A VEGADES MALTRACTATS... PERÒ NO VENÇUTS

L’he trucat aquest matí. Per demanar-li si li anava bé que li fes una visita. A l’altre banda del fil he escoltat una veu clara que ha respost de seguida que si amb alegria i agraïment. 81 anys. M’havien dit que el seu marit havia mort l’any passat.

Segueixo sorprès. Arribo a casa de les persones grans i van directes al grà. De seguida m’expliquen la seva vida. Amb més o menys detall. I no amaguen gaire. Al menys no detecto en ells cap mena de reserva. Una vegada una persona al final em va dir. "Tot el que li he explicat... entre vostè i jo, oi?" Secret pastoral. Per descomptat. M'expliquen joies i també tristeses i fracassos, febleses i equivocacions. No s’amaguen al darrera de discursos sobre el temps, la política, com tampoc es dediquen a comentar la vida dels altres, ni a comentar la vida de l'església. Em parlen d’ells mateixos. I prou.

Al cap de mitja hora d’explicar-me la seva vida la Sra P. M’ha dit. “Voilà, je vous ai raconté ma vie. Pardonez-moi, j’ai beaucoup parlé ». (Apa doncs, li he explicat la meva vida. Perdoni’m , he parlat molt). Al principi de la visita he vist una foto a la paret. Un casament. Pensant en certa lógica li he preguntat si tenia fills. I em diu que no. La foto del casament es d’un nebot. Va tenir dues filles. Les que hi ha a la foto del costat. Em convida a aixecar-me per veure-les d’a prop. Van morir a l’edat de 5 anys. Una malformació. La fontanella no estava formada. Atrofia cerebral. Va tenir cura d’elles. Va fer tot el que va poder per elles. Primer li van dir que viurien dos mesos. Després que 2 anys. Al final van ser 5. No eren bessones. Però primer l’una i després l’altre, van néixer amb la mateixa malformació. I em parla de tendresa, de com les van estimar, i em parla de tristesa, del buit que van deixar, i em parla de ràbia i de revolta, quan va néixer la segona. “El pastor va arribar a la habitació de la clínica –m’explica- i li vaig dir enfadada: ves-te’n, no em vinguis a parlar de Déu, no en vull saber res”. El pastor li va dir: “he vingut a estar amb tu, volia saber com estaves”. Res més. “Em va comprendre”. Primer ni tan sols volia batejar la nena. Després d’un temps, va decidir que si. Van fer el bateig després d’un culte, en la intimitat.

El pastor no pot forçar res. No pot anar contra els sentiments. Els ha de acollir. Si la persona no està preparada els sermons, les paraules de consol serveixen de ben poc. Hem de acceptar que no tenim la clau que ens permetria modificar els pensaments i les decisions de les persones. No podem vèncer les resistències ni les incomprensions que, ben sovint, sobre un llit de sofriment i de por, rauen en el fons de les persones. Un cor dolgut, una ànima defraudada, decebuda, no entén de raonaments. M’agrada dir que som com esponges. Hem de absorbir. Deixar que s’expressi la persona, sense por ni artificis, i recollir sentiments, paraules, reflexions. Sense jutjar. Oferir comprensió. I a les hores, a vegades passa, que una senzilla paraula que resumeix el que acabes de sentir, que ho torna a expressar, actua com a element alliberador. Com el camioner retirat, malalt de càncer, a l’hospital. Li vaig dir “ara vostè condueix el seu càncer igual que va conduir el camió tota la seva vida, amb força i determinació”. Em va contestar.  “Vostè ho ha dit tot”.

La Sra P. m’ha parlat, de les filles, i del marit, amb llàgrimes als ulls. Amb senzillesa. Sense dramatismes. M’he trobat amb una persona que porta un record fet de tendresa i sofriment. Res no el podrà esborrar. Però també m’ha parlat dels viatges que va fer amb el seu marit. Enamorats de Espanya. La coneix millor que jo. Tenien un apartament a Dènia i quan hi anaven aprofitaven per conèixer el país. “No érem dels que es queden a la platja durant totes les vacances”. Poc a poc es seca les llàgrimes, i ressorgeix una persona agraïda de la vida que ha tingut, una persona amb un esperit obert, amb curiositat per conèixer llocs, persones, altres cultures. Em parla dels amics que té… a Dènia, a Galicia, a França. Em parla de la catedral de Córdoba… “quina meravella”… de Toledo… “em va encantar”.

