QUAN UN ALÈ ES DESA PER A NO TORNAR

Aviat farà un mes que estem integrats a la nostra feina. Desembre, pràcticament ja ha passat; advent, nadal, activitats, festes, cultes especials, i també visites, a gent gran, al hospital. Vivim a Saint Maurice, on el Carles es pastor. La Nathalie a Martigny, a 15 kilometres. Una ciutat de 17.000 habitants!. Al Vallès en dirien un poble. Saint Maurice, ciutat també, de 4.400 habitants!. La Nathalie ha fet 3 enterraments. Jo cap. Observem que aproximadament n'hi ha un 1% al any, sobre el número de membres. A la parròquia Des 2 Rives (Saint Maurice - Lavey) hi ha 750 membres. Aquest any hi ha hagut 6 enterraments.

El diumenge a la tarda, sona el telèfon, era el pastor Boismorand de Martigny. Demana per la Nathalie. S'excusa. Ha d'atendre una familia. Avui ha fet el enterrament. En cada cas cal anar, visitar, escoltar la familia, deixar-se tocar per el seu sentir, comprendre, entendre, acompanyar, copsar... per finalment expressar, una paraula, una reflexió, una pregària, que digui el que ells viuen. Han perdut un ésser estimat, l'han restituit amb els records, explicant la seva vida. Cada vegada és diferent. Cada situació. Cada familia. I cal absorbir, el que es diu, i el que no es diu, el que s'insinúa, el que es plora, i també el que es recorda amb agraïment, i amb el somriure. Recollim els millors records explicats amb amor i tendresa. Recollim la biografia de la persona. Per ressaltar al final uns trets determinats. Que pot ser han passat desapercebuts durant la seva vida però que li han donat el seu caràcter. Cada persona porta en ella mateixa un tresor de dignitat, de humanitat reconciliada, que sorgeix des de la senzillesa d'una vida en la que força i fragilitat es succeeixen, s'alternen, i conviuen. Ressorgeixen qual la lluita s'ha acabat.

Un enterrament és un comiat, és l'última pàgina, el principi d'una absència. No es tracta de fer panegirics ni parlar de heroïcitats, ni de inventar-se una persona que no ha existit. Es tracta de restituir el tresor de dignitat que s'ha mantingut, que ha residit en el fons de la persona tot al llarg de la seva vida, moltes vegades en mig de imperfeccions, derrotes, decepcions. Aquest tresor sovint està en petites coses, en petits trets, gestos, costums, gustos, paraules, expressions de la persona. Per aquests trets s'ha fet estimar, per ells ha estat agradable conviure amb ella. Aquests trets han dibuixat la seva vida al costat d'altres trets, alguns forts, altres foscos, altres febles, indecisos, imprecisos.

Un enterrament és com aquests quadres en els que el pintor aconsegueix un efecte donant una lluminositat especial a un detall del quadre, a vegades petit, insignificant. Amb el seu art y la seva interpretació, aquell detall dona significat al quadre. Al voltant hi pot haver un munt d'altres detalls, una gran varietat de colors, de tons, ombres i clarors, però l'artista ha volgut destacar un detall. La resta no s'esborra. Hi és. També es contempla. Però el pintor ens fa estimar el quadre per aquell detall tractat amb delicadesa, restituit amb molta cura, amb amor.
.

ADEU A UN POLITIC DE CONVICCIONS

Avui, diumenge, ens llevem amb neu. I amb la noticia de la mort de Vaclav Havel. Un polític amb conviccions. Les expressava en els seus discursos. Reflexions carregades de realisme, d'aquest realisme valent que perquè ho era l'acompanya l'esperança. Havel diagnosticava, compartia la seva comprensió de la realitat, dels problemes, de les situacions, i les posava en perspectiva de futur indicant sortides, maneres de resoldre els conflictes. Sempre invocant la capacitat de l'home per adaptar-se, canviar, re-inventar. Us recomano que llegiu els seus discursos. Se'n poden trobar per internet. Adéu a un polític com n'hi ha pocs (si és que n’hi ha). No se’l notava atrapat en una ideologia, i encara menys dominat en el aparell d'un partit, com la majoria de politics d'avui en dia que notes que defensen el seus interessos de partit. No els sents parlar de les seves motivacions. No es percep en ells un rerefons de conviccions profundes sobre l'esser humà, la vida, la societat, el món. No s'adrecen al ésser humà que rau en el fons de cada ciutadà. S'adrecen als votants que som sense tenir en compte que som capaços de molt més que posar el vot en una urna. Que som, o hauríem de ser capaços d'assumir responsabilitats, per més que costi un sacrifici. El destí del món depèn cada cop més de que cada un en la part que li toca assumeixi la crisi, disposat a fer l'esforç, i amb l'esperança de que un futur de promesa de justícia i de solidaritat sempre és possible. Els politics defensen la seva cadira i son incapaços de transmetre conviccions sobre el ésser humà i la seva capacitat de transformar la crisi en noves oportunitats.

