... AL FINAL, LA HISTORIA L'ESCRIUEN ELLS

Des de la distància no és fàcil no. Rebo les noticies amb preocupació. Son alarmants. La tensió puja. Tot plegat és molt trist. A la còlera s’afegeix un sentiment de impotència, de desolació. Recordo aquell avi a Rubi que tot sovint referint-se al franquisme deia: “compte que no han marxat, tornaran, tornaran”. Eren els anys 90. Quanta raó tenies Pau. Tu si que t’ho havies cregut allò del “atado y bien atado”. Si, poc a poc torna el totalitarisme, la dictadura, intoxicació, mentides, repressió, empresonaments, i els que ens queda per veure.

Llegir els mitjans espanyols es desolador. Les xarxes socials, els xats, fan por de tanta impudícia, ràbia i odi que s’hi expressa. Recordo aquests dies aquella lletra d’Ives Duteil, que al 1981 cantava: “Ce n’est pas ce qu’on fait qui compte, c’est l’histoire, c’est l’histoire, la façon dont on raconte pour se faire valoir, l’mportant dans la bataille c’est l’histoire, c’est l’histoire, qu’on découpe ou qu’on détaille selon l’auditoire”. El que compte no son els fets, és el relat el que s’explica, com s’explica en boca de qui i per a qui. Aquests dies el riu de la informació va massa ple de brutícia, tant que fa fàstic. Falses interpretacions, veritats manipulades, tot per construir la historia que més convingui per justificar accions desproporcionades. El panorama mediàtic està certament determinat per a les noves tecnologies. Ara el relat està al carrer, a través de les xarxes socials. El periodisme més creïble és potser el que exerceix el ciutadà d’a peu amb la seva càmera. Els mitjans van a remolc dels fets que circulen immediatament per les xarxes.

La crisi que s’ha desfermat amb el tema de Catalunya és reveladora d’una nova realitat. El que sembla que no han entès els del PP és el que des de fa temps alguns pensadors ja van vaticinar. O no van llegir en els seus anys d’universitaris (els que ho van ser) El Cambio de Poder (1994), de Alvin Toffler? O Los Caminos del Paraiso (1986) de André Gorz? Aquests autors ja van anunciar cap a quin món anàvem. Hauria sigut millor fer-los una mica de cas i començar a preparar-se per evitar els mals que ara el món globalitzat està patint. Sense oblidar en Marshall Macluhan, quan va parlar del món entès com”aldea global” en La Galaxia Gutenberg (1972).

Els senyors parlamentaris de la bancada dreta inferior tan seriosos, fermament asseguts en les seves poltrones. Que no s’han llegit a Michel Serres i el seu assaig “Petite Poucette” (2015)?. El que està passant no és tan sols un debat entre independència si o no. Al darrera de tot això hi ha un món en total transformació. Qui té la informació té el poder. Ara el poder ja no està tan sols en un cantó. El coneixement ja no està tan sols al fons de l’aula -diu Serres- l’ensenyament ex-càtedra s’ha acabat. Ara l’estudiant té accés immediat quan vol i com vol a les dades i a la informació que el professor li està donant. Pot contrastar el que diu, investigar, completar.

Entre el 20 de setembre i el 1 d’octubre vam assistir a l’enfrontament de dues maneres d’entendre l’autoritat i el poder. L’una piramidal: els del dalt manen, dirigeixen, els de baix obeeixen; l’altre horitzontal: els de baix saben més del que es pensen els de dalt, estan informats, conscienciats, tenen accés a l’esdeveniment immediat –és a dir sense els mitjans, doncs no mediatitzat. Els de baix tenen la força que els lligams de la xarxa els dona. La força de poder passar la informació, comunicar a l’instant, respondre a una crida. I a tot això s’afegeix la força de l’emoció. Element difícilment controlable. Força de resistència i d’unitat. Sense trets, amb aquesta arma els de baix també decideixen. Serres diu que la majoria de les institucions polítiques i partits tradicionals encara segueixen funcionant segons el model piramidal, estan desfasats.

A vegades amb el David Casals parlem de la crisi del periodisme. El món mediàtic a perdut els pedals. Amb la crisi de Catalunya s’està veient. Son molts pocs els que es salven. A l’any 1976, sis mesos després de la mort de Franco, vaig veure néixer El País. Per fi! Un diari seriós!. “DIARIO INDEPENDIENTE DE LA MAÑANA” – deia. Vés per on, aquesta capçalera ha passat a la historia. Ara és “PERIODICO GLOBAL”. Doncs ara ho entenc... per allò de “quien mucho abarca poco aprieta”. Segueixo pensant que El País és un dels millors diaris que hi ha a Espanya. El que veiem son mitjans-marioneta, que obeeixen el que els de dalt els dicten, de manera a vegades descarada. Que difícil deu ser fer periodisme seriós, realment independent!