A vegades es diu que la vida “ens maltracta”. En la Sra P m’he trobat amb una persona que ha sofert, i molt, que encara plora quan recorda les circumstàncies difícils que va viure, però no m’he trobat amb una persona vençuda. Al contrari. Enfortida. No m’he trobat amb una persona marcada, ni deformada. Al contrari una persona sensible, que no amaga els seus sentiments, que no té por de explicar les seves revoltes, però una persona en la que rau el que l’Apòstol Pau anomena “un incomparable pes de glòria”, una solidesa de caràcter, una força interior, un equilibri, una lucidesa.

Un cop més. Aquesta tarda he estat un pastor pastorejat. Li he donat les gràcies per el seu testimoni. Hem pregat. “Sobre la terra dels nostres sofriments i dels nostres dolors Senyor, tu fas créixer les flors de l’amistat, de la fe, de l’esperança”. M’agrada una paraula que deixa de cantó la metafísica de la resurrecció. I li dic: “Déu sempre ressuscita la vida per a nosaltres, el seu testimoni n’és un exemple. Gràcies”. Al final m’agraeix la visita. “M’ha anat bé parlar amb vostè. Son coses de les que no en puc parlar sovint”. He marxat una mica corre-cuita. M’esperaven al grup bíblic ecumènic.

Demà aniré a dinar al cafè del poble. Aquest matí he trucat a una parella gran per oferir-los una visita. Ella m’ha dit… “demà dinem al cafè del poble. Hi ha peix i patates fregides, vol venir?”. Ja me’n havien parlat d’aquests dinars del divendres al “Cafè d’en Haut”. De fet es diu “Café National”. Però li diuen el Cafè de Dalt, senzillament perquè n’hi ha dos. Els separa una distancia d’uns 100 metres. Però un està més a munt que l’altre. I així son els pobles, res de “nacional” ni altres histories. El « Café d’en Haut ». « El meu marit i jo hi anirem abans i li guardarem lloc » Els divendres està ple perquè « la patronne », la mestressa, fa un menú especial i preus especials per les persones grans del poble. Intueixo bon ambient… Ja us ho diré.

SE HACE CAMINO AL ANDAR...

Ara fa un cert temps que no vinc per aquí. La noticia de l'elecció de la Nathalie i la seva crònica han sigut les ultimes actualitzacions del blog. Avui, m'aturo una estona, i penso en el poeta... es fa camí caminant. Estem entrant en una fase de immersió. Comencen a arribar les reunions de comissions: per a la reorganització de la revista de l'Eglise Reformée Evangélique du Valais. Es tracta de fer un nou plantejament. Dues edicions a l'any. Les parròquies, per això hauran de invertir més en la seva pròpia comunicació. Fer bulletins menusals per enviar a tots els membres de la parròquia, informant de les activitats oferint reflexió, textos de espiritualitat. El diumenge 29 a la Paroisse des 2 Rives tindrem una jornada del consell. Des de les 08'30 fins a les 18'00. Objectius: treballar un projecte de comunicació global per a la parròquia que inclou: carta als nous ciutadans protestants, disseny de fullet per a presentar la parròquia i les seves activitats, butlleti parroquial, periodicitat, continguts, etc. pàgina web, facebook, etc. També tindrem un moment per fer una pluja de idees. Un cop analitzada la situació de la parròquia i les activitats que es fan, farem propostes per a establir el projecte de vida de la parròquia.  "Projecte de Vida". Un concepte que vaig veure per primer cop a l'Església Reformada de França. Començaré per una meditació sobre la multiplicació dels pans i els peixos. La mateixa que vaig fer en la meva darrera predicació a l'Església Protestant Barcelona Centre. "Déu ens involucra en els seus miracles", per poc que tinguem, si ho compartim, ell ho multiplica.  El butlleti parròquial és el nexe de unió entre els membres i la parròquia. El consell està format per a 5 persones. Es reuneix un cop al mes. A les 19'30 de la nit. Acaben les reunions entre les 10'30 i les 11'00. Es clar que tots arribem ja sopats.
El dilluns, a la Parroisse du coude du Rhône, à Martigny, va tenir lloc un acte de deicació dels vitralls donats per l'esposa de Léonard Gianadda, mecenes de les arts de la ciutat. Un constructor que no ha invertit en futbol... Els vitralls son d'un artista suiss molt conegut. Han Erni, que ja té 103 anys. El punt emotiu del acte està en que la esposa del Sr. Gianadda va morir al mes de desembre poc després d'haver vist els dibuixos que el artista havia preparat per fer els vitralls. Al final de l'acte, el pastor Boismorand es va adreçar al mecènes per indicar-li que encara hi havia 3 finestres sense vitralls i que estaria bé poder colocar noves obres de Erni. Léonard Gianada es va mirar els seus fills, van assentir, i van decidir allà mateix encarregar al artista tres nous vitralls. Amb emoció i en record de la seva esposa... recordava que per poder-se casar, ell catòlic, i ella protestant, havien hagut de anar al cantó de Vaud perquè al Valais estava molt mal vist, i ningú a l'església catòlica els volia casar. Ara les coses han canviat molt. Exemple: la Nathalie, el diumenge en una missa, va concelebrar la eucaristia, juntament amb el capellà que li va demanar si podia donar el vi.

