Passen els dies. El fred augmenta. Avui dia de pluja. A les 18’30. Una altre “finestra d’advent”. Agafo el cotxe. Passo el pont cap a Lavey. En un carreró veig un cobert. A dins un cop més: taula parada, espelmes, sopa de carabassa, vi calent, un pessebre. La gent arriba i els hi dic. Estem sorpresos de veure amb quina facilitat treuen els termos!.
I això que es diu que en el països a on fa fred la gent s’està a casa, i no surt. De cap manera!. Ahir mateix, a la tarda… relacions publiques… uns quants comerciants de Saint Maurice, entre els que es trobava la llibreria de les monges de Sant Agustí, oferien un vi calent al carrer. Plovia. En el cobert d’un bar van muntar la parada. Termos…, pastes, cacauets, i mandarines. Parlo amb dues monges.
Conec el ex-president de la municipalitat. A la gent els hi agrada quan els dic que Saint Maurice porta molt bé el fet de ser "la porta del Valais", son gent molt acollidora. Parlem una estona, encara prenc una mica de vi calent, i m’acomiado. Tinc consell a les 19’30. Fins a les 22’30. Meditació: En les benaurances hi ha un detall significatiu. També en el salm 1. “Benaurats”… resulta que també es pot traduir per “en marxa!”. La versió de André Chouraqui ho tradueix així. La felicitat està en el fet d’anar sempre endavant, no aturar-se en el camí dels dolents. Sempre cridats a aixecar-nos de nou. Us suggereixo que agafeu el text de les benaurances i en lloc de “benaurats” hi poseu “En marxa! »
A la finestra del advent em toca fer el comentari. El faig sobre la pregunta dels deixebles de Joan Baptista a Jesús: “Ets tu el que ve, o n’ hem de esperar un altre?”. Ets tu el que vé. En grec, "erjómenos": El que ve. Algunes bíblies tradueixen per “el que vindrà”, o “el que ha de venir”. No!. El que ve!. Respectem el text!. La pregunta, al mateix temps és una afirmació. El que ve, vol dir que sempre està venint, que no para de venir cap a nosaltres. En el AT trobem el mateix amb el significat del nom de Déu. “Jo sóc el que sóc”, diu Déu a Moisès. També es pot traduir per “el existent”, el que s’esdevé constantment. En ambdues definicions hi ha un concepte dinàmic. Déu s’esdevé constantment en la nostra vida. Jesús ve, arriba fins a nosaltres. Amb Jesús el futur esdevé present. Amb raó va dir als seus deixebles que deixessin de preguntar-se el dia i l’hora en que el Messies havia de arribar. El futur és ara. I així podem comprendre millor quan diu “no us preocupeu per el dia de demà… que cada dia en té prou amb el seu treball”. A cada dia el seu esforç i en cada esforç Déu s’esdevé, ve en Jesús. Com si volguessin enganxar-se a la nostra existència.
La pregunta del Baptista no s’ha de entendre des de categories d’espai i de temps. No és una qüestió de trobar una data en el calendari. S’ha de entendre com una confessió de fe: Déu en Jesús, s’esdevé amb nosaltres. Emmanuel. Som doncs convidats a una actitud existencial. El Jesús que no para de venir ens posa dempeus cada dia per a rebre’l.
Surto de la “finestra” (la d’advent… ja m’heu entès), i agafo el cotxe cap a Vérossaz. Carretera de muntanya. En 20 minutets arribo. Poble de 600 habitants. Recepció oferta als nous habitants del municipi i als joves que acaben de fer 18 anys. Conec els consellers municipals que el president de la “commune” em presenta. Parlem… i al cap de poc… “De Barcelona doncs?”. Si. “Del Barça?”. Si, és clar. I resulta que allà a dalt, em trobo que n’hi ha dos que son més aviat del Madrid. Els hi dic que no és preocupin… que tinguin paciència… que ja els hi arribarà el seu torn. Mentrestant ha arribat el capellà local. D’origen africà, del Congo. Fa 6 anys que està per aquells paratges. Comença la cerimònia. Dic la meva. Els felicito. Un acte com aquell expressa actitud d’acolliment, cap als nou vinguts, i cap als joves.
Es una manera d’expressar que el municipi els valora i els reconeix en el que poden aportar cada un d’ells per a la comunitat. Es amb aquesta mena d’actes que es perpetuen els gestos que afegeixen una dimensió humana a la vida dels pobles. S’evita l’anonimat. Al final surten les safates de formatge, pa, i “viande séchée”. I el vi. Parlo una mica amb la gent. I m’acomiado. A fora neva. Agafo la carretera amb la confiança de que els neumàtics d’hivern (aquí obligatoris) seran suficients. Baixo, lentament, fins que al arribar a menys alçada la neu passa a pluja. Arribo a casa. Acaba la jornada. Son les 20’30.
