diumenge, 26 de febrer del 2012

ELS ANGELS MIREN CONTINUAMENT AL PARE DEL CEL. MT 18,10

Avui, culte al Temple de Lavey. Celebració d'un bateig.
He predicat sobre el text de Mateu 18. I particularment el verset 10.


Esdevenir com els infants. Es a dir retrobar alguna cosa, una actitud ?, una manera de ser ?, quelcom que els caracteritza?.

Aquest text que posa al infant com exemple ens porta a veure les coses des d’un altre angle. El petit serà el més gran.

Nosaltres, com adults, tenim tendència a veure a l’Infant com un adult en potència. Ho té tot per aprendre, tot per a construir, s’ha de formar, per entrar, poc a poc en aquest mon de obligacions i responsabilitats, en el món del coneixement. El veiem com un cervell que hem de omplir, o un petit salvatge que cal domesticar.

I Jesús, en canvi, ens diu una altre cosa. Ens suggereix que en el infant hi ha alguna cosa d’ell que ens cal aprendre. Un valor que hem de considerar. Des del punt de vista del Reialme els infants son els primers. Els deixebles estan preocupats en saber qui serà el primer. I Jesús els hi posa al infant com exemple. Ni el més gran, ni el més intel·ligent, ni el més fort, ni el més honorable. Un petit. Perquè?
Perquè està més a prop de Déu?

Es això el que ens cal aprendre dels infants ?.
Jesús diu : « Tingueu cura en no menysprear a un sol d’aquest petits –diu Jesús- doncs jo us dic que els seus àngels en els cels veuen contínuament la cara del meu Pare que està en els cels ».

Una paraula enigmàtica. Ens parla dels àngels. No en tenim costum. L’imaginari protestant en aquest sentit és sobri. No ens deixem portar doncs per la nostra imaginació, i deixem els petits éssers amb ales que trobem en altres àmbits.

Quedem-nos a nivell del sentit, del significat de les paraules. El àngel és el enviat, el missatger. El àngel es aquell que porta una paraula. I el text parla dels àngels que en els cels veuen la cara del Pare.

No ens suggereix això un estar cara a cara amb Déu?. El àngel, per el seu paper de missatger em posa cara a cara amb Déu. Aquesta imatge, doncs, no ens permet pensar que tots hem de descobrir i mantenir en nosaltres aquest àmbit de la nostra persona des del que entrem en un cara a cara amb Déu?. Parlem amb ell. La comunió amb Déu. Es a aquest nivell que el infant té quelcom per ensenyar-nos?.

Es aquesta la saviesa per la que ens supera ?. Tal com diu Jesús a Mateu 25: “Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i als intel·ligents, i les has revelat als infants”.

Què és el que fa que el infant sigui dipositari d’una saviesa que no és accessible als savis i als intel·ligents?

Precisament, per això mateix hem de buscar aquesta saviesa més enllà dels coneixements, de les dades de la intel·ligència i de la raó. El que el infant té per ensenyar-nos es el seu estat de dependència confiant com acritud fonamental del nostre cara a cara amb Déu. La seva manera confiada de viure la seva dependència. Ell està molt lluny de les preocupacions que ens aclaparen i que ens fan caure tot sovint en conflictes de tota mena.

Preneu temps per a mirar un infant. La imatge d’un infant que dorm. Ens inspira tendresa, oi ?. La imatge d’un infant que dorm ens apaivaga.

Es doncs a aquest nivell que podem reconèixer una mena de espiritualitat profunda, originaria que forma part de tots nosaltres, que està inscrita en nosaltres. Aquesta espiritualitat que constitueix el nostre cara a cara amb Déu. Aquesta espiritualitat que està més enllà de les paraules, de la raó, de les circumstàncies, de les nostres vides organitzades, adultes.

En la vida, quantes vegades hi ha confiances que es destrueixen. Fer-se gran és aprendre a fer i a refer confiança. Renéixer a noves seguretats. I, de la mateixa manera que els infants son una invitació a anar cap a aquesta relació originaria, que ens dona un fonament, de confiança en Déu, tot reconeixent la nostra dependència; de la mateixa manera com adults hem de fer tot el possible perquè nosaltres, com a adults, ajudem els infants, en el seu creixement, a mantenir, a no perdre el accés a la relació, cara a cara, amb Déu. Perquè aquesta relació de confiança no es perdi.