QUÈ FAIG AQUI?

ELLA MAILLART

“Què faig aquí?”.  Una pregunta que es feia sovint una aventurera suïssa, Ella Maillart. Una dona que es va dedicar tota la seva vida a fer viatges per terres principalment orientals. Va visitar països com l’India, el Tibet, el Càucas a Russia, l’Afganistán, Turkia, entre els anys 1930 i 1945. “Què faig aquí?” Es la pregunta que sorgeix d’un sentiment d’admiració davant del món, la natura, la creació. Es la pregunta que es fa tot home i tota dona quan de sobte a través de la creació que l’envolta arriba a tenir una percepció del sagrat. Tal com deia Rudolf Otto (1869- 1937), teòleg protestant alemany, que va establir aquesta percepció com un element comú a totes les religions . El sentiment d’estar davant d’una realitat irreductible, que constantment se li escapa, inabastable. El sentiment d’estar davant d’un misteri. “Coram Deo” havia dit Luther, definint l’existència com un “estar davant de Déu”. Segles de avenços, de racionalisme, i de secularització han acabat allunyant l’esser humà d’aquesta experiència. L’emancipació de les consciències, de la cultura, de les tècniques i de la ciència, la seguretat material han esmorteït, paulatinament, aquesta agudesa dels sentits que s’obren a la realitat del món a través del qual Déu s’esdevé, es comunica, es dona a conèixer.

RUDOLF OTTO

Què faig aquí en aquest món tan gran i a l’hora tan petit?. A cops de noticies el món se m’imposa com l’aldea global de Mc Luhan. I imagino totes i tantes poblacions societats, col·lectius, homes i dones en totes les latituds, immersos en tota mena de condicions i climes. Alguns malvivint, i els altres també. Crisi sense control, politics que, segons l’expressió francesa “pedalegen en el iogurt”, economistes sense receptes, un món abocat a problemes energètics i ecològics greus. Temps de incertesa, de dubtes, per alguns de por, i per a molts, homes i dones anònims, temps de misèria, de malestar. Aquell concepte, antònim d’aquest darrer sembla que pugui quedar lluny, en els arxius de la historia de les societats capitalistes. Obrim els ulls cada dia immersos en el somni d’un benestar que s’ha esdevingut malson. I privats de l’experiència “numinosa” segons el vocabulari de Otto, o de la certesa del Déu que se’m comunica; aquí i allà, al darrera de la porta del veí, en la intimitat de molts homes i dones, es dona un viure cada vegada més fràgil. Un viure de sentiments, de emocions, de voluntats en precari.

Homes i dones que malviuen alguns en una concatenació de drames, ruptures, conflictes, tensions que en el seu si provoquen distancia, ferides, dolor, solitud, manca de comunicació, diàleg de sords, paraules malsonants, actituds violentes que només fan que augmentar la cadena, agreujar les situacions, i fer més grans els abismes de desamor i enemistat que separen tants éssers humans entre ells. 

LYTTA BASSET

Lytta Basset, en el seminari sobre Els Fonaments de l’Acompanyament Espiritual organitzat per la facultat de teologia de Neuchâtel, el passat mes de gener feia veure la importància d’oferir sempre espais en els que els conflictes puguin ser verbalitzats. Tot dolor comporta un sentiment d’injustícia i mentre aquest no trobi un temps, i un lloc per a ser expressat i escoltat en plenitud, no desapareixerà, i el dolor no es reduirà, i el sentiment d’injustícia es mantindrà. Seguirà fent mal. I si més no, latent en el fons de la persona. Els conflictes interpersonals malden de molta incomunicació que s’instal·la des de l’empremta que deixa la por en tota situació de crisi. Tot conflicte es dona en una situació en la que les diferents parts han de tenir prou valentia per a afrontar-la, examinar-la, serenament i confiadament per a mirar de resoldre-la. La paraula, el fet d’escoltar, de comprendre, son les eines que tot col·lectiu té al seu abast per a la resolució de conflictes. En tot conflicte quan es nega el dret a la paraula, i no s’ofereixen espais de diàleg, s’entra en una via cada cop més estreta. 

 

En les latituds d’aquest petit país en el que visc , i al mateix temps immers en aquesta aldea tantes vegades desconcertant, he trobat que la recerca d’una espiritualitat equilibrant encara té importància. Els moviments més crítics contra la religió no han estalviat, certament, la societat suïssa. La indiferència augmenta, la secularització també, i molts son els homes i dones que s’allunyen de les institucions religioses. Sense que això vulgui dir que no son creients. La fe s’ha individualitzat. 