ETS TU EL QUE VE?... O N'HEM D'ESPERAR UN ALTRE?

Passen els dies. El fred augmenta. Avui dia de pluja. A les 18’30. Una altre “finestra d’advent”. Agafo el cotxe. Passo el pont cap a Lavey. En un carreró veig un cobert. A dins un cop més: taula parada, espelmes, sopa de carabassa, vi calent, un pessebre. La gent arriba i els hi dic. Estem sorpresos de veure amb quina facilitat treuen els termos!.

I això que es diu que en el països a on fa fred la gent s’està a casa, i no surt. De cap manera!. Ahir mateix, a la tarda… relacions publiques… uns quants comerciants de Saint Maurice, entre els que es trobava la llibreria de les monges de Sant Agustí, oferien un vi calent al carrer. Plovia. En el cobert d’un bar van muntar la parada. Termos…, pastes, cacauets, i mandarines. Parlo amb dues monges.

Conec el ex-president de la municipalitat. A la gent els hi agrada quan els dic que Saint Maurice porta molt bé el fet de ser "la porta del Valais", son gent molt acollidora. Parlem una estona, encara prenc una mica de vi calent, i m’acomiado. Tinc consell a les 19’30. Fins a les 22’30. Meditació: En les benaurances hi ha un detall significatiu. També en el salm 1. “Benaurats”… resulta que també es pot traduir per “en marxa!”. La versió de André Chouraqui ho tradueix així. La felicitat està en el fet d’anar sempre endavant, no aturar-se en el camí dels dolents. Sempre cridats a aixecar-nos de nou. Us suggereixo que agafeu el text de les benaurances i en lloc de “benaurats” hi poseu “En marxa! »

A la finestra del advent em toca fer el comentari. El faig sobre la pregunta dels deixebles de Joan Baptista a Jesús: “Ets tu el que ve, o n’ hem de esperar un altre?”. Ets tu el que vé. En grec, "erjómenos": El que ve. Algunes bíblies tradueixen per “el que vindrà”, o “el que ha de venir”. No!. El que ve!. Respectem el text!. La pregunta, al mateix temps és una afirmació. El que ve, vol dir que sempre està venint, que no para de venir cap a nosaltres. En el AT trobem el mateix amb el significat del nom de Déu. “Jo sóc el que sóc”, diu Déu a Moisès. També es pot traduir per “el existent”, el que s’esdevé constantment. En ambdues definicions hi ha un concepte dinàmic. Déu s’esdevé constantment en la nostra vida. Jesús ve, arriba fins a nosaltres. Amb Jesús el futur esdevé present. Amb raó va dir als seus deixebles que deixessin de preguntar-se el dia i l’hora en que el Messies havia de arribar. El futur és ara. I així podem comprendre millor quan diu “no us preocupeu per el dia de demà… que cada dia en té prou amb el seu treball”. A cada dia el seu esforç i en cada esforç Déu s’esdevé, ve en Jesús. Com si volguessin enganxar-se a la nostra existència.

La pregunta del Baptista no s’ha de entendre des de categories d’espai i de temps. No és una qüestió de trobar una data en el calendari. S’ha de entendre com una confessió de fe: Déu en Jesús, s’esdevé amb nosaltres. Emmanuel. Som doncs convidats a una actitud existencial. El Jesús que no para de venir ens posa dempeus cada dia per a rebre’l.

