Al diari d’avui
llegeixo una entrevista a Robert Kagan, assagista
neo-conservador que diu que el món està tornant a la normalitat, és a dir al
caos. Ell ho atribueix a la retirada dels EEUU de l’escena internacional.
Segons ell els EEUU des de l’any 1945 han imposat una pau relativa basada en el
liberalisme polític i econòmic. Sense aquest sistema -diu- el món tornarà a la
normalitat : la llei de la jungla. Europa podria segons ell prendre el
relleu però li falta unitat i els nacionalismes no ajuden. Es a dir, si ho
entenc bé aquest senyor m’està dient que el sistema capitalista-liberal és l’únic
possible. Com si fos d’ordre diví. Doncs no m’ho crec.
El telèfon vibra.
WhatsApp d’Omnium seguit del de la família. La sentència ha caigut. Sento
ràbia. Doncs si, Sr Kagan, un exemple del
caos que poc a poc s’estén i s’instal·la, de manera insidiosa. Els governs no
donen a bast. Cada cop més han de fer front a moviments populars de
contestació. Hi ha hagut els « gillets jaunes » a França, un país
particularment tocat per el terrorisme islàmic. A Hong Kong els joves es
mobilitzen per a defensar la democràcia. Arreu del món els joves i el
moviment Extinció Rebel·lió es
mobilitzen per defensar la terra, i el clima. Al Equador els pobles indígenes
s’aixequen contra les mesures del govern. Sense parlar dels qui pronostiquen un
esfondrament del sistema liberal-capitalista d’aquí al 2030. I tinc ganes de
dir... “no patiu, ens en sortirem, serà potser dur però l’esser humà té
capacitat de resiliència”.
Mentrestant els
governs malden a l’hora de fer la feina. Recordo aquell eslògan de la Generalitat als anys
80 : La feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur.
Quan els governs han de fer front a la contestació social, quan s’han de
dedicar a resoldre conflictes i tensions immediates vol dir que no hi ha futur,
o que no volen veure el present, i que no poden o no són capaços de fer la feina
ben feta. Aleshores davant de la historia real, no la inventada, giren el cap,
mira cap a un altre cantó. I quan a sobre el que fan és alimentar encara més el
malestar i la incomprensió, el conflicte i la tensió aleshores només se’ls pot
titllar de irresponsables. És el que passa amb aquesta sentència. Segueixen
sense haver trobat els pedals.
El tema català
hauria sigut per a Espanya una ocasió per a fer feina ben feta, entomar les
coses com son i com venen, amb realisme per un cantó i per l’altre, gestionar
la realitat en lloc de fer malabarismes amb conceptes vells. Els de la España
« una grande y libre », la de “o todos moros o todos cristianos”. Ja
han passat 40 anys i visiblement ningú no ha estat capaç en aquet p. país de elaborar
una nova visió. No s’ha fet la feina ben feta. Fer feina ben feta hauria sigut prendre’s
les coses amb imaginació, amb voluntat de créixer, amb capacitat inventiva i
creativa, son les qualitats que tenim els humans, utilitzem-les ! Les
velles histories que ens han van explicar ja no serveixen, i encara n’hi ha qui
se les creuen i que les volen imposar. I n’hi ha molts que no se’n adonen. Amb
elles tornen les velles cadenes. Espanya hauria pogut situar-se en una nova línia
amb aquells que volen trobar una nova manera de comprendre i de gestionar el
món, la societat, l’economia, tal com ho estan fent alguns països del nord de
Europa. Perquè tot s’ha de reinventar i re-visitar. I en aquest procés les
velles estructures els sistemes tradicionals de gestió han perdut la seva
eficàcia.
A Espanya se li
presenten, com arreu del món, reptes molt difícils per els propers decennis.
Les conseqüències del canvi climàtic diuen els especialistes, la col·loquen ,
amb els altres països del sud de Europa, al davant d’un escenari
catastròfic : canícules, sequera, un territori desèrtic, inhabitable. No
serà tant diran alguns. El problema és que mentre no arriba no es fa res. Els
governs farien millor de començar a preparar-se i a preparar-nos per el
pitjor... Això seria fer la feina ben feta i preparar el futur.
La sentència malauradament
no desentona. Fa temps que el seny a desaparegut dels governants espanyols i dels
qui haurien pogut reconduir les coses. Els narradors de tota mena segueixen
alimentant una historia que no correspon a la realitat. La que permet defensar
l’estat-nació, com si aquest fos sagrat. Quanta immaduresa política i cultural.
Quanta ceguesa. De què han servit tants anys des de que va caure el
dictador ? Quina pedagogia s’ha fet per evitar el retorn de vells
fantasmes ? El caos torna.
Mentrestant només
em queda una cosa : Sortir al carrer, perquè encara puc. Aquest vespre
anirem a Ginebra al la Rue du Montblanc, perquè els carrers seran sempre
nostres. Aquests dies tornava a escoltar
el disc de Lluis Llach, I amb el Somriure la Revolta, amb el poema de Marti i Pol, Ara i aquí
enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar…
escoleu-lo… https://www.youtube.com/watch?v=dpvkEc_WA88 I després sortiu al
carrer... perquè ho tornarem a fer...I perquè som capaços de més i de millor... Encara més quan ens volen vendre el caos...