El que està passant forma part del canvi de paradigma que s’està produint a molts nivells. Crisi sistèmica i noves tecnologies. Els del PP i els del PSOE, els que ara miren de fer l’impossible i l’impensable per evitar la independència de Catalunya farien millor si obrissin els ulls a la realitat. Es farien un favor a ells mateixos i a Espanya. Amb la seva irresponsabilitat estan afavorint el ressorgiment dels vells fantasmes del franquisme: allò del “contubernio judeo-massònico” ja torna a sortir. Comunistes, protestants, jueus i maçons tots anaven a parar al mateix sac, eren els enemics del règim.

Fa temps que el PP va perdre el tren. I el PSOE corre al darrera. Tots plegats dissimulen o realment no se’n adonen que al final el que hagi de passar passarà. I al final en la Historia, el que passa, no sempre és el que volem, sinó el resultat de la manca d’oportunitat en la presa de decisions. Fa temps que els partits que ens han governat haurien hagut de demostrar lucidesa, honradesa, realisme, per encarar temes delicats i poc a poc anar fent pedagogia i prendre bones decisions. Però clar, suposo que era demanar massa. Ara no serà a cops de porra ni amb empresonaments, ni amb el 155 que evitaran lo inevitable. Al final la Historia s’imposa, tard o d’hora, amb més o menys dificultat. I el més terrible és haver de comprovar que l’home en aquestes circumstàncies es mostri tant animal, fermament incrustat en la cultura del combat. Però jo vull creure que al final les multituds que es concentren pels carrers que son seus, els que donen exemple de determinació, serenitat i pacifisme, els del seny i la rauxa, que han entomat cops de porra per defensar un dret fonamental, al final la Historia l’escriuen ells.

Carles Capó

Collombey-le-Grand, Suïssa

18 d’octubre de 2017

NO ENS HO VAM CREURE

Des del Valais... Miro cap al Vallès... Catalunya... poble català. Us porto al cor.

Avui, des de la distància, sento còlera, per tot el que està passant a Catalunya, Espanya, i Europa. Còlera, que no és ni ràbia, ni odi. La còlera és el sentiment d’aquell que no es deixa reduir a allò que injustament se li imposa. Es l’actitud d’aquell que lluita per ser reconegut en la seva dignitat. La ràbia comporta irracionalitat, pot portar a l’odi, i aquest a la violència. La còlera es situa en un punt de resistència i de contenció. Resistència davant de la injustícia i contenció davant de l’odi. La còlera és estructurant, imaginativa, creativa, constructiva. La ràbia i l’odi no.

Sento còlera davant d’uns fets que veig i visc des de lluny. I sí, tot i així, tot i trobant-me en la tranquil·la Suïssa, aquests dies he patit i pateixo, he sentit i sento impotència, he plorat, i em sento insultat per les institucions polítiques de l'estat que han caigut molt baix, molt baix en l'us de la violència i de la mentida, en la manipulació de la realitat, en el legalisme, en la ceguesa, en la prepotència, en la defensa de la oligarquia.

Va ser el 21 de novembre del 1975. Encara veig la imatge en blanc i negre del televisor de casa... amb aquell senyor d’orelles punxegudes que entre llàgrimes anunciava la mort de Franco, i deia... “todo queda atado, i bien atado”... I no ens ho vam creure. Entusiasmats per el nou horitzó que es presentava, esperançats per un nou règim polític just i democràtic... vam deixar córrer aquestes paraules... tot pensant "si, si, val, tot el que vulguis... però això s’ha acabat... vam pensar que en el fons les cordes també se les emportava ell cap a la seva vall i que amb elles arrossegava tots els mals sons i les perversitats de la dictadura. No, no ens ho vam creure, i vam pensar que... bah... que es tractava d’els últims batecs d’un règim moribund.

Aquest dies estic atònit de veure fins a quin punt vam poder ser innocents. Com a ciutadans vam acollir amb fervor la legalització dels partits polítics fins a les hores prohibits... recordo el retorn de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, La Pasionaria, el retorn del President Tarradellas, la seriositat d’Adolfo Suárez amb la victòria de l’UCD, a les primeres eleccions del 1977. Recordo l’ascens de Felipe Gonzalez, aquell jove advocat amb vestits de pana (aleshores si, anava d’obrer elegant) i la victòria del PSOE a les eleccions del 1982.