Surto de la “finestra” (la d’advent… ja m’heu entès), i agafo el cotxe cap a Vérossaz. Carretera de muntanya. En 20 minutets arribo. Poble de 600 habitants. Recepció oferta als nous habitants del municipi i als joves que acaben de fer 18 anys. Conec els consellers municipals que el president de la “commune” em presenta. Parlem… i al cap de poc… “De Barcelona doncs?”. Si. “Del Barça?”. Si, és clar. I resulta que allà a dalt, em trobo que n’hi ha dos que son més aviat del Madrid. Els hi dic que no és preocupin… que tinguin paciència… que ja els hi arribarà el seu torn. Mentrestant ha arribat el capellà local. D’origen africà, del Congo. Fa 6 anys que està per aquells paratges. Comença la cerimònia. Dic la meva. Els felicito. Un acte com aquell expressa actitud d’acolliment, cap als nou vinguts, i cap als joves.

Es una manera d’expressar que el municipi els valora i els reconeix en el que poden aportar cada un d’ells per a la comunitat. Es amb aquesta mena d’actes que es perpetuen els gestos que afegeixen una dimensió humana a la vida dels pobles. S’evita l’anonimat. Al final surten les safates de formatge, pa, i “viande séchée”. I el vi. Parlo una mica amb la gent. I m’acomiado. A fora neva. Agafo la carretera amb la confiança de que els neumàtics d’hivern (aquí obligatoris) seran suficients. Baixo, lentament, fins que al arribar a menys alçada la neu passa a pluja. Arribo a casa. Acaba la jornada. Son les 20’30.

EL SOL NO HA MARXAT... ENS VISITA DE NOU...

Avui al mati. Visita a Mme S. Un llarg camí de sofriment: malalties, dols, dificultats. Però hi ha en ella una solidesa que m’impressiona. I una lucidesa a l’hora de raonar la vida i les circumstàncies, amb molt de realisme i vitalitat, amb els seus 86 anys. Acabo la visita després de dues hores. Em demana perdó… “Es que parlo massa!”. Preguem. Al final, obrim els ulls. Ella els té un xic humits, somrient, i amb un gran sospir diu: “Ça fait du bien”. La visita pastoral. Un temps, un espai, per escoltar la persona, deixar que s’esdevingui, que pugui

avançar en el seu camí, dient el que porta a dins. No hem de pretendre dir-li el que ha de fer, ni tan sols omplir-la de savis consells, o deixar anar una col•lecció de versets bíblics. Deixar que el seu interior es digui amb tota senzillesa, i sinceritat. Acollir la persona. Tal com és. Amb tot el que porta. I procurar que es senti bé. Deixant de cantó judicis. La fe, , el testimoni del amor de Déu en nosaltres ens dona la qualitat d’acolliment que ens fa capaços de escoltar, rebre, i portar la persona des de la certesa del perdó, en la pregària i en el secret del cor.

A la tarda, culte en una llar d’avis. Un dels cultes de la parròquia. M’han dit que ha de ser curt. Com a molt 40 minuts. Amb Santa Cena. Hi assisteixen residents, i també persones que viuen a Saint Maurice. Parlo del advent, i del Nadal, focalitzant el tema en el contrast que hi ha entre llum i tenebres. Jesús és la llum, la Paraula, el Verb que és la llum del món. I quan ens fixem en las narracions del naixement veiem que la nit, la foscor tenen un lloc important. Els pastors estan a la nit, al ras, i l’àngel els envolta de llum. Els savis d’orient veuen l’estel en la nit. Sense que el text ho digui de ben cert el naixement de Jesús es representa de nit, en un estable. Jesús, des de un començament comparteix la foscor, la nit del món.

Hi ha una novel•la, “Si le soleil ne revenait pas”, d’un autor suís, Charles Ferdinand Ramuz, que explica la historia d’un poble de muntanya en el que, a l’ hivern no hi ha sol. N’hi ha en aquestes terres sabeu?. Es veritat. Les muntanyes a l’ hivern tapen el sol. Ni un trist raig. Us podeu imaginar la alegria que hi ha el dia que els primers raigs arriben.

Explica la novel•la que en un poble d’aquests, hi ha un vell, el savi el poble, que un any pronostica que el sol no tornarà. Tothom el creu, i comencen les pors, i les supersticions

Una noia, però, no el creu, i en contra de la opinió de tothom decideix pujar fins a dalt de la muntanya, per poder dir a tothom que el sol hi és, que no se’n ha anat. Puja, i puja, enfonsant-se en la neu, i no para, supera totes les dificultats. I quan arriba a dalt de tot el sol li il•lumina la cara.

