Un gran temple. Sento la remor de
les converses que es fan al voltant. Al davant nostre una dona exposa la seva
situació. Van passant, l'una rere l'altre. La gran majoria amb nens de entre 0
i 7 anys. Per ells no hi ha escola. No és que estiguin de festa, no... son
fills de immigrants subsaharians. Senzillament el estat en el que es troben no
els garanteix l'educació. Han arribat al Marroc amb la intenció de passar a
Europa... però els països europeus paguen al estat marroquí perquè se’ls
entretingui, i no se’ls deixi passar. I un cop més hi penso. Fa temps. Eren els
anys 80. Aleshores jo estava a Ginebra, estudiant. I quan
considerava la situació del món i els contrastes que veia entre els països
del nord i els del sur, els del tercer món, jo anava dient... "arribarà el
dia en que el tercer món ens caurà a sobre". I així ha sigut. I així
és. I davant d'aquest fet, la vella Europa en crisi es mou per protegir-se, per
fer fora, barrar el pas. La Anne-Laure, secretaria general de la CEPPLE,
organisme que ha convocat la conferència, asseguda al costat meu, em parla dels
països africans en els que els xinesos estan dominant, comprant, construint,
provocant encara més misèria, amb l'ajut dels governants que es deixen
corrompre. I recordo la meva àvia... eren els anys 70 i ella anava dient:
"Compte amb els xinesos... son molts... arribarà el dia en que dominaran
el món".
I em pregunto. Què faig aquí?. Ciutadà d'un món que respira cada cop més malament. Es el mateix món que allà, a 800, 1000 2000 km de distància es preocupa per mantenir les seves cotes de seguretat, confort, benestar, luxe, tot basat en el capital i el consum. Es el mateix món. No podem trobar una altre manera de viure? Aquí, i més avall, a Somàlia, al Congo, a Mali, cada cop més misèria. Avui, dijous, els 18 participants a la conferència sobre la relació de les esglésies minoritàries amb la societat civil ens hem distribuït entre els col·laboradors de la parròquia protestant de Rabat. Hi ha 6 grups distribuïts en el temple. Acullen famílies necessitades, fan entrevistes a les dones, les escolten. Elles exposen la seva situació. La que tenim al davant, amb el nadó als braços, va contestant. Observo. Té una mirada resignada que es barreja amb la tendresa de la nena de 5 mesos que comença a remugar. Un tímid somriure es manté en la seva cara. Com si en mig de la misèria en la que es troba, del fons d'ella mateixa sortís una força de voluntat, una esperança que l'ajuda a mantenir-se serena. O és que senzillament, ja no li queda més força. Veig aquestes dones, i la seva munió de fills. La majoria vestides amb la moda africana. Elegants. Dignes. Fortes en mig del seu desencís. Penso en tanta desigualtat. Entre aquí i allà. Món insegur aquí. Món més segur allà. Es el mateix món. I quan torni arribarà el diumenge. I predicaré una paraula per els de allà? Tindré una paraula "socialment, eclesialment, parroquialment correcte" que reconforti les consciències? O tindré coratge per parlar del que he viscut i he vist aquí, d'aquest món que també existeix. El proper culte... em limitaré a agafar el leccionari i fer un comentari espiritualment sobri i intel·lectualment correcte? o senzillament els explicaré la meva experiència?. El que he vist aquí?
Informar-se, conèixer, comprendre, i actuar. Es el que cal. En els països de Europa, la gran majoria de la gent, vivim en un núvol, i patim perquè ens parlen de crisi, i de retallades, i de índex de atur o empreses que tanquen. Aquí, i més avall, ja fa temps que per molta gent no hi ha res a retallar. Mai els ha sobrat res. Sempre ha mancat. Tota la seva vida ha sigut lluitar i lluitar per a sobreviure. Per tenir un plat a taula. I prou.
El proper viatge que feu en algun dels països del tercer mon, no aneu a la clàssica agencia de viatges que us portarà a veure la part maca, els monuments, les platges, i els barris bonics. No aneu al hotel de 3, 4, o 5 estrelles en el que trobareu prospectes amb fotos que us fan somiar. Busqueu les institucions humanitàries, les esglésies, que us posin en contacte amb les ong's i organismes que treballen solidàriament, amb empeny, per canviar les coses, per fer avançar la justícia, la seguretat, la educació, la salut per a tots els qui viuen per sota dels mínims. Aneu i mireu, com treballen per posar-se al costat del pobre. Poseu-vos al costat de les persones. Descobrireu un món plè de gestos de esperança, amb persones obstinades, constants, fidels en la tasca. Compartireu un munt de il·lusió, de respecte cap a la persona, comprendreu el que és descobrir la dignitat de la persona que sorgeix moltes vegades quan no li queda res més que el que és, i prou. Sense aparences. Si ho feu, us trobareu per sobre d'un teixit del que no formeu part. Perquè sou visitants. Perquè allà a on viviu, malgrat tot el que ens diuen, les coses son millors, molt millors del que us podeu imaginar. I sentireu pot ser el desig de agafar un dels fils del teixit i lligar-vos a ell. I quan torneu sentireu que la vostra vida ha canviat?. Si, I tant que si. I és cert. També em faig la pregunta. Per a mi mateix. Tornaré, i una part de mi mateix quedarà lligada a aquest teixit d'aquí. Però quants dies passaran abans de comprovar que el temps momifica els sentiments i que amb ell els millors propòsits s'esfumen?. Quant de temps passarà fins que el fil, finalment acabi deslligant-se?