Si, tot estava lligat i ben lligat perquè s’obrís una transició que va resultar exemplar –deien des d’a fora i fins i tot ens ho feien creure. Vaig ficar amb il·lusió el meu vot a les primeres urnes, vaig assistir amb por al primer míting del PSOE, vaig tenir por quan al final tots els assistents aixecaven el puny cantant la internacional; allà em van donar aquell pòster tant simpàtic que anunciava “La fiesta de la Rosa”  la primera d’una llarga sèrie que es va anar fent tot al llarg dels anys. Recordo les primeres cues per anar a votar. I la Constitució del 78. Aquest va ser el gran engany. És clar, ara entenem que els qui la van redactar ja ho van fer prou bé. Nosaltres la vam rebre amb gran orgull. Ja la tenim. Publicada en 6 idiomes oficials, castellà, català, basc, gallec, valencià i mallorquí!... i fins i tot el Forges en va fer una versió ben simpàtica. I és clar que no ens ho creiem lo de las “ataduras”. Que no era prou evident que lo de la democràcia anava en serio?. I ens ho vam creure que era una transició exemplar perquè a els d’a baix ningú no ens ho deia, que hi havia unes quantes caixes de trons que ni es van tocar, que van quedar tapades i ben tapades, les de la territorialitat de Espanya era una d’elles. Caixa negra que només es podria obrir en cas d’accident.

Han passat els anys, i moltes coses han canviat, moltes. Noves generacions que no van viure la dictadura, un mon que esdevé cada cop més complexa, una crisi sistèmica, econòmica, ecològica, de valors, un mon que viu sota l’amenaça del terrorisme, en el que s’intueix la necessitat d’un nou ordre polític i econòmic i social. Un món liquid marcat per les tecnologies. Els partits polítics tradicionals, els que van sorgir de la transició, i que encara ara perduren, el PSOE ens va fer creure que no era veritat allò de les cordes, però ells segur que ho veien que aquella constitució ho tenia tot ben pensat i que tard o d’hora les cordes haurien de saltar. I el PSOE no ha vist de la mà dels barons (quina contradicció, escollir aquest apel·latiu aristocràtic per designar els vells  fundadors del partit de classe obrera) no ha vist que la rosa s’anava pansint, mentre que els de l’altre cantó, els que van passar de Alianza a Partido Popular, ells si, poc a poc, amb paciència, anaven deixant créixer els lligams.

De fet, el de les orelles no va dir quins eren els lligams. Cordes? o els braços d’un pop que poc a poc, de manera insidiosa, durant tots aquests anys han anat avançant, creixent, infiltrant-se per totes les ranures del estat, per les més ínfimes esquerdes del temps, aprofitant la nostra credulitat i la nostra poca memòria, per tornar a ocupar els espais i anar-ho lligant tot de nou: institucions al servei d’uns quants, corrupció, privilegis?. Era il·lusori creure que el PSOE no hi cauria. El sistema democràtic per més nou i vigorós que semblava seguia atrapat en els vells costums, en les mentalitats de sempre, colonitzades per la cultura del “pelotazo” o la cultura del “chulo”. Aquell que es va inventar des de fa molt temps el eslògan d’una marca de perfum... “Porque yo lo valgo... Pues si, porque yo lo valgo me lo permito, un sobre por aquí, un soborno por allà, una targeta blak que me invento... (i canvio d’idioma perquè per tot arreu n’hi ha, fins i tot en la Catalunya més dolça) i aquí no passa res, que amb mi mai s’atreviran, perquè jo estic per sobre del bé i del mal”. I aquesta cultura era la que feia que tot seguia lligat, i ben lligat. Els del PP els vells, els fundadors, els pares de la constitució ells si que s’ho van creure que tot estava ben lligat, ells sabien a qui obeien, i els de la rosa, ells, segurament ho veien però vès... ja podem estar contents, que ja és molt el que hem aconseguit. I al final sempre passa igual, i ens hem de creure lo dels poders fàctics i pactar amb ells i... perquè no? adoptar els seus mateixos mètodes i mentalitats. Com em sona tot això a “La Granja dels Animals” de George Orwell. Aquesta és la visió que em queda de vosaltres senyors barons.  (continuarà... pot ser)

Collombey-le-Grand, Suissa, 2 d'octubre de 2017