Arribo a Lavey, a casa la presidenta del consell. La porta s’obre. Ella ja està a punt per marxar. “Hola -em diu- … saps on és el meu fill? Esquiant...! a aquestes hores!”. Son les 19’45. Evidentment es de nit. “Sap molt bé el que ha de fer per fer patir la seva mare!”. El seu marit al fons del passadís… riu… “Què -em pregunta- com va aquest fred?. T’hi acostumes?”. Els hi dic que a Rubí, de tant en tant, també teníem temperatures sota zero.
Tenim una trobada amb el capellà de Massongex, un poble del costat. El Pascal, d’origen africà, del Congo ens reb a casa seva. Va arribar a Suïssa quasi per casualitat. Va venir a fer una substitució temporal i al final es va haver de quedar. La crisi de vocacions és general.
Hem de preparar una trobada ecumènica. Volem organitzar una xerrada amb El Guillaume Tschupp, un noi que va passar 10 mesos al Camerun, enviat per el Departament Missioner de les esglésies reformades. El noi és catòlic. Arribem a casa del Pascal, acaba de dir missa. Ens rep al menjador. Fem un repàs als diferents aspectes de la trobada. Ens repartim la feina, que enllestim en 20 minuts. Lloc, hora, desenvolupament del acte, i publicitat. Els hi presento una proposta de cartell, fem algunes modificacions. També hem parlat de la possibilitat de fer una acte ecumènic en el marc de la setmana de la unitat. Fins ara només s’han fet a Saint Maurice. La idea li ha agrdat.
En acabar, el Pascal diu… bé. Ara que ja hem fet la feina… he preparat una ampolla de vi espanyol. La té a la ma. Se la mira. “Ah, no! Es català!. Es un priorat. Obre l’ampolla, treu alguna cosa per picar. I comencem a xerrar.
Parlant de la seva arribada a Suïssa i del que havia fet abans de ser capellà a Massongex i Vérossaz, fa esment d’un capellà que va conèixer en una llar de disminuïts psíquics. Es deia Noel. Pare Noel. I resulta que la presidenta del consell també el va conèixer. Va treballar un temps en la mateixa institució. El dia que ella va començar, el capellà va anar cap a ella i es va presentar: “Sóc el Pare Noel –li va dir-”. Anava vestit normalment, res el distingia com a capellà. La, aleshores noia recent vinguda, pensant que es tractava d’una broma d’un resident, li va contestar… “Si… i jo soc la Blancaneus”. Durant bastant temps ell la va anomenar així : « Blancaneus ».
El Pascal també explica que el Pare Noel no tenia cotxe, i es desplaçava en autoestop. Una vegada algú el va agafar i ell es va presentar: “Sóc el Pare Noel, de La Castalie (així es diu la institució) …. El conductor, que coneixia el caràcter d’aquesta residencia… li va dir que si, i li va seguir el joc. Fins que van arribar al lloc a on el Pare Noel havia de baixar. Quan el va deixar va córrer a buscar un telèfon, va trucar al centre i tot esverat els hi va dir: “Escoltin que a tal lloc acabo de deixar a un dels seus residents que es deu haver escapat i es presenta com el Pare Noël. Vagin a buscar-lo!” i els hi deia exactament a on el podien localitzar... “Si... li deien, és el nostre capellà...” - “No, no, deia el home... que és un resident que es pensa que és el Pare Noel”.
El Pascal passa la setmana anant d’un poble a l’altre, fent missa. El vaig conèixer quan un dels municipis em va convidar a la festa de Nadal dels avis. La festa començava amb una missa. Hi vaig assistir. Va predicar sobre Joan Baptista. La seva predicació expressava coneixement i comprensió de la vida dels avis, les seves dificultats, les seves lluites, les seves alegries, els reptes que es plantegen per a no caure en el desànim... Parlem del Congo. De les eleccions manipulades per el que s’ha autoproclamat president, amb el beneplàcit dels governs occidentals. Hi ha hagut frau, el poble està fart de viure en la misèria sabent que hi ha tanta riquesa que es queda en les mans de uns pocs. I ningú en parla... ens diu... Una de les seves frases preferides: "Si la merda es convertís en or... l'Africa es quedaría sense terra".
I així anem parlant. La presidenta del consell, el Pascal, i jo. Amb l’ampolla de vi, i picant bastonets salats. El Pascal fa el gest de tornar-me a servir. Jo li dic que no... que condueixo. I em diu... “de què tens por, de no poder conduir o de passar un control?”. Li dic. “De trobar-me amb un control”. Em diu... “no et preocupis... aquí, al Valais, la policia es molt amable, no et passarà res”. I em torna a omplir la copa. Així passem una hora xerrant i buidant les copes. L’ampolla s’ha anat buidant. L'agafo, i li dic: "Mira encara la tens mig plena”. Arriba l’hora de marxar. La presidenta del consell anirà a casa seva, trobarà el seu marit i els seus fills; jo aniré a casa, i trobaré la Nathalie. El Pascal es queda sol. Hem compartit una estona xerrant, explicant histories, escoltant el seu sofriment quan parla del seu país, el seu sentiment de injusticia sobre el que està passant allà. Hem compartit mitja ampolla de vi i uns bastonets. Un parèntesi per el Pascal, en el seu ministèri que implica una elecció: el celibat. Ara, des de casa, m'imagino que alço la copa que hem begut junts, i ho faig en honor de tots aquests pastors, companys de camí des de la distància, per la seva entrega, per les seves reuncies, per el seu ministeri. I agraeixo que hagi tret l'ampolla per fer la xerradeta, i obrir un parèntesi més o menys llarg en la seva soledat habitual. Ell ha anat parlant, i explicant coses, i anècdotes, fins que ha notat que de fet per a nosaltres era l’hora de marxar. I ens ha dit: “Bé... no us vull entretenir més”. Suposo que heu de marxar.