 Cada un fa el seu menú segons les ofertes que troba al seu voltant. Però om diria que segles de tradició protestant, basada en la afirmació del “sola gratia”, i en el binomi llibertat i responsabilitat segueixen donant els seus fruits a l’hora de generar recursos per fer front a tant de desencís. El coneixement de la persona i del que rau en els essers humans privats del sagrat, confrontats a gran quantitat de conflictes és una ciència que s’està desenvolupant de manera molt significativa.  

La teologia practica que s’ha ensenyat en les facultats protestants, en el que es refereix al acompanyament pastoral de la mà de la psicologia, però sense perdre la seva pròpia especificitat ha desenvolupat una pràctica pastoral en la que es té en compte a la persona integralment. Això ha donat lloc a diverses línees de recerca que s’han concretat en noms com Rosette Poletti[1], Lytta Basset[2], i altres. Dones que a través dels seus seminaris i publicacions ensenyen a la persona a conèixer-se millor, o a comprendre el dolor que rau en el cor d’aquells que malviuen, i a gestionar millor les relacions, a vegades malmeses.

 

ROSETTE POLETTI

Començava aquesta entrada referint-me a la pregunta existencial de Ella Maillart, que tot i havent travessat un segle de racionalisme, immersa en una societat que s’emancipava de la religió, va mantenir sempre oberta en ella la pregunta amb la que s’obria a la presencia del sagrat en la seva vida.  Si estic aquí és per alguna cosa. Rosette Poletti, en la seva reflexió insisteix sobre el “per què”, i no tan sobre el “perquè” de les coses. Estic aquí per donar-me als altres, per esdevenir un ésser humà esperançat i solidari per a fer un món millor. En el món en el que estic no val la pena malviure, al contrari sé que en cada un dels essers humans hi ha una infinitat de recursos, i un gran capital de imaginació, i capacitat d’adaptació per a generar noves oportunitats que obrin el futur a l’esperança. Mentre hi hagi homes i dones, que havent-se trobat a si mateixos, i oberts a la presencia del sagrat en la seva vida, siguin capaços de mantenir-se en relacions fraternals, solidaries, i de superar conflictes, mentre existeixin aquests homes i dones, hi haurà esperança.

---

[1] Rossette Poletti és infermera i psicoterapeuta que s’ha dedicat a treballar sobre la persona i el seu desenvolupament en les diferents circumstàncies de la seva vida. Es autora de diversos títols que han esdevingut molt populars en el món francòfon.

[2] Lytta Basset és teóloga i terapeuta. Exerceix l’ensenyament de la teologia pràctica a la Facultat de Neuchâtel. Autora de diversos llibres i conferenciant que ha obtingut una gran acceptació en el món francòfon.

6 MESOS JA HAN PASSAT. Nathalie.

LA PASTORAL DE L'EREV A LA DRETA

AGREGACIO A LA PASTORAL DE L'EREV

Aviat farà 6 mesos que vaig començar el meu ministeri a la parròquia del Colze del Roine, Martigny-Saxon. Aquests mesos han passat tan de bòlid que se’m fa difícil fer un resum. Estic al 50% de temps. Em diuen que ja estic fent més del que s’em demana. Ho faig a gust. Tant que, més que feina, em sembla que estic realitzant un hobby que m’omple totalment. La parròquia es compon de 22 municipis i te més de 3000 protestants en els llistats proporcionats pels ajuntaments, que paguen una quota anual per cada protestant, i doncs part del sou del pastor i dels capellans,  ja que hi ha la igualtat de tracte entre ambdues confessions cristianes des del 1974.

TEMPLE PROTESTANT DE MARTIGNY

La gent t’explica aviat la seva vida; amb tota confiança et descriu els alts i baixos pels que ha passat.

Vaig celebrar molt a l’inici, era l’hivern, i eren gent gran, 7 enterraments gairebé seguits, dels quals 5 es van fer en esglésies catòliques, ja que les parròquies deixen el lloc de culte si no hi ha cap temple en el municipi on vivia la persona. Els familiars, i la gent que visito, amb tota normalitat explica la vida del difunt, la seva pròpia, sense amagar els conflictes o els problemes que hagin tingut. Hi ha parelles separades, també vidus i vídues que viuen junts, parelles mixtes, que participen a la vida de l’església, assisteixen als cultes, son membres del consell. La teologia de la Gracia de Déu ha anat conformant un creient que no aspira a la perfecció, i que no està angoixat per la por de no ser « victoriós en Crist », sinó que te la confiança de l’amor de Déu sobre totes les coses i els esdeveniments de la seva vida.