En la meditació he fet la relació amb el Nadal i la novel•la de Ramuz. El Nadal ésuna mica com aquesta noia de la novel•la. Ens diu que Déu no ha marxat. Que no s’ha apagat la seva llum, malgrat la foscor.

Celebrar el Nadal es una invitació a renovar l’esperança. Malgrat que sobre nosaltres i el món hi pugui haver obscuritat, som convidats a creure com la noia, amb Jesús, el petit infant de Betlem, que neix en la nit dels homes, que Déu segueix present, que no ha deixat el món, que no l’ha oblidat, i que l’estima tant que ens envia la seva llum.

Al Nadal som cridats a renovar les forces, a ser rearmats de valentia, i anar a la font del amor que ens salva. Som cridats, com la noia de la novel•la de Ramuz, a superar les nostres muntanyes, les nostres dificultats, sobreposar-nos als nostres sofriments, pujar, per més que ens costi sortir de les nostres nits, per contemplar en Jesús l’aurora de Déu en les nostres vides.

AQUESTA NIT ELS CIMS S'ENAMOREN... LA LLUNA ELS ESTIMA.

Després de dinar agafo el cotxe per anar a la població veina. Monthey, à 7 km. Hi ha una sessió de catequesi infantil. Tot conduint veig les muntanyes,cada vegada mes nevades.
Arribo al centre parròquial. 25 nens i hi han passat tot el dia. Hi ha un acord entre les esglésies i les escoles per poder organitzar, amb la col·laboraió dels mestres, aquestes jornades de catequesi, tres cops a l'any, per cada classe. El tema que han tractat: "Déu ens estima tal com som". Amb activitats, jocs, fitxes, etc. Quan arribo estan fent una celebració. El M., el diaca, els hi està fent un resum del tema. Al final

ens diu a tots... "i ara, per acabar, mireu a la persona que teniu al costat als ulls, i li dieu: la teva mirada és important per a mi, i et valoro, i t'accepto tal com ets". Després passa una panera plena de fruits, i en agafem un cada un de nosaltres, per tornar-lo a posar a la panera posada al peu de la taula de la santa cena. Com una ofrena que cada un de nosaltres fa per a Déu. Per acabar faig una pregària. Ens agafem tots les mans. "Gràcies perquè ens estimes tal com som, forts o febles. Gràcies perquè la persona que tinc al costat, i que em dona la mà té molt de valor per a tu". I acabem pregant el Pare Nostre. I la benedicció. "Déu us beneeix, està al costat vostre, cada dia, a casa, a l'escola, amb els pares i amb els amics".

Després de la celebració juguen al joc de les cadires però de manera que ningú perd. S'elimina el aspecte competitiu. El objectiu es que es van eliminant cadires i a les hores tots s'han d'ajudar per a poder pujar a les cadires que queden, i que al final ningú tingui els peus a terra.

Després del joc reapareixen els fruits en forma de macedònia. I un ensenyament més: Junts, tal com som, si ens ajudem, podem fer coses bones. Si només posem taronges

en una macedònia què passa?. “Doncs que no és una macedònia...” diu una nena, i un nen diu... “doncs que només té la vitamina c”... i un altre... “només té un gust”. Junts, si ens ajudem, si ajuntem les forces aportant cada un el que té, tal com és, podem fer coses millors que si les fem sols.
I aquest vespre, divendres, un cop més, una finestra d'advent. En un garatge d'una casa que es troba en un barri apartat, sense enllumenat públic. Arribo, busco la casa, i no la trobo. Decideixo tornar a baixar cap al poble, i veig pujar la T, l'amfitriona de la setmana passada. Avança pausadament, amb una llanterna s'il•lumina el cami. Baixo el vidre. La saludo, i la convido a pujar... m'indica el camí. Després de deixar el cotxe en un lloc apartat de la casa, tot caminant m'explica que ja fa temps que el barri demana que "la commune", el municipi, els hi posi enllumenat en els seus tres carrers, però no els hi posen... Jo li intento explicar en francès lo de la dita castellana, "les choses de palais vont lentement", i me’n adono que dit així no té cap gràcia. Aleshores li dic "en espanyol "on dit -las cosas de palacio van despacio-". A les hores ho entén. I em diu... "s'ha de tenir molta paciència en aquesta vida". "Hi tant -li dic-, hi ha moments que ens ajuda oi?". Arribem a la casa,