La mare amb el nadó ha marxat. Ara una altre dona. Va contestant. Diu que no té a on dormir. Que la fan fora de on està. Que es trobarà al carrer. Mirada perduda. Ens demana ajuda. La miro als ulls. Li dic "courage". No hi ha somriure. Expressió buida. Mans buides. Braços buits. Només un cor que batega. En el seu coll es veu el ritme del seu pols. Hi ha vida, hi ha vida, hi ha vida. La meva vida, el meu batec, la meva voluntat, les meves capacitats, s'uniran a la seva esperança, a la dels que treballen per ella?
I em pregunto. Què faig aquí?. Ciutadà d'un món que respira cada cop més malament. Es el mateix món que allà, a 800, 1000 2000 km de distància es preocupa per mantenir les seves cotes de seguretat, confort, benestar, luxe, tot basat en el capital i el consum. Es el mateix món. No podem trobar una altre manera de viure? Aquí, i més avall, a Somàlia, al Congo, a Mali, cada cop més misèria. Avui, dijous, els 18 participants a la conferència sobre la relació de les esglésies minoritàries amb la societat civil ens hem distribuït entre els col·laboradors de la parròquia protestant de Rabat. Hi ha 6 grups distribuïts en el temple. Acullen famílies necessitades, fan entrevistes a les dones, les escolten. Elles exposen la seva situació. La que tenim al davant, amb el nadó als braços, va contestant. Observo. Té una mirada resignada que es barreja amb la tendresa de la nena de 5 mesos que comença a remugar. Un tímid somriure es manté en la seva cara. Com si en mig de la misèria en la que es troba, del fons d'ella mateixa sortís una força de voluntat, una esperança que l'ajuda a mantenir-se serena. O és que senzillament, ja no li queda més força. Veig aquestes dones, i la seva munió de fills. La majoria vestides amb la moda africana. Elegants. Dignes. Fortes en mig del seu desencís. Penso en tanta desigualtat. Entre aquí i allà. Món insegur aquí. Món més segur allà. Es el mateix món. I quan torni arribarà el diumenge. I predicaré una paraula per els de allà? Tindré una paraula "socialment, eclesialment, parroquialment correcte" que reconforti les consciències? O tindré coratge per parlar del que he viscut i he vist aquí, d'aquest món que també existeix. El proper culte... em limitaré a agafar el leccionari i fer un comentari espiritualment sobri i intel·lectualment correcte? o senzillament els explicaré la meva experiència?. El que he vist aquí?
Informar-se, conèixer, comprendre, i actuar. Es el que cal. En els països de Europa, la gran majoria de la gent, vivim en un núvol, i patim perquè ens parlen de crisi, i de retallades, i de índex de atur o empreses que tanquen. Aquí, i més avall, ja fa temps que per molta gent no hi ha res a retallar. Mai els ha sobrat res. Sempre ha mancat. Tota la seva vida ha sigut lluitar i lluitar per a sobreviure. Per tenir un plat a taula. I prou.
El proper viatge que feu en algun dels països del tercer mon, no aneu a la clàssica agencia de viatges que us portarà a veure la part maca, els monuments, les platges, i els barris bonics. No aneu al hotel de 3, 4, o 5 estrelles en el que trobareu prospectes amb fotos que us fan somiar. Busqueu les institucions humanitàries, les esglésies, que us posin en contacte amb les ong's i organismes que treballen solidàriament, amb empeny, per canviar les coses, per fer avançar la justícia, la seguretat, la educació, la salut per a tots els qui viuen per sota dels mínims. Aneu i mireu, com treballen per posar-se al costat del pobre. Poseu-vos al costat de les persones. Descobrireu un món plè de gestos de esperança, amb persones obstinades, constants, fidels en la tasca. Compartireu un munt de il·lusió, de respecte cap a la persona, comprendreu el que és descobrir la dignitat de la persona que sorgeix moltes vegades quan no li queda res més que el que és, i prou. Sense aparences. Si ho feu, us trobareu per sobre d'un teixit del que no formeu part. Perquè sou visitants. Perquè allà a on viviu, malgrat tot el que ens diuen, les coses son millors, molt millors del que us podeu imaginar. I sentireu pot ser el desig de agafar un dels fils del teixit i lligar-vos a ell. I quan torneu sentireu que la vostra vida ha canviat?. Si, I tant que si. I és cert. També em faig la pregunta. Per a mi mateix. Tornaré, i una part de mi mateix quedarà lligada a aquest teixit d'aquí. Però quants dies passaran abans de comprovar que el temps momifica els sentiments i que amb ell els millors propòsits s'esfumen?. Quant de temps passarà fins que el fil, finalment acabi deslligant-se?
La mare amb el nadó ha marxat. Ara una altre dona. Va contestant. Diu que no té a on dormir. Que la fan fora de on està. Que es trobarà al carrer. Mirada perduda. Ens demana ajuda. La miro als ulls. Li dic "courage". No hi ha somriure. Expressió buida. Mans buides. Braços buits. Només un cor que batega. En el seu coll es veu el ritme del seu pols. Hi ha vida, hi ha vida, hi ha vida. La meva vida, el meu batec, la meva voluntat, les meves capacitats, s'uniran a la seva esperança, a la dels que treballen per ella?