La parròquia, que és fruit d’una fusió entre dues comunitats, té 2 temples, l’un d’ells aviat farà 100 anys, i dos cultes per cap de setmana, a les 6 del dissabte en un i a les 10 del mati del diumenge a l’altre. Som tres « ministres » : hi ha un altre pastor, al 100% des de fa 9 anys i un diaca, també al 100% des de fa 13 anys. La col·laboració és excel·lent. Tot i que em toca celebrar només un culte al mes, i cada 6 setmanes, tinc tot el cap de setmana lliure, i tots els dilluns, col·laboro sovint als cultes preparats pels col·legues i ells al que faig també. La catequesi serà a partir de setembre una part important del meu ministeri ja que en portaré la coordinació i l’orientació bíblica i teològica. Els catequistes tenen moltes possibilitats i ganes d’aprendre per a poder ensenyar als nens la vivència de l’Evangeli. I no és sols perquè hi ha bons materials, sinó que la gent que s’hi dedica pren temps, sols o en equips de diverses parròquies, per a formar-se. Hi ha a Lausana el seminari de cultura religiosa , que dura 2 anys i que és obligat per als que vulguin ensenyar a les escoles. Hi ha trobades de catequistes i també dels mestres que donen religió protestant a les escoles, amb un programa comu a tota Suïssa francesa (menys Ginebra i Neuchâtel, on l’església està separada de l’Estat)

TEMA: EL BATEIG

FINESTRA DE CATEQUESI

Hi ha tres tipus d’animació : les finestres de catequesi, on els nens passen, per curs escolar, un dia sencer en una de les parròquies amb una temàtica que dura tot el dia i s’estudia amb tallers, lectures, etc. Hi les jornades d’infants, on els nens de primària passen tot un dissabte una vegada al mes, també amb unes activitats especialment per ells, i l’ ”éveil à la foi”(primer grau de catequesi 3-5 anys), el despertar de la fe, que es fa un diumenge al mes durant el culte. No hi ha el sistema de l’escola dominical. Algunes de les finestres de catequesi es realitzen també a nivell ecumènic, i al mes  de març, durant la Quaresma, els nens estan cridats a descobrir la solidaritat, i col·laboren amb les Sopes de Quaresma, obertes a tota la població, que tenen lloc cada divendres al migdia en una sala municipal. La preparació a la confirmació dura 3 anys i es realitza amb trobades, campaments, activitats apropiades pels joves, i alguna participació al culte durant aquest temps.

Encara no està decidit, però és possible que aquest any o l’altre m’hagi d’encarregar d’un dels grups, suposo que el de Primer. Tot un repte, el de fer descobrir la fe en llibertat a uns joves que no tenen gaire contacte amb la comunitat, sense que hi vegin una obligació, sinó el gust d’aprendre i descobrir el Déu de Crist que és Gràcia i amor. Les confirmacions es celebren sempre per Pentecosta, la propera passarà fins i tot per la ràdio ja que la nostra parròquia acull aquests dies un equip de la radio de parla francesa que transmet el culte cada diumenge des de fa  més de 50 anys (ja l’escoltava quan era petita…). El 3 de juny em tocarà a mi, i el tema serà sobre Elvis i el Gospel, una part importantíssima de la seva formació musical i espiritual.

Fa uns tres mesos, (ja que uns membres de la parròquia estan apuntats a un viatge ecumènic que es farà a Israel i Palestina a l’octubre), vaig proposar muntar un grup d’iniciació a l’hebreu, i ja son 8 les dones que hi estan apuntades. No totes hi aniran, però fa goig veure com estan interessades , la majoria passen de 60 anys, en aprendre l’alfabet i desxifrar algunes paraules. Amb el pas que van, aviat sabran llegir noms de persones, de ciutats, demanar un cafè, i fins i tot llegir algun Salm o aprendre cants i pregàries. Fa poc, una d’elles em va dir : « Sembla que estàs aquí des de fa temps, veiem que t’has integrat tan bé a la feina i les inquietuds i projectes de la parròquia. »

Al juliol, tindré 2 batejos i 2 casaments, i fa poc vaig començar a fer algunes visites a membres allunyats de la parròquia, tots compten, i és un goig descobrir persones que confien en la teva discreció. I els escoltes. Bé, és tot per avui, ja us seguiré donant noticies, un peto ben fort ! Nathalie

PASTOR RURAL

La primavera arriba mentre els cims encara nevats eixamplen la mirada en contemplar-los. Cada dia, quan surto al carrer tinc aquesta mateixa sensació de grandesa i admiració. Els camps, les valls, les muntanyes, els arbres, tot s’ha vestit de verd. I jo vaig d’un lloc a l’altre, ara a fer una visita, ara a una trobada de catequistes per a preparar la propera sessió de “eveil à la foi”, ara a una reunió del consell, i estic entre poble i ciutat. O més ben dit, entre poble, i poble amb ambient de ciutat. I passo el pont. Una vegada i una altre.