el Cyrille, el capellà, ja hi és. L'amfitriona ens rep amablement, quan entrem al garatge l'aroma de coca i croissants recent fets ens sorprèn. I poc a poc arriba la gent. Uns porten la sopa, els altres el vi calent, uns altres un cake.I mandarines, i cacauets.
El Cyrille, m'explica que fa uns anys en un poble no gaire allunyat, va nevar molt. L'ajuntament va netejar els carrers, però només va pensar en els cotxes, no va treure la neu de les voreres. Va gelar. Una dona, ja de certa edat va anar a veure el "syndic", el equivalent del alcalde, i es va queixar. "No heu pensat en les persones grans que podem caure?, haureu de treure la neu de les voreres". I sembla que el "syndic" li va contestar: "Senyora... el mateix que li ha posada la treurà". El syndic no va ser reelegit. Va haver de esperar tota una legislatura per a tornar a agafar la cadira. El Cyrille fa la celebració, em demana que llegeixi el Evangeli. Cantem. "Adesdte Fideles"... i altres cants d'advent i Nadal. Al final escoltem un conte de Nadal, i tornem a cantar.
Al tornar cap a casa m'endinso en la foscor per anar cap al cotxe i veig la llum de la lluna reflectida en el blanc de la neu. De sobte sembla que les muntanyes estiguin més a prop. I escoltant, escoltant, he sentit l'alegria dels cims enamorats de la lluna, elegants, senyors de la nit, callats, imperturbables, discrets... Noto que estàn contents.

ATERRANT... AMB JOAN BAPTISTA

La gent pregunta... "Comment ça va?". Una vegada i una altre. Amables, atents, conscients de que no deu ser fàcil. I jo responc... aterrant... . Es una manera de dir que ja hi ets però no del tot. Has tocat terra però em prou feines estàs operatiu. De moment es tracta de retrobar el ritme de la vida, del dia a dia. Aquí. Immergir-te en la vida quotidiana. I el que més t'ajuda és el contacte amb les persones. Ara una entrevista, programada, a l'agenda, o simplement anant pel carrer, et trobes amb el encarregat de la deixalleria. El primer dia que hi vam anar amb un munt de caixes de cartró. Em veu baixar del cotxe i em diu... "I vostè d'on ve?". Òbviament les plaques de la matrícula del cotxe em delataven. No era d'aquí. Plaques verdes, de les provisionals. Tenen una P. Molta gent pensa que som de Portugal. Contesto: Bona tarda, sóc Carles Capó, pastor de Saint Maurice... i encaixada de mans... ell em contesta: “Voilà, c'est ce que je voulais entendre...” ja l'havien avisat de que hi aniríem. Coses dels pobles petits. I és que, en principi, mentre no estiguis domiciliat al municipi no pots llençar coses a la deixalleria... i nosaltres, amb les nostres matricules verdes amb una “P”, som massa sospitosos. Cap problema. Podem descarregar els cartrons.

Avui he quedat amb la P. M'havia de ensenyar la capella a on es fa el culte del dissabte. Es en una comunitat de monges. Ens deixen la capella. Parlem una bona estona. Família. Filles. Nets. Vida quotidiana, dificultats, lluita. Quan marxem a fora ens espera una "soeur". He decidit que quan les saludi els hi diré: "Bonjour ma soeur". Perquè elles em diuen... "Bonjour monsieur le pasteur". Els primers dies vam anar a la llibreria... que també és de les monges. Em vaig presentar a una d'elles. A l'endemà estàvem al carrer, i de sobte sento una veu que em diu, tota alegre: "Bonjour Mr. le pasteur". Una salutació a la que m'he de acostumar.

Per tornar a la visita a la capella. A la sortida una "soeur" ens diu: "Voleu prendre un cafè amb nosaltres". Amb molt de gust ho fem. I ens expliquen la seva historia... sense aturar-se massa... tot i que les que ens atenen ja son de edat avançada es nota que cada una té les seves obligacions... al cap de 1/4 d'hora totes desapareixen. Son 18 germanes. La comunitat es va fundar a l'any 1906. Tenen editorial. També tenien impremta. La van haver de tancar. Era massa car renovar la maquinaria. I tenen llibreria. Una mica com la Claret. Molt gran per un poblet de 4.400 habitants!.

A les 12 hem quedat la Nathalie i jo al “Foyer Franciscain”, hi ha una activitat ecumènica. Un dinar comunitari tots els