Avui a les 08'30 del matí m'ha vingut a buscar el pastor de Monthey i hem anat a Vouvry. Tots tres, amb el responsable de catequesi de Monthey, hem treballat en la organització de la nit de pasqua. Els catecumens fan aquesta activitat cada any: passen tota la nit, primer fent una marxa a peu fins a les 10'30 de la nit. Arriben a un lloc a on entre tots fan alguna treball manual que després donen a les parroquies. Aquest any faràn punts de llibre en els que escriuran algun eslogan que expressi com entenen i com viuen la seva relació amb el Crist ressuscitat. Després plastificaràn els punts de llibre. Em previst que en facin uns 300, en record de la nit de pasqua de 2012. I després es repartiran a les parròquies al final de culte de resurrecció. Quan hauran acabat de fer aquest treball, cap allà les 5 de la matinada tornaran a sortir per tornar a fer una marxa. Mentre caminen en alguns punts apareixaran persones que els donen un testimoni real en relació a una experiència de resurrecció que han tingut en la seva vida. O actors de teatre que representen escènes bibliques. També es fa una activitat que consisteix en escriure en un paper a l'esquena de l'altre alguna cosa bona. Per transformar en positiu el que tantes vegades es fa en negatiu: "parlar malament per darrera de les persones"... la murmuració, que tant de mal fa en les relacions humanes. L'exercici consisteix en que cada jove escriu al a l'esquena dels altres el que li agrada de cada un. Una manera de fomentar el respecte mutu, el valorar-se positivament l'un a l'altre. Ressaltar les coses bones de cada un en lloc de criticar i destruir la bona opinió que es pugui tenir. També passaràn per un cementiri, i allà escoltaràn el testament de Jesús en torn de la mort i la resurrecció. Tot això forma part de la catequesi que es practica en les parròquies. S'anomena catequesi experiencial o existencial. No es tracta només de ensenyar conceptes, o doctrina, o transmetre coneixement biblic. No es tracta només de establir una relació de mestre a alumne, sino de entrar en una relació d'experiència humana compartida. Situacions que toquen a la vida de cada un, als seus sentiments, les seves emocions, crear moments en els que el jove es senti cridat i identificat per un Evangeli que té que veure amb la seva vida cotidiana.  Es tracta de fer-ho a travers de l'experiència compartida. Constuint moments existencials.
I aixi és com fem camí... caminant... coneixent la gent, visitant-la, acompanyant-la.
El diumenge vaig predicar sobre la humilitat. "La humilitat dignifica el ésser humà en la seva capacitat de rebre i donar amor mitjançant el perdó. La humilitat dignifica el ésser humà capacitant-lo per complir el més gran manament: estimar Déu i el proïsme. Fent que el home i la dona esdevinguin responsables devant de Déu i la seva voluntat, femt-lo capaç de respondre a aquesta alta vocació".

8 MESOS INTENSOS DEL 8 DE MAIG AL 8 DE GENER.

Ja han passat dos mesos des de que vam arribar a Saint Maurice, ha passat el Nadal, cap d’any i tot just ahir vaig ser elegida per ser pastora al 50% , dins l’equip pastoral de la Paroisse du Coude du Rhône, Martigny-Saxon, al Valais, el Vallès suís.