Pastor rural. Es a Lavey, 600 habitants, a l’altre cantó del Riu a on més m’hi sento. Pot ser perquè sé que estic en territori de majoria protestant. El “canton de Vaud”. En canvi, a on vivim, à Sant Maurice, 4.000 habitants, el poble amb categoria de ciutat és el “canton du Valais”, de majoria catòlica. Però al cap i a la fi, des del punt vista del nombre d’habitants, si: sóc pastor rural.

LA CHAPELLE DE LAVEY-LES-BAINS

Majoria o minoria. Dos termes relatius. Que varien de sentit segons sigui la relació de l’església amb la societat civil. L’Eglise Réformée Evangélique du Canton du Valais té uns 140 anys d’història. De tradició catòlica, el protestantisme va arribar a aquestes terres de la mà de la industrialització. Enginyers, comerciants, homes de negocis, poc a poc van constituir petites comunitats protestants. Al principi molt petites. Església i escola. Era un protestantisme en minoria que va conèixer el rebuig de la majoria catòlica. El menyspreu rebut i la manca de respecte encara és present en la memòria dels més grans. Passen els anys, i amb l’ajuda de les altres esglésies protestants de Suïssa es construeixen els temples, la població augmenta, les parròquies s’organitzen i fan la seva tasca al servei de tots els qui s’inscriuen al municipi com a protestants. A poc a poc les relacions ecumèniques es desenvolupen. El Concili Vaticà II influeix profundament i dona un impuls molt significatiu. I poc a poc es dona un ecumenisme agosarat, “de carrer” que va més enllà de les pautes que es marquen des de les altes esferes. A l’any 1974 una llei reconeix els drets de la minoria protestant. A partir d’aleshores s’estableix un tracte igualitari tant per a les parròquies catòliques com per les protestants. Els municipis contribueixen al finançament de les despeses de les parròquies amb una quantitat anual per a cada habitant protestant. Majoria o minoria. Conceptes relatius.

EL TEMPLE DE LAVEY

Pastor rural. En una societat que reconeix a les esglésies com a entitats que contribueixen al bé dels ciutadans. Això entre altres coses vol dir que sóc pastor en una societat en la que compleixo una funció publica. Vaig pel carrer, i sé que la gent m’identifica. I els saludo, o em saluden, quan ens creuem o des del l’altre vorera. En els actes oficials es demana la meva presencia i participació. I sé que les meves participacions les meves paraules, els actes eclesiàstics celebrats, poden tenir repercussions més enllà de les 4 parets del temple o del lloc en el que es celebren. El seu significat s’amplifica en la mesura de la importància del moment. Aquest fet, el caràcter públic del ministeri, marca un espai de responsabilitat que es defineix en un saber ser, saber estar, i aportar una paraula que doni sentit a les situacions en les que es sol·licita la presència del pastor. Sé que les meves paraules de seguida es comenten. I els comentaris, amb més o menys rapidesa, m’arriben. Em tornen. Comentaris d’agraïment, per la paraula expressada, per l’acompanyament realitzat, per la proximitat oferta. Persones que no conec de res, que fins i tot poden pertànyer a la parròquia catòlica, però que han assistit a l’un a o l’altre dels actes.

Una funció publica. Això vol dir que la frontera entre la comunitat civil i la religiosa és molt difusa, en certs aspectes inexistent. Exerceixo el ministeri per una parròquia de 900 persones. I els meus deures son els mateixos per a tots i cada un d’ells. No hi ha diferència entre els de dins i els de afora. Entre els que venen i els que no venen. Tots formen comunitat. Amb el consell formem un equip que té molt clara aquesta realitat. Estem al servei de 900 parroquians. Que saben que la parròquia està a la seva disposició, per acompanyar,  donar sentit, posar la vida en la perspectiva de Déu, el seu amor, amb la seva Paraula: El Crist.

