El 24 de febrer vaig deixar l’hospital. A la cambra hi
havia una de les dones de la neteja. Parlava
amb el del llit del costat. Vaig sentir el seu nom.
- Española? –li vaig
dir
- Si, de Galicia
- Yo de Cataluña
- Ah, separatista
- Me siento tan
catalán como espanyol.
En realitat fins no fa gaire portava les dues
nacionalitats sense conflicte, però des del 1-O la segona se’m fa difícil, i
cada dia més. Sóc català, i m’estimo Espanya en tot el que admiro dels seus
pobles, de les seves histories, cultures, llengua i literatures, dels seus
poetes, compositors i artistes, de tot el que pot seguir il·lustrant el nostre
present.
Vull estimar Espanya en els millors exemples dels que
lluiten contra l’obscurantisme, la xaranga i la pandereta, la mediocritat i la
prepotència. M’estimo l’Espanya que vibra amb Machado i amb Miguel Hernández,
amb García Lorca, Rafael Alberti i amb tants altres que van defensar, i també
els que avui defensen el dret a ser lliures, dignament, d’empeus, cara al vent,
amb obstinació.
L’antic règim va ser enganyós (és el menys que es pugui
dir és clar) va inculcar un ideari equivocat. Américo Castro (1885-1972)
historiador[1],
va haver de marxar per cames al 1938. La seva comprensió d’Espanya conformada a
partir de tres cultures i tradicions: la jueva, la musulmana i la cristiana no
corresponia a la visió feixista de una,
grande y libre. I la ment del españolito
es va modelar a partir d’una representació equivocada del que Castro anomenava
la “morada vital”. Amb el temps el pensament únic, monolític, inamovible,
l’orgull de ser una entelèquia es va acabar incrustant i va fossilitzar la ment
de molts. I vet aquí que amb el temps molts van acabar convençuts que els del
braç enlaire i la mà estesa tenien raó, i vivien i encara viuen d’una Espanya
virtual. Quan la de debò comença a
sortir... Que difícil és desfer entelèquies!
Avui en dia cal tornar a descobrir el que els pobles
d’Espanya, cada un d’ells té de valuós en les seves particularitats, recuperar
en les seves tradicions tot el que els pot portar a defensar els valors
universals. Cada poble té el seu fet diferencial. En la diferència hi ha la
riquesa. Amb fronteres o sense. Se me’n fot.
El patriotisme és una closca. Sona a buit. Els imperis
s’han acabat fa temps. Les monarquies s’han de reinventar. Discreció i
proximitat, moderació i neutralitat si us plau. Arbitrar no és fàcil i s’ha de
fer bé. Si encara es justifiquen és per això. El despotisme és d’altres
èpoques. Clarividència per a comprendre i defensar la dignitat de tots i no tan
sols la de uns quants, i encara menys una entelèquia imposada, heretada.
Puc estimar Espanya de la mateixa manera que em puc
estimar França, o Suïssa, països per els que sovint transito. Vaig viure a Madrid durant 11 anys. Mai vaig
sentir tant de rebuig ni tant d'odi com el que es respira ara. Els sentiments
es cristal·litzen. Massa passió. La societat viu al ritme de grans eslògans. L’escena
política ha perdut el seny i arrossega a la meitat del país. La gent viu totalment
mediatitzada dins d’una turbina que no para d’escampar tòpics, falsedat i odi.
No m’agrada la comunicació. Ho dic en general. Es
enganyosa, i cada cop més. Se’ns indigesta. Anem saturats. Per ser eficaç ha de
ser ràpida. Ha de divertir, ha de entrar
bé. N’hi ha tanta que ni tan sols tenim temps d’assimilar-la. La paraula
reposada, reflexionada, que permet aprofundir passa desapercebuda. És difícil. La
que s’ajusta a la veritat, la que es diu sense escarafalls. La paraula valenta que
no depèn d’aprovacions. La paraula serena es manté a distància dels
ideologismes, dels apassionaments. Se’n riu del pensament únic. Amb quanta
facilitat omplim el buit de l’existència amb sorolls inconsistents. La Paraula,
la de debò, és còmplice del silenci, amiga del dubte, s’enamora del raonament i
es deixa portar confiadament cap a nous paisatges, per difícils que semblin. La
paraula és artesana d’un demà en pau, en fraternitat, amistat i llibertat
compartides.
