He dit molt sovint als nostres fills, dels vostres 4 cognoms, els del Carles i meus, 3 són d’exiliats per causa de religió i/o política.
Això vol dir que no saps mai si algun dia et toca tornar a fer maletes i hauràs de marxar i tornar a començar.
Una de les meves àvies, nascuda a Lausana, es va casar amb el fill d’un exiliat bielorus jueu, i va viure al Nord de Françai Bèlgica, la meva mare va viure als Estats Units als anys 45-48 i jo acabo de passar 26 anys a Catalunya.
Bé, en el nostre cas, no es tracta d’un exili, més aviat d’un retorn, desitjat , això sí, des de fa temps, amb anades i vingudes, ara si , ara no, perquè? Quan? Com?
Però vet aquí que arran d’una defunció a la família, i uns dies passats allà al maig, i una trobada ecumènica en una fundació d’art, vam preguntar si faltaven pastors i ens van dir que sí.
De seguida, ens vam presentar, per escrit, després hi va manar, vam esperar les respostes, que van ser afirmatives.
A l’estiu hi vam tornar per buscar pis, mobles de segona ma, i vinga fer caixes, triant, remenant, llençant, fent papers i tràmits de duana, 900 quilometres i apa, ja estem instal•lats des del 8 de novembre.
Una festa molt emocionant organitzada pels fills, amb un centenars d’amics de tots aquests anys i llocs i entitats estimades.
Una integració ara amb una comarca a majoria catòlica, on els protestants som el 7% de la població, amb temples i capelles visibles, una bona entesa, un compartir llocs, púlpits, celebracions, etc.
El Nadal var a la vegada intens de feina, el que més va costar va ser el dinar del 25.
Vam posar unes espelmes amb davant de cada una els noms dels fills, com si estiguessin a taula amb nosaltres, però, NO hi eren, i gràcies al skype, vaig poder superar les llàgrimes.
Penso en altres mares com les que vaig conèixer a Frater Nadal: sud-americanes que havien deixat bebès i nens petits al país i que trigarien anys a poder pagar-se el “boleto” per a anar a veure’ls. O la Elisabeth, una amiga de Barecelona que te un fill a Colombia i l’altre a Nova Zelanda, i també s’alegra de les trobades pel skype.
Bé, ahir vaig ser elegida, 66 vots: 64 a favor, 2 abstencions.
Vaig començar oficialment l’1 de desembre com a pastora “sufragant”, vol dir que aspira a lloc de feina, però que falta el tràmit de l’elecció en assemblea general extraordinària de la parròquia. En Carles havia estat elegit ja al setembre i va ser instal•lat al 20 de novembre.
Però vaig començar el 25 de novembre per un enterrament i el 27 en uns “Focs d’Advent”, una caminada ecumènica amb cants, reflexions i pregàries, on fins i tot vaig tocar la flauta, i entre les peces que vaig triar no podien faltar ni el Noi de la Mare i ni el Cant dels Ocells…
Al desembre, ja els primers cultes, 2 enterraments més, un d’ells en una església catòlica, ja que es preveia que el nostre temple seria massa petit.
Els col•legues; en Pierre, pastor al 100%, francès, que havia estat a la parròquia francòfona de Washington, i que està a Martigny des de fa 9 anys.
Apassionat d’art, fent servir molt sovint imatges, pintures, icones per a les seves predicacions.
Pierre-Alain, diaca al 100%, està a la parròquia des de fa 13 anys i que s’ocupa de la catequesi, de les visites als hospitals, i celebra algun culte.
Tots dos estaven tan desbordats, la parròquia te 22 municipis, i en pocs anys ha passat de 2500 a 3200 membres, que necessitaven un reforç urgent.
Com que la parròquia té dos temples, es fa el mateix culte, l’un el dissabte a les 18 i l’altre el diumenge a les 10.
Els dos acaben amb un cafè, un temps d’intercanvi de notícies, d’acollida dels nou vinguts.
Em toca celebrar doncs un culte al mes, i si puc, col•laborar amb els col•legues pel Sant Sopar els altres diumenges, tenint evidentment la llibertat de no anar al culte algun diumenge o d’anar a una altra parròquia.
Ens hem repartit també els casaments, batejos i enterraments ( uns 30-40 a l’any).
Cada mes, estic de guàrdia uns dies perquè en Pierre pugui agafar els dies festius que li corresponen.
Estan previstos campaments i sortides de la parròquia, a Taizé, al Monestir del Saint Bernard, hi ha una trobada al juny amb protestants de Chamonix i Aosta.
Començo doncs a descobrir les activitats, els compromisos socials i culturals, i la gent.
Hi ha moltes parelles mixtes, molta gent vinguda d’altres comarques, Ginebra, Vaud, etc i/o que són de comarques on es parla alemany.
Els 4 enterraments que he celebrat fins ara eren tots de persones de Suïssa alemana, que van venir joves a treballar al Valais, i no van marxar mai més.
El Valais té molt sol, i fa que molta gent que hi tenia la residència secundària, decideix establir-s’hi per a la jubilació.
També hi ha uns quants pastors jubilats que hi tenen el piset o el xalet, i apareixen al culte de tan en tan i donen un cop de ma en cas de substituir un pastor.
Algun d’ells porta una sèrie d’estudis bíblics molt animats.
També hi ha gent que ve de cap de setmana.
Suïssa té el famós Abonament ½ tarifa de segona classe que permet agafar el tren a meitat de preu, i tens l’abonament amortit en pocs viatges.
Això permet una gran mobilitat, i a més a més la xarxa d’autobusos postals, amb un compartiment al darrere pels esquis, et deixa al bell mig de les estacions de ski.
Un regal de part de la Fundació Gianadda, on es va celebrar l’acte ecumènic del 8 de maig, on vam preguntar si els feia falta pastors...
Ja ho veieu, uns mesos intensos, que han valgut la pena.
Us abraço a tots vosaltres els amics, familiars que ens seguiu en la nostra crònica “Del Vallès al Valais”. Un petó a tots, i segur que ens veiem a l’abril! Nath.