ELS PRATS QUE ENVOLTEN LAVEY

Pastor rural. Si. Vaig pel carrer. En acabar una reunió de catequistes, agafo el cotxe per anar cap a casa, el camí em porta pel mig d’uns prats. Fa sol. Obro la finestra. Oloro l’ambient primaveral. Vet aquí que veig a una dona jove, amb un cotxet, i un nen de uns quatre anys que camina al costat. La reconec, i em reconeix. Fa un parell de mesos vaig fer l’enterrament de la seva mare. M’aturo. Aparco. Baixo del cotxe. I comencem a parlar… i ¾ d’hora s’escolen com si res. Escoltar, entendre, comprendre, oferir noves perspectives, donar una paraula d’ànim de consol en mig de situacions doloroses, a vegades tancades. Dolor compartit. Si, pastor rural. El cel és el sostre de les meves entrevistes, els prats, les carreteres de muntanya, els carrers, el vast territori en el que es donen les 900 situacions de vida variada, compassada, ara de pressa, trepidant, o calmada i assossegada. Situacions de vida i de mort, de goig i de tristesa, d’amor i desamor.   

REGIO VITICOLA... ES NOTA

Pastor rural. Un membre de la parròquia m’ha convidat a anar a prendre el cafè al matí, a les 9, a casa d’ell. “Quan vulguis –em diu- no cal que avisis. Cada matí faig el mateix”. Un dia hi vaig. Allà em trobo amb altres parroquians, i xerrem, política, economia, situació mundial, i reflexions variades a la recerca de noves maneres de viure per a fer un món més sostenible; reflexions sobre el valor de les coses senzilles, el respecte, el valor del esforç, del treball, i de les coses ben fetes. Arriba el moment en que ell ha de tornar cap a la feina. I abans de marxar em diu que una parroquiana està molt contenta i agraïda de les meves  visites. Ell ho sap. I està content de dir-m’ho. Els agrada compartir i fer sentir al pastor que la seva tasca és apreciada i els agrada fer-li sentir que estan contents de tenir-lo.  Es així. I així m’arriben els comentaris. Perquè al cap i a la fi, ho sé, i ells també ho saben, sóc pastor rural. I jo responc amb un somriure, aixeco les mans cap al cel, i els dic... gràcies.

CRÒNIQUES D'UN VIATGE - II

Sortim a les 7’30. A fora, un aire fresc ens acaba de despertar d’una nit més aviat xafogosa. Ens espera un dia llarg. La Karen, pastora de l’Església Reformada al Marroc ens ha preparat una visita a Ifrane, i més particularment a una universitat en la que ella porta la capellania protestant. Pel camí veiem com el paisatge va canviant. Anem deixant enrera els camps més aviat secs de les rodalies de Rabat, i veiem com augmenten els boscos de eucaliptus, flora atlàntica. Tenim 3 hores de viatge. Quan ens acostem a Ifrane comencen a veure un tipus de construcció bastant peculiar. Totes les cases tenen taulades acabades en punxa. Estil nord-europeu, o nord-americà. Recorden una mica els xalets de muntanya.

Arribem a la Universitat, grans edificis, tot es veu net, polit, bonic. Aquí, res de pobresa, res de venedors ambulants. Aleshores ens ho expliquen. Resulta que un petroler iraquià va llençar petroli a prop de les costes del Marroc. Es preveia que el desastre ecològic seria molt gros i les tasques de neteja molt costoses. Aleshores el rei de l’Aràbia Saudita va fer un donatiu al Marroc per a pagar el cost de la neteja de les costes. Però resulta que els vents van canviar i el petroli se’n va anar lluny de les costes. El rei del Marroc va trucar al de l’Aràbia Saudita per a dir-li que li tornaria els diners. Aquest li va dir que entre germans era important ajudar-se. Que els guardés. I amb aquells diners van decidir fer una universitat seguint el model americà. Amb tot tipus de pavellons per a cada activitat: administració, despatxos dels professors, aules, pavelló esportiu, biblioteca (que no té gaires llibres, però que està connectada a les biblioteques de les universitats més importants de tot el món), allotjaments dels estudiants. Allà no s’escatima l’aigua per a regar la gespa que envolta els edificis.

Tot està pensat per a oferir la mateixa qualitat de instal·lacions i de ensenyament que als millors centres de els EEUU. Allà, res de francès. Anglès. Tot i que els professors parlen francès… quan volen… Els estudiants que allà es troben, la majoria venen dels països islàmics. El cost d’un any de estudis : 100.000 Drh. (10.000 €), tot inclòs: ensenyament, allotjament, i manutenció. Al centre de la ciutat universitària, una mesquita. Queda molt clar el lloc que ocupa la religió islàmica.