He dit molt sovint als nostres fills, dels vostres 4 cognoms, els del Carles i meus, 3 són d’exiliats per causa de religió i/o política.
Això vol dir que no saps mai si algun dia et toca tornar a fer maletes i hauràs de marxar i tornar a començar.
Una de les meves àvies, nascuda a Lausana, es va casar amb el fill d’un exiliat bielorus jueu, i va viure al Nord de Françai Bèlgica, la meva mare va viure als Estats Units als anys 45-48 i jo acabo de passar 26 anys a Catalunya.
Bé, en el nostre cas, no es tracta d’un exili, més aviat d’un retorn, desitjat , això sí, des de fa temps, amb anades i vingudes, ara si , ara no, perquè? Quan? Com?
Però vet aquí que arran d’una defunció a la família, i  uns dies passats allà al maig, i una trobada ecumènica en una fundació d’art, vam preguntar si faltaven pastors i ens van dir que sí.
De seguida, ens vam presentar, per escrit, després hi va manar, vam esperar les respostes, que van ser afirmatives.
A l’estiu hi vam tornar per buscar pis, mobles de segona ma, i vinga fer caixes, triant, remenant, llençant, fent papers i tràmits de duana, 900 quilometres i apa, ja estem instal•lats des del 8 de novembre.
Una festa molt emocionant organitzada pels fills, amb un centenars d’amics de tots aquests anys i llocs i entitats estimades.
Una integració ara amb una comarca a majoria catòlica, on els protestants som el 7% de la població, amb temples i capelles visibles, una bona entesa, un compartir llocs, púlpits, celebracions, etc.
El Nadal var a la vegada intens de feina, el que més va costar va ser el dinar del 25.
Vam posar unes espelmes amb davant de cada una els noms dels fills, com si estiguessin a taula amb nosaltres, però, NO hi eren, i gràcies al skype, vaig poder superar les llàgrimes.
Penso en altres mares com les que vaig conèixer a Frater Nadal: sud-americanes que havien deixat bebès i nens petits al país i que trigarien anys a poder pagar-se el “boleto” per  a anar a veure’ls. O la Elisabeth, una amiga de Barecelona que te un fill a Colombia i l’altre a Nova Zelanda, i també s’alegra de les trobades pel skype.
Bé, ahir vaig ser elegida, 66 vots: 64 a favor, 2 abstencions.
Vaig començar oficialment l’1 de desembre com a pastora “sufragant”, vol dir que aspira a lloc de feina, però que falta el tràmit de l’elecció en assemblea general extraordinària de la parròquia. En Carles havia estat elegit ja al setembre i va ser instal•lat al 20 de novembre.
Però vaig començar el 25 de novembre per un enterrament i el 27 en uns “Focs d’Advent”, una caminada ecumènica amb cants, reflexions i pregàries, on fins i tot vaig tocar la flauta, i entre les peces que vaig triar no podien faltar ni el Noi de la Mare i ni  el Cant dels Ocells…
Al desembre, ja els primers cultes, 2 enterraments més, un d’ells en una església catòlica, ja que es preveia que el nostre temple seria massa petit.


Els col•legues; en Pierre, pastor al 100%, francès, que havia estat a la parròquia francòfona de Washington, i que està a Martigny des de fa 9 anys.
Apassionat d’art, fent servir molt sovint imatges, pintures, icones per a les seves predicacions.
Pierre-Alain, diaca al 100%, està a la parròquia des de fa 13 anys i que s’ocupa de la catequesi, de  les visites als hospitals, i celebra algun culte.
Tots dos estaven tan desbordats, la parròquia te 22 municipis, i en pocs anys ha passat de  2500 a 3200 membres, que necessitaven un reforç urgent.
Com que la parròquia té dos temples, es fa el mateix culte, l’un el dissabte a les 18 i l’altre el diumenge a les 10.
Els dos acaben amb un cafè, un temps d’intercanvi de notícies, d’acollida dels nou vinguts.
Em toca celebrar doncs un culte al mes, i si puc, col•laborar amb els col•legues pel Sant Sopar els altres diumenges, tenint evidentment la llibertat de no anar al culte algun diumenge o d’anar a una altra parròquia.
Ens hem repartit també els casaments, batejos i enterraments ( uns 30-40 a l’any).
Cada mes, estic de guàrdia uns dies perquè en Pierre pugui agafar els dies festius que li corresponen.
Estan previstos campaments i sortides de la parròquia, a Taizé, al  Monestir del Saint Bernard, hi ha una trobada al juny amb protestants de Chamonix i Aosta.
Començo doncs a descobrir les activitats, els compromisos socials i culturals, i la gent.
Hi ha moltes parelles mixtes, molta gent vinguda d’altres comarques, Ginebra, Vaud, etc i/o que són de comarques on es parla alemany.
Els 4 enterraments que he celebrat fins ara eren tots de persones de Suïssa alemana, que van venir joves a treballar al Valais, i no van marxar mai més.
El Valais té molt sol, i fa que molta gent que hi tenia la residència secundària, decideix establir-s’hi per  a la jubilació.
També hi ha uns quants pastors jubilats que hi tenen el piset o el xalet, i apareixen al culte de tan en tan i donen un cop de ma en cas de substituir un pastor.
Algun d’ells porta una sèrie d’estudis bíblics molt animats.
També hi ha gent que ve de cap de setmana.
Suïssa té el famós Abonament ½ tarifa de segona classe que permet agafar el tren a meitat de preu, i tens l’abonament amortit en pocs viatges.
Això permet una gran mobilitat, i a més a més la xarxa d’autobusos postals, amb un compartiment al darrere pels esquis, et deixa al bell mig de les estacions de ski.

