LES FINESTRES DEL ADVENT

Es divendres. Son quasi les 6 de la tarda, surto de casa. Al cap de 10 minuts arribo. He creuat el pon que uneix les dues localitats principals de la parròquia, Saint Maurice i Lavey. Les separa el Roine. Ja és de nit. Busco el lloc de la reunió. En el jardí d'una casa, al fons, veig un cobert amb llum i algunes persones. Entro. M'acosto: "C'est ici la Fenêtre de l'Avent?". Si, he arribat a lloc. Les taules estan parades: pa amb mantega, sopa de carabassa, formatge, pastissos de tota mena, mandarines, begudes... vi calent. Una delícia...
Al cap d'una estona comença a arribar gent. Son membres de les parròquies protestant i catòlica de la població de Lavey. Cada any, per el període de advent, els divendres, fan celebracions al jardí d'alguna casa, o al carrer. El pastor adreça un curt missatge als assistents, es canten himnes, i després temps per a la fraternitat. S'encén un foc. Aquest any, dintre de tot, fa bonança. I es recorden altres anys... "Fa dos anys vam tenir molta neu...", o... : "recordeu aquell any que vam tenir un vent tant fort que el foc se’ns apagava?". Cap al final em presenten una noia que em diuen es espanyola... "De donde eres?" - em

pregunta..."De Barcelona". "Yo también!". I jo, automàticament: "parles català!?". Salta d’alegria a l'hora que no dissimula la seva emoció i eixuga alguna llàgrima, un xic avergonyida. Va arribar el 6 de novembre. Treballa en un projecte d'una escola internacional que està a punt de obrir-se. Parlem una bona estona, de la seva feina, de la situació del món, dels seus projectes. Quedem que un dia vindrà a sopar a casa. A la Nathalie li farà il•lusió conèixer-la i poder parlar el català.
Avui, dissabte, he anat a veure a la senyora G. Li han amputat una cama. Està fent rehabilitació durant la setmana en un hospital, i els caps de setmana la deixen tornar a casa. Em rep dreta, amb la seva pròtesi i amb crosses. Veig una dona forta, valenta, que ha fet front a la situació en la que es troba. Res de lamentacions. Està agraïda. Tot va millor del que es pensava. Ha lluitat i lluita per els seus fills i nets. Sobre tot per un d'ells malalt des del naixement,una manca de oxigen al cervell, quan va néixer, li va provocar una disminució motor cerebral... i "és l’alegria de la casa" - em diu. Sempre somriu. Es el que ens pot donar, el seu somriure. Parlem dels cultes. No tenen cotxe. Des d'on viuen esdevé

difícil que puguin venir al temple. I de seguida evoquem possibles solucions. El marit no va de cultes ni de església. "En vaig tenir massa de petit i de jove. M'obligaven a anar-hi. Al final vaig acabar deixant-ho". "El que compte - li dic - es saber que Déu hi és, i que està al costat nostre, i que ens ajuda en el dia a dia".
Em respon: "Si vostè ho diu...". M’ho diu sense recança. No el noto ni amargat, ni descontent. Li dic que el comprenc. Tanta pràctica religiosa per obligació acaba allunyant de Déu". Lamentable.
Després ell marxa, i ens quedem ella i jo. Parlem del Nadal, de les celebracions familiars. No entén que es facin tantes celebracions... no li agrada repetir les festes de nadal... “es menja massa - diu – quan arreu del món hi ha gent que es mor de gana, no ho entenc”. Li dic que agraeixo la seva fe, la seva fortalesa, la seva voluntat. Acabo la visita. Preguem.