Després de visitar la universitat, la Karen ens fa pujar un cop més al autocar. 15 minuts de recorregut. Deixem la carretera i després de pocs centenars de metres per camins de camp, el xofer es para. Baixem. Caminem uns 50 metres, costa amunt. I a dalt ens trobem amb un poblat de 4 cases, fetes amb les pedres recollides del camp. Res de ciment. Com a sostre, en lloc de teules llaunes de conserva desplegades. La Karen ens ho explica. Son pastors de ovelles que venen d’una altre regió del Marroc. Les terres que ocupen no son d’ells. No tenen dret a construir.  Els homes no hi son. Vigilen els ramats. Amb els anys han aconseguit que a més dels ramats dels propietaris de les terres puguin tenir el seu propi. Les dones ens reben. Una munió de crios pul·lula al voltant nostre. Riuen, fan festa. S’empenyen l’un a l’altre per a ocupar el lloc central davant del objectiu de la càmera. La Karen ens explica que en el poblat se’n van adonar que algunes dones sabien teixir catifes, i mantes, i altres tipus de objectes decoratius o complements, i ho feien a la manera tradicional. Aleshores es va crear una associació de suport i es van organitzar perquè les dones que sabien teixir ensenyessin a les més joves, i les van ensenyar a comercialitzar els seus productes. En aquest moments han constituït una mena de cooperativa. Després de les explicacions anem al darrera de dues de les cases i ens trobem amb una gran estesa de productes artesans fets per elles. Es hora de comprar. Si volem...  L’associació d’ajuda a aquestes dones ha obtingut de les autoritats que construïssin una aula per a fer-hi escola per els nens i nenes. Una sola aula. Totes les edats barrejades. Després d’una bona estona de mirar i remirar catifes de llana ens fan passar en una de les cases. Al terra tot son catifes. Al mig algunes taules baixetes. Ens asseiem al terra, tot al voltant. Anem passant. Ens traiem les sabates. Al cap d’una estona la Karen arriba amb un grup d’uns 20 estudiants de la universitat. Acaben d’omplir aquella casa que en poc temps es converteix en un menjador. Arriben unes plates amb pans rodons i plans. Típics dels països islàmics. Després unes plates amb pollastres rostits. Ni plats ni coberts. Ens diuen com s’ha de fer, agafar un tros de pa. Amb el polze pessigar un tros de pollastre, i cap a la boca. Per a beure ens donen primer una infusió de menta, després treuen ampolles de taronjada i de cola, una marca d’allà, molt ensucrada.  Després del pollastre, plates de cuscús, i una cullera a cada un. Tot menjant parlem amb els estudiants que formen part de l’associació. Joves molt oberts, nois i noies. Algunes noies amb vel, altres no. Un dels nois s’adreça als espanyols per a comentar el fet que el govern espanyol ha permès el casament dels homosexuals. No fa cap crítica, ni cap comentari, ni favorable ni desfavorable.

Després del dinar tornem a la universitat. Un cop més. Haurem tingut un entrepà de riquesa amb pobresa al mig. Tot i que no sé qui és més ric o més pobre. Calía veure amb quina amabilitat ens rebien aquelles dones, amb quins somriures ens servien el dinar. Fins i tot la degana del poblat, una dona petita, encorbada, arrugada, que ens donava la mà a cada un tot portant la seva després cap al seu cor. Signe d’amistat, sens dubte.

A la universitat tenim una trobada amb 4 professors i la Karen que fa de moderadora.  Ens expliquen els diferents corrents del Islam al Marroc i la seva relació amb el estat. Els integristes, i els fonamentalistes, i els conservadors no fonamentalistes, i els lliberals. Els dels extrems, controlats, quan no, prohibits. Sunites, chiites, marabutites, etc. De les altres religions. Res, ni les esmenten. Ens diuen que la religió està controlada per el Rei que és el “commandeur des croyants”, que exerceix el poder per sobre d’elles.

Arriba el moment del col·loqui. Obro el torn. Els dic que he entès molt bé els elements de la seva argumentació, i que al sentir-los no puc per menys que fer-me ressò dels que caracteritzen a algunes de les societats europees. Els parlo del humanisme i la reforma protestant i la il·lustració com a moviments que poc a poc, van redefinint el lloc de la religió en la societat, preparant el terreny al que esdevindrà després, la secularització i finalment la laïcitat com a principi que garanteix un tracte igualitari per a totes les religions. Els parlo de l’emancipació del pensament i de les ciències en relació a la religió. Al final els pregunto si al Marroc hi ha moviments de intel·lectuals, o culturals, o religiosos que desitjarien que el seu estat es definís a partir dels principis que els acabo de enumerar. A partir d’aquí, tot i guardant les formes, entrem un diàleg de sords. Altres membres del grup també els hi fan preguntes i a tots ells van contestant amb més o menys fortuna. Un d’ells pretén esborrar del mapa els conceptes de secularització i de laïcitat situant-los en el context històric en el que sorgeixen, com dient que ja no pertanyen al nostre temps. Un altre ens diu que a Alemanya, i a Ginebra, i als EEUU també son països amb majoria protestant. L’escolto i entenc que confon les coses. Nosaltres volem confrontar idees al voltant del tema de la laïcitat o de la confessionalitat del estat. Ell es refereix tan sols al concepte de majories. Parla de les majories protestants comparant-la a la majoria islàmica del seu país. Com dient que en els nostres països les coses no son tant diferents.