La parròquia tindrà aviat dos canvis importants: la sala està en reformes per a tenir més capacitats d’acollida i també unes instal•lacions modernitzades pels que hi treballen: la secretària, nosaltres els pastors, i també el temple rebrà uns vitralls magnífics realitzats pel pintor Hans Erni, a punt de fer 103 anys.
Un regal de part  de  la Fundació Gianadda,  on es va celebrar l’acte ecumènic del 8 de maig, on vam preguntar si els feia falta pastors...
Ja ho veieu, uns mesos intensos, que han valgut la pena.
Us abraço a tots vosaltres els amics, familiars que ens seguiu en la nostra crònica “Del Vallès al Valais”. Un petó a tots, i segur que ens veiem a l’abril! Nath.

LA MILLOR FAMILIA... AQUELLS QUE EL VAN ACCEPTAR

Arribo a la capella. Poc després es presenta el empleat de la funerària. Em pregunta si vindrà algú de la família. Li dic que no ho sé que possiblement no. No s'entenia amb la germana. No es parlaven. I un altre germà esta ingressat en un hospital. Sorprès el empleat em diu... així què, no vindrà ningú?. Li faig saber que si, que molt probablement vindran amics seus, principalment de la feina. I poc a poc arriben. Primer el seu cap, un home d'uns 50 anys, amb un somriure amable, franc. Ja ens coneixem, ens vam trobar dos dies abans. Ell i un altre col·laborador de l'empresa em van venir a veure per parlar-me del difunt.
El J. s'havia format per a poder exercir una professió. També va fer carrera a l’exèrcit. Tot semblava anar be. Fins que un dia va perdre el amor de la seva vida. La seva estimada va morir. A partir de aleshores va anar caient com en un pou, i res no va tornar a ser com abans, es va despreocupar, i va viure al marge, sol, es va descuidar, abusava del alcohol. Es va enfonsar. Va arribar a l'empresa. Li van donar feina. El cap va estar d'acord de donar-li una oportunitat. Era delicat doncs no es podia sacrificar en res la qualitat en la producció. Havia de complir amb els requisits necessaris. I poc a poc es va establir entre el seu cap i ell una mena de joc: el J intentava passar els límits, es descuidava una mica en la feina, no l'acabava com calia. El seu cap no baixava la guàrdia, l'obligava a rectificar, a acabar, a fer-ho be. Però ho feia amb respecte cap a ell, el tractava amb humanitat, amb dignitat.

