PASTOR RURAL

La primavera arriba mentre els cims encara nevats eixamplen la mirada en contemplar-los. Cada dia, quan surto al carrer tinc aquesta mateixa sensació de grandesa i admiració. Els camps, les valls, les muntanyes, els arbres, tot s’ha vestit de verd. I jo vaig d’un lloc a l’altre, ara a fer una visita, ara a una trobada de catequistes per a preparar la propera sessió de “eveil à la foi”, ara a una reunió del consell, i estic entre poble i ciutat. O més ben dit, entre poble, i poble amb ambient de ciutat. I passo el pont. Una vegada i una altre.

Pastor rural. Es a Lavey, 600 habitants, a l’altre cantó del Riu a on més m’hi sento. Pot ser perquè sé que estic en territori de majoria protestant. El “canton de Vaud”. En canvi, a on vivim, à Sant Maurice, 4.000 habitants, el poble amb categoria de ciutat és el “canton du Valais”, de majoria catòlica. Però al cap i a la fi, des del punt vista del nombre d’habitants, si: sóc pastor rural.

LA CHAPELLE DE LAVEY-LES-BAINS

Majoria o minoria. Dos termes relatius. Que varien de sentit segons sigui la relació de l’església amb la societat civil. L’Eglise Réformée Evangélique du Canton du Valais té uns 140 anys d’història. De tradició catòlica, el protestantisme va arribar a aquestes terres de la mà de la industrialització. Enginyers, comerciants, homes de negocis, poc a poc van constituir petites comunitats protestants. Al principi molt petites. Església i escola. Era un protestantisme en minoria que va conèixer el rebuig de la majoria catòlica. El menyspreu rebut i la manca de respecte encara és present en la memòria dels més grans. Passen els anys, i amb l’ajuda de les altres esglésies protestants de Suïssa es construeixen els temples, la població augmenta, les parròquies s’organitzen i fan la seva tasca al servei de tots els qui s’inscriuen al municipi com a protestants. A poc a poc les relacions ecumèniques es desenvolupen. El Concili Vaticà II influeix profundament i dona un impuls molt significatiu. I poc a poc es dona un ecumenisme agosarat, “de carrer” que va més enllà de les pautes que es marquen des de les altes esferes. A l’any 1974 una llei reconeix els drets de la minoria protestant. A partir d’aleshores s’estableix un tracte igualitari tant per a les parròquies catòliques com per les protestants. Els municipis contribueixen al finançament de les despeses de les parròquies amb una quantitat anual per a cada habitant protestant. Majoria o minoria. Conceptes relatius.

EL TEMPLE DE LAVEY

Pastor rural. En una societat que reconeix a les esglésies com a entitats que contribueixen al bé dels ciutadans. Això entre altres coses vol dir que sóc pastor en una societat en la que compleixo una funció publica. Vaig pel carrer, i sé que la gent m’identifica. I els saludo, o em saluden, quan ens creuem o des del l’altre vorera. En els actes oficials es demana la meva presencia i participació. I sé que les meves participacions les meves paraules, els actes eclesiàstics celebrats, poden tenir repercussions més enllà de les 4 parets del temple o del lloc en el que es celebren. El seu significat s’amplifica en la mesura de la importància del moment. Aquest fet, el caràcter públic del ministeri, marca un espai de responsabilitat que es defineix en un saber ser, saber estar, i aportar una paraula que doni sentit a les situacions en les que es sol·licita la presència del pastor. Sé que les meves paraules de seguida es comenten. I els comentaris, amb més o menys rapidesa, m’arriben. Em tornen. Comentaris d’agraïment, per la paraula expressada, per l’acompanyament realitzat, per la proximitat oferta. Persones que no conec de res, que fins i tot poden pertànyer a la parròquia catòlica, però que han assistit a l’un a o l’altre dels actes.

Una funció publica. Això vol dir que la frontera entre la comunitat civil i la religiosa és molt difusa, en certs aspectes inexistent. Exerceixo el ministeri per una parròquia de 900 persones. I els meus deures son els mateixos per a tots i cada un d’ells. No hi ha diferència entre els de dins i els de afora. Entre els que venen i els que no venen. Tots formen comunitat. Amb el consell formem un equip que té molt clara aquesta realitat. Estem al servei de 900 parroquians. Que saben que la parròquia està a la seva disposició, per acompanyar,  donar sentit, posar la vida en la perspectiva de Déu, el seu amor, amb la seva Paraula: El Crist.

ELS PRATS QUE ENVOLTEN LAVEY

Pastor rural. Si. Vaig pel carrer. En acabar una reunió de catequistes, agafo el cotxe per anar cap a casa, el camí em porta pel mig d’uns prats. Fa sol. Obro la finestra. Oloro l’ambient primaveral. Vet aquí que veig a una dona jove, amb un cotxet, i un nen de uns quatre anys que camina al costat. La reconec, i em reconeix. Fa un parell de mesos vaig fer l’enterrament de la seva mare. M’aturo. Aparco. Baixo del cotxe. I comencem a parlar… i ¾ d’hora s’escolen com si res. Escoltar, entendre, comprendre, oferir noves perspectives, donar una paraula d’ànim de consol en mig de situacions doloroses, a vegades tancades. Dolor compartit. Si, pastor rural. El cel és el sostre de les meves entrevistes, els prats, les carreteres de muntanya, els carrers, el vast territori en el que es donen les 900 situacions de vida variada, compassada, ara de pressa, trepidant, o calmada i assossegada. Situacions de vida i de mort, de goig i de tristesa, d’amor i desamor.   

REGIO VITICOLA... ES NOTA

Pastor rural. Un membre de la parròquia m’ha convidat a anar a prendre el cafè al matí, a les 9, a casa d’ell. “Quan vulguis –em diu- no cal que avisis. Cada matí faig el mateix”. Un dia hi vaig. Allà em trobo amb altres parroquians, i xerrem, política, economia, situació mundial, i reflexions variades a la recerca de noves maneres de viure per a fer un món més sostenible; reflexions sobre el valor de les coses senzilles, el respecte, el valor del esforç, del treball, i de les coses ben fetes. Arriba el moment en que ell ha de tornar cap a la feina. I abans de marxar em diu que una parroquiana està molt contenta i agraïda de les meves  visites. Ell ho sap. I està content de dir-m’ho. Els agrada compartir i fer sentir al pastor que la seva tasca és apreciada i els agrada fer-li sentir que estan contents de tenir-lo.  Es així. I així m’arriben els comentaris. Perquè al cap i a la fi, ho sé, i ells també ho saben, sóc pastor rural. I jo responc amb un somriure, aixeco les mans cap al cel, i els dic... gràcies.