Els dic que certament, els principis només els trobem en estat pur a nivell conceptual, i que en les societats els canvis no es fan tan ràpid com voldríem i que les evolucions és produeixen a vegades amb dificultats, però que els principis, tot i que no es realitzen del tot, estableixen un marc de referència en el que és possible anar avançant cap a la seva realització. I que el principi de la laïcitat, si bé hi ha països en els que no sempre s’aplica de manera igualitària no per això l’hem de descartar com si ja no fos vàlid. I acabo recordant que és un principi sostingut per els principis universals de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Acabo agraint-los en nom de tot el grup, la seva acollida, l’estona que ens han dedicat, i els agraeixo la tasca de ensenyament que estan fent per a formar nois i noies que el dia de demà, sens dubte, en els seus països, podran treballar per a fer un món més just, equilibrat i fraternal.

S’acaba el col·loqui, i passem al pica-pica que ens han preparat. Encara aprofito una estona per a dir a un dels professors que les universitats han de funcionar com a laboratoris en els que de manera independent s’estudia la realitat, s’analitza, i es fan noves propostes per a poder gestionar-la correctament. I en aquesta tasca davant dels conflictes socials, la universitat pot ajudar a definir les problemàtiques de manera justa amb l’objectiu de resoldre-les. Es tracta de fer el necessari per posar les preguntes adequades a totes les parts implicades en un conflicte, que permetin un millor coneixement i una millor comprensió de l’altre part, i així afavorir l’apropament. En una paraula. Mediació. El professor m’escolta amb atenció. Em va dient que si... i al final em respon fent una critica al capitalisme... i s’acomiada... Alguna cosa hem intentat.

Tornem a agafar la carretera per tornar cap a Rabat. Tres hores de viatge. Ens aturem en un xiringuito tipus Barceloneta abans del 92. Lloc popular. No gaire net. Xais penjats. Carn a la brasa. En un dels xiringuitos veig el Iniesta, nº 8, del Barça, que va preparant pinxos morunos. No és l’únic. El dia abans, en un carrer de Rabat em vaig creuar amb el Messi, i també amb un altre jugador del Inter. Quin món. Ple de contrastes, i per sobre de tot la globalització. Les samarretes ho indiquen. Com també ho fan les antenes parabòliques que es veuen a tot arreu. Fins i tot a sobre dels poblats més pobres. Com el de les famílies de pastors, les del entrepà de riquesa amb pobresa. Tampoc faltava. Una placa per a produir energia solar, i al costat la parabòlica. He tornat del viatge. Ha valgut la pena. Però us asseguro que en alguns aspectes m’he quedat més aviat desconcertat.

CRÒNIQUES D'UN VIATGE - I

Un gran temple. Sento la remor de les converses que es fan al voltant. Al davant nostre una dona exposa la seva situació. Van passant, l'una rere l'altre. La gran majoria amb nens de entre 0 i 7 anys. Per ells no hi ha escola. No és que estiguin de festa, no... son fills de immigrants subsaharians. Senzillament el estat en el que es troben no els garanteix l'educació. Han arribat al Marroc amb la intenció de passar a Europa... però els països europeus paguen al estat marroquí perquè se’ls entretingui, i no se’ls deixi passar. I un cop més hi penso. Fa temps. Eren els anys 80. Aleshores jo estava a Ginebra, estudiant. I quan considerava la situació del món i els contrastes que veia entre els països del nord i els del sur, els del tercer món, jo anava dient... "arribarà el dia en que el tercer món ens caurà a sobre". I així ha sigut. I així és. I davant d'aquest fet, la vella Europa en crisi es mou per protegir-se, per fer fora, barrar el pas. La Anne-Laure, secretaria general de la CEPPLE, organisme que ha convocat la conferència, asseguda al costat meu, em parla dels països africans en els que els xinesos estan dominant, comprant, construint, provocant encara més misèria, amb l'ajut dels governants que es deixen corrompre. I recordo la meva àvia... eren els anys 70 i ella anava dient: "Compte amb els xinesos... son molts... arribarà el dia en que dominaran el món".