El J era una persona fora de lo comú. Des de que havia conegut el pou, la seva escala de valors va canviar, ja no va considerar important tenir èxit professional o econòmic,  o social. Va començar a viure al dia a dia, sense preocupar-se per el demà. A la feina, poc a poc es va establir una relació de comprensió mútua, primer amb el seu cap, i després es va fer extensiva amb la resta d'empleats. Van acceptar el J tal com era, no van intentar canviar-lo. tot el que li demanaven era que fes bé la seva feina. I aleshores van descobrir que era una persona amable, educada, generosa, que estava sempre de bon humor, discreta en quan a la seva vida. En quan als seus mals, la motxilla que portava amb la que els arrossegava era prou gran com per a no haver de parlar-ne amb els altres. Mai el sentien, ni queixar-se, ni lamentar-se, ni explicar les experiències negatives que l'havien marcat. Sempre positiu, disposat a ajudar als altres. Un dia, se li va diagnosticar un càncer. El va superar. Quan els seus companys de feina ho van saber es van preocupar molt, i ell els deia, "no, no serà res, no us preocupeu". Al cap d'uns anys es va reproduir. I va ser definitiu. No va deixar de treballar, per a no sentir-se sol. A la feina hi trobava amistat, companyia, un tracte humà i agradable. A principis de desembre va arribar el moment de la jubilació. La malaltia havia avançat. A l'empresa li van regalar un vol en helicòpter. El podia compartir amb altres. Podia  fer-lo amb el seu cap, o amb altres col·laboradors. Va escollir els dos mes joves tot dient que els altres per la posició professional que tenien si volien volar en helicòpter s'ho podien pagar. Els joves, en canvi, no. Això era el dia 29 de desembre. Ja estava molt malalt. El dia 24 havia passat la nit amb la família del seu cap. El dia 31 aquest el va anar a veure a casa seva. Esava molt malament. El van ingressar malgrat que ell sempre havia dit que volia morir a casa, en el matalàs que tenia a terra de la seva habitació. El dia 2 moria.
A la capella hi havia tots els seus companys de feina, el seu cap, el amo de l'empresa que ha vingut d’una altre regió de Suïssa. Aquest, quan venia per a visitar la sucursal, sempre el convidava a sopar. Han vingut les cambreres dels restaurants en els que havia fet arranjaments en altres temps, a canvi de un àpat. Han vingut persones que havien acceptat el J. Havien après a estimar-lo, amb totes les seves peculiaritats. Li van donar amor i comprensió. Amb aquest entorn, envoltats de persones que van aprendre a estimar-lo, sense jutjar-lo, sense fer males cares, sense obligar-lo...  a vestir-se bé... a viure com ells... el J va saber donar el millor d'ell mateix. El seu cap, al principi de entrar a l’empresa, algun dia li deia... “avui no tornes a casa sense que t’hagis dutxat”... amb el temps ja no va ser necessari.

Avui eren una trentena de persones a la capella. Ningú de la família. Hi havia una foto d'ell recolzada en una espelma. La foto, no s'aguantava. Per mes que ho intentàvem queia. Al final el empleat de la funerària l'ha canviat de lloc.
Hem pregat, hem llegit l’Evangeli, hem escoltat la Chanson de l'Auvergnat, de Brassens, i al final el Oh Happy Day, en el seu honor. També musiques celtes interpretades a la viola per Jordi Savall. El J va escollir viure com els ocells del cel i els lliris dels camps, viure al dia, i va assumir les conseqüències de la seva elecció. No he pogut per mes que fer esment de la qualitat humana que va trobar al seu voltant en l'empresa que el va acollir, que no el va rebutjar, que no el va fer fora. Amb paciència el van anar incorporant, sense tolerar errors, corregint i respectant a l'hora. I ell va seguir el joc. No el van voler canviar. Però ells han quedat marcats per la seva senzillesa, per la seva amistat. No van voler que marxes sol. Tant aviat va saber que el pastor trucava per a oferir el seus serveis van voler trobar-lo.
M'han dit que ha estat el millor homenatge que se li podia fer. Textos: Les benaurances. Els pobres, els qui conten poc, els que estan al marge son restituïts en la promesa del Regne. No us preocupeu per el dia de dema. Aquesta va ser la seva filosofia. Pocs la segueixen. Jesús no diu "feu com els ocells... o com els lliris", diu "mireu", es a dir, observeu, deixeu-vos inspirar, deixeu-vos portar per la llibertat dels ocells i la bellesa dels lliris, i construïu en la vostra vida espais de gracia en els que l'amistat, per a res, sense interessos, sense condicions, espais en els que es practica amb sinceritat la acceptació mútua, espais en els que l'amor torni a ser present per aquells que un dia l'han perdut. Per gracia. Sense demanar res a canvi. Al final els dos joves que havien fet el viatge amb el J han vingut i m'han ensenyat la foto del dia del helicòpter. El J estava al mig d'ells dos, amb crosses. Estaven emocionats de haver compartit aquells moments amb ell. M'han dit que l’emmarcarien i la penjarien a les instal·lacions de l'empresa.
Hem marxat. La monja que estava a la capella m'ha dit que ha estat un bell testimoni. Ara el J ha volat, com els ocells del cel. I amb els seus companys de feina, he pogut entrar i participar en la seva última pagina, el principi de la seva absència. Amb la complicitat dels qui l'han estimat. Ha estat un privilegi poder expressar tanta amistat, tanta comprensió, tant d'amor dels qui un dia, malgrat que no tenien cap obligació cap a ell van decidir posar la humanitat i la ètica per sobre de la lògica de l'empresa. Gracies.