Allà a l’hospital, amb aquella dona de la neteja no vaig
ser tant prolífic. Jo per la meva banda estirat al llit. Començant a fer-me a
la idea de viure colonitzat per una pila. Ella per la seva banda repassant
l’habitació a cops de motxo. No estàvem en les millors condicions per a trobar
la paraula serena, lliure de prejudicis. I no podia dir-li.... Senyora, la
convido a un cafè. Vaig acabar amb un:
- No estaríamos
donde estamos si el gobierno central hubiese sido más hábil. Rajoy lo ha hecho
y lo está haciendo fatal.
- Ah... yo de estas
cosas no entiendo, lo que veo es que entre unos y otros se està rompiendo todo...
Es clar... vaig pensar... com molts altres. A la que es
tracta de tenir un mínim d’opinió fonamentada, raonada, amb arguments... Ah
no... yo paso... porque no me aclaro, porque no quiero lios... porque no
entiendo de política, y es más cómodo dejarlo todo como está. El pensament
propi fa por. És arriscat.
Etrasburg. Estiu del 2017. Pugem a una de les barques que
donen una volta pel riu. Hi ha un control. Obro la bossa. Dos llibres. Uy! -em diu l’agent- armes de destrucció
massiva! Fan pensar! Riem. Que simpàtic!. Es més fàcil deixar que els
altres pensin. Es més còmode delegar les idees i amb elles les il·lusions. Discernir,
mantenir un esperit crític sostingut pels ideals de justícia, pau, equitat i
llibertat és massa complicat. Millor deixar-se portar, encara que el suposat
guia no en tingui ni idea del que està trepitjant, del que es cou en els
intersticis de la Història. Fa massa temps que
la política ha deixat de ser-ho. Allunyada del poble, ja no és capaç de discernir,
de sentir cap a on va la Historia o cap a on podria anar o de veure els riscos
si no es prenen les decisions adequades.
El 23 de febrer, mentre l’infermer em portava cap al
quiròfan vam establir un moment de conversa ben consistent... qui som, què fem,
com em sentia... pensant en la pila...
- Estigui tranquil. Ja
veurà, li anirà bé.
Quan arribàvem a la entrada del quiròfan li vaig dir:
- Finalment totes
aquestes tecnologies son provisionals, el que queda i es manté en últim terme i
més enllà és l’humà
- Vist així, clar,
suposo que ajuda.
- Si
- Sigui beneit –em
va dir en marxar
- Gràcies.
Distància. La pila ajuda. Però un dia el motor s’aturarà.
I el que hi ha de etern seguirà. La tecnologia m’haurà acompanyat i m’haurà
ajudat a afegir vida. La del Vivent que no para de venir a mi mai deixarà de
ser. Això ajuda a veure les coses amb perspectiva i a gaudir dins de la
provisionalitat que ens caracteritza. Ens fa més flexibles. Distància en relació
amb tantes i tantes coses que es sacralitzen i que acaben fossilitzant la vida.
A la classe política li falta distància per a contemplar
i copsar el que està en joc a nivell de l’humà, de la vida real, del que hi ha,
no del que voldríem que hi hagi; del que
és ara i aquí, no en l’entelèquia que s’entesten en voler mantenir tant si com
no.
“Separatista” em va dir. Quin concepte estrany! Em va
sonar a insult. Etiqueta. Estigma. Em vaig sentir condemnat. Bitxo rar. Per
tant, el concepte em sona d’una altre època. Quan tot es cuinava fronteres
endins. Quan la mirada no anava molt més enllà dels Pirineus i de Gibraltar. Tot
es resumia en això: els que volen trencar, separar. Els dolents. A por ellos.
La veritat és que no em sento separatista.
Independentista? Us sorprendré: tampoc. Penso que en el món en el que estem la
independència no existeix. Mai ha existit. Naixem dependents. Necessitem dels
altres. La interdependència en llibertat si que existeix. I la llibertat de
poder escollir un camí diferent també. Es la vida. Els pactes a vegades es
trenquen. Sobretot si s’esgrimeixen per a reprimir. Interdependència si, caminant
amb els qui respecten i desitgen les llibertats dels pobles de la terra. En el
moment actual cal escoltar, entendre, dialogar per, si es dona el cas i els
factors positius, refer camins de interdependència. D’igual a igual. Per a
poder imaginar i configurar nous espais de convivència. En sortiríem tots
afavorits. I com més aviat millor.
Collombey-le-Grand, 28 de febrer de 2018
[1] Americo Castro, España en su historia, cristianos, moros y judios.
Editorial Losada, Buenos Aires 1948.