I em pregunto. Què faig aquí?. Ciutadà d'un món que respira cada cop més malament. Es el mateix món que allà, a 800, 1000 2000 km de distància es preocupa per mantenir les seves cotes de seguretat, confort, benestar, luxe, tot basat en el capital i el consum. Es el mateix món. No podem trobar una altre manera de viure? Aquí, i més avall, a Somàlia, al Congo, a Mali, cada cop més misèria. Avui, dijous, els 18 participants a la conferència sobre la relació de les esglésies minoritàries amb la societat civil ens hem distribuït entre els col·laboradors de la parròquia protestant de Rabat. Hi ha 6 grups distribuïts en el temple. Acullen famílies necessitades, fan entrevistes a les dones, les escolten. Elles exposen la seva situació. La que tenim al davant, amb el nadó als braços, va contestant. Observo. Té una mirada resignada que es barreja amb la tendresa de la nena de 5 mesos que comença a remugar. Un tímid somriure es manté en la seva cara. Com si en mig de la misèria en la que es troba, del fons d'ella mateixa sortís una força de voluntat, una esperança que l'ajuda a mantenir-se serena. O és que senzillament, ja no li queda més força. Veig aquestes dones, i la seva munió de fills. La majoria vestides amb la moda africana. Elegants. Dignes. Fortes en mig del seu desencís. Penso en tanta desigualtat. Entre aquí i allà. Món insegur aquí. Món més segur allà. Es el mateix món. I quan torni arribarà el diumenge. I predicaré una paraula per els de allà? Tindré una paraula "socialment, eclesialment, parroquialment correcte" que reconforti les consciències? O tindré coratge per parlar del que he viscut i he vist aquí, d'aquest món que també existeix. El proper culte... em limitaré a agafar el leccionari i fer un comentari espiritualment sobri i intel·lectualment correcte? o senzillament els explicaré la meva experiència?. El que he vist aquí?
Informar-se, conèixer, comprendre, i actuar. Es el que cal. En els països de Europa, la gran majoria de la gent, vivim en un núvol, i patim perquè ens parlen de crisi, i de retallades, i de índex de atur o empreses que tanquen. Aquí, i més avall, ja fa temps que per molta gent no hi ha res a retallar. Mai els ha sobrat res. Sempre ha mancat. Tota la seva vida ha sigut lluitar i lluitar per a sobreviure. Per tenir un plat a taula. I prou.


El proper viatge que feu en algun dels països del tercer mon, no aneu a la clàssica agencia de viatges que us portarà a veure la part maca, els monuments, les platges, i els barris bonics. No aneu al hotel de 3, 4, o 5 estrelles en el que trobareu prospectes amb fotos que us fan somiar. Busqueu les institucions humanitàries, les esglésies, que us posin en contacte amb les ong's i organismes que treballen solidàriament, amb empeny, per canviar les coses, per fer avançar la justícia, la seguretat, la educació, la salut per a tots els qui viuen per sota dels mínims. Aneu i mireu, com treballen per posar-se al costat del pobre. Poseu-vos al costat de les persones. Descobrireu un món plè de gestos de esperança, amb persones obstinades, constants, fidels en la tasca. Compartireu un munt de il·lusió, de respecte cap a la persona, comprendreu el que és descobrir la dignitat de la persona que sorgeix moltes vegades quan no li queda res més que el que és, i prou. Sense aparences. Si ho feu, us trobareu per sobre d'un teixit del que no formeu part. Perquè sou visitants. Perquè allà a on viviu, malgrat tot el que ens diuen, les coses son millors, molt millors del que us podeu imaginar. I sentireu pot ser el desig de agafar un dels fils del teixit i lligar-vos a ell. I quan torneu sentireu que la vostra vida ha canviat?. Si, I tant que si. I és cert. També em faig la pregunta. Per a mi mateix. Tornaré, i una part de mi mateix quedarà lligada a aquest teixit d'aquí. Però quants dies passaran abans de comprovar que el temps momifica els sentiments i que  amb ell els millors propòsits s'esfumen?. Quant de temps passarà fins que el fil, finalment acabi deslligant-se?
La mare amb el nadó ha marxat. Ara una altre dona. Va contestant. Diu que no té a on dormir. Que la fan fora de on està. Que es trobarà al carrer. Mirada perduda. Ens demana ajuda. La miro als ulls. Li dic "courage". No hi ha somriure. Expressió buida. Mans buides. Braços buits. Només un cor que batega. En el seu coll es veu el ritme del seu pols. Hi ha vida, hi ha vida, hi ha vida. La meva vida, el meu batec, la meva voluntat, les meves capacitats, s'uniran a la seva esperança, a la dels que treballen per ella?