Hem tornat a agafar el cotxe. Eren les 21’30. En 10 minuts hem arribat a Lavey. Encara hem comentat possibles activitats que es podrien fer allà, a Vérossaz, al poble de muntanya.
Tenim una trobada amb el capellà de Massongex, un poble del costat. El Pascal, d’origen africà, del Congo ens reb a casa seva. Va arribar a Suïssa quasi per casualitat. Va venir a fer una substitució temporal i al final es va haver de quedar. La crisi de vocacions és general.
 |
| El Pascal Lukadi |
En acabar, el Pascal diu… bé. Ara que ja hem fet la feina… he preparat una ampolla de vi espanyol. La té a la ma. Se la mira. “Ah, no! Es català!. Es un priorat. Obre l’ampolla, treu alguna cosa per picar. I comencem a xerrar.
Parlant de la seva arribada a Suïssa i del que havia fet abans de ser capellà a Massongex i Vérossaz, fa esment d’un capellà que va conèixer en una llar de disminuïts psíquics. Es deia Noel. Pare Noel. I resulta que la presidenta del consell també el va conèixer. Va treballar un temps en la mateixa institució. El dia que ella va començar, el capellà va anar cap a ella i es va presentar: “Sóc el Pare Noel –li va dir-”. Anava vestit normalment, res el distingia com a capellà. La, aleshores noia recent vinguda, pensant que es tractava d’una broma d’un resident, li va contestar… “Si… i jo soc la Blancaneus”. Durant bastant temps ell la va anomenar així : « Blancaneus ».
El Pascal també explica que el Pare Noel no tenia cotxe, i es desplaçava en autoestop. Una vegada algú el va agafar i ell es va presentar: “Sóc el Pare Noel, de La Castalie (així es diu la institució) …. El conductor, que coneixia el caràcter d’aquesta residencia… li va dir que si, i li va seguir el joc. Fins que van arribar al lloc a on el Pare Noel havia de baixar. Quan el va deixar va córrer a buscar un telèfon, va trucar al centre i tot esverat els hi va dir: “Escoltin que a tal lloc acabo de deixar a un dels seus residents que es deu haver escapat i es presenta com el Pare Noël. Vagin a buscar-lo!” i els hi deia exactament a on el podien localitzar... “Si... li deien, és el nostre capellà...” - “No, no, deia el home... que és un resident que es pensa que és el Pare Noel”.
El Pascal passa la setmana anant d’un poble a l’altre, fent missa. El vaig conèixer quan un dels municipis em va convidar a la festa de Nadal dels avis. La festa començava amb una missa. Hi vaig assistir. Va predicar sobre Joan Baptista. La seva predicació expressava coneixement i comprensió de la vida dels avis, les seves dificultats, les seves lluites, les seves alegries, els reptes que es plantegen per a no caure en el desànim... Parlem del Congo. De les eleccions manipulades per el que s’ha autoproclamat president, amb el beneplàcit dels governs occidentals. Hi ha hagut frau, el poble està fart de viure en la misèria sabent que hi ha tanta riquesa que es queda en les mans de uns pocs. I ningú en parla... ens diu... Una de les seves frases preferides: "Si la merda es convertís en or... l'Africa es quedaría sense terra".I així anem parlant. La presidenta del consell, el Pascal, i jo. Amb l’ampolla de vi, i picant bastonets salats. El Pascal fa el gest de tornar-me a servir. Jo li dic que no... que condueixo. I em diu... “de què tens por, de no poder conduir o de passar un control?”. Li dic. “De trobar-me amb un control”. Em diu... “no et preocupis... aquí, al Valais, la policia es molt amable, no et passarà res”. I em torna a omplir la copa. Així passem una hora xerrant i buidant les copes. L’ampolla s’ha anat buidant. L'agafo, i li dic: "Mira encara la tens mig plena”. Arriba l’hora de marxar. La presidenta del consell anirà a casa seva, trobarà el seu marit i els seus fills; jo aniré a casa, i trobaré la Nathalie. El Pascal es queda sol. Hem compartit una estona xerrant, explicant histories, escoltant el seu sofriment quan parla del seu país, el seu sentiment de injusticia sobre el que està passant allà. Hem compartit mitja ampolla de vi i uns bastonets. Un parèntesi per el Pascal, en el seu ministèri que implica una elecció: el celibat. Ara, des de casa, m'imagino que alço la copa que hem begut junts, i ho faig en honor de tots aquests pastors, companys de camí des de la distància, per la seva entrega, per les seves reuncies, per el seu ministeri. I agraeixo que hagi tret l'ampolla per fer la xerradeta, i obrir un parèntesi més o menys llarg en la seva soledat habitual. Ell ha anat parlant, i explicant coses, i anècdotes, fins que ha notat que de fet per a nosaltres era l’hora de marxar. I ens ha dit: “Bé... no us vull entretenir més”. Suposo que heu de marxar.
Hem tornat a agafar el cotxe. Eren les 21’30. En 10 minuts hem arribat a Lavey. Encara hem comentat possibles activitats que es podrien fer allà, a Vérossaz, al poble de muntanya.
