’m , he parlat molt). Al principi de la visita he vist una foto a la paret. Un casament. Pensant en certa lógica li he preguntat si tenia fills. I em diu que no. La foto del casament es d’un nebot. Va tenir dues filles. Les que hi ha a la foto del costat. Em convida a aixecar-me per veure-les d’a prop. Van morir a l’edat de 5 anys. Una malformació. La fontanella no estava formada. Atrofia cerebral. Va tenir cura d’elles. Va fer tot el que va poder per elles. Primer li van dir que viurien dos mesos. Després que 2 anys. Al final van ser 5. No eren bessones. Però primer l’una i després l’altre, van néixer amb la mateixa malformació. I em parla de tendresa, de com les van estimar, i em parla de tristesa, del buit que van deixar, i em parla de ràbia i de revolta, quan va néixer la segona. “El pastor va arribar a la habitació de la clínica –m’explica- i li vaig dir enfadada: ves-te’n, no em vinguis a parlar de Déu, no en vull saber res”. El pastor li va dir: “he vingut a estar amb tu, volia saber com estaves”. Res més. “Em va comprendre”. Primer ni tan sols volia batejar la nena. Després d’un temps, va decidir que si. Van fer el bateig després d’un culte, en la intimitat.
La Sra P. m’ha parlat, de les filles, i del marit, amb llàgrimes als ulls. Amb senzillesa. Sense dramatismes. M’he trobat amb una persona que porta un record fet de tendresa i sofriment. Res no el podrà esborrar. Però també m’ha parlat dels viatges que va fer amb el seu marit. Enamorats de Espanya. La coneix millor que jo. Tenien un apartament a Dènia i quan hi anaven aprofitaven per conèixer el país. “No érem dels que es queden a la platja durant totes les vacances”. Poc a poc es seca les llàgrimes, i ressorgeix una persona agraïda de la vida que ha tingut, una persona amb un esperit obert, amb curiositat per conèixer llocs, persones, altres cultures. Em parla dels amics que té… a Dènia, a Galicia, a França. Em parla de la catedral de Córdoba… “quina meravella”… de Toledo… “em va encantar”.
A vegades es diu que la vida “ens maltracta”. En la Sra P m’he trobat amb una persona que ha sofert, i molt, que encara plora quan recorda les circumstàncies difícils que va viure, però no m’he trobat amb una persona vençuda. Al contrari. Enfortida. No m’he trobat amb una persona marcada, ni deformada. Al contrari una persona sensible, que no amaga els seus sentiments, que no té por de explicar les seves revoltes, però una persona en la que rau el que l’Apòstol Pau anomena “un incomparable pes de glòria”, una solidesa de caràcter, una força interior, un equilibri, una lucidesa.
Un cop més. Aquesta tarda he estat un pastor pastorejat. Li he donat les gràcies per el seu testimoni. Hem pregat. “Sobre la terra dels nostres sofriments i dels nostres dolors Senyor, tu fas créixer les flors de l’amistat, de la fe, de l’esperança”. M’agrada una paraula que deixa de cantó la metafísica de la resurrecció. I li dic: “Déu sempre ressuscita la vida per a nosaltres, el seu testimoni n’és un exemple. Gràcies”. Al final m’agraeix la visita. “M’ha anat bé parlar amb vostè. Son coses de les que no en puc parlar sovint”. He marxat una mica corre-cuita. M’esperaven al grup bíblic ecumènic.
Demà aniré a dinar al cafè del poble. Aquest matí he trucat a una parella gran per oferir-los una visita. Ella m’ha dit… “demà dinem al cafè del poble. Hi ha peix i patates fregides, vol venir?”. Ja me’n havien parlat d’aquests dinars del divendres al “Cafè d’en Haut”. De fet es diu “Café National”. Però li diuen el Cafè de Dalt, senzillament perquè n’hi ha dos. Els separa una distancia d’uns 100 metres. Però un està més a munt que l’altre. I així son els pobles, res de “nacional” ni altres histories. El « Café d’en Haut ». « El meu marit i jo hi anirem abans i li guardarem lloc » Els divendres està ple perquè « la patronne », la mestressa, fa un menú especial i preus especials per les persones grans del poble. Intueixo bon ambient… Ja us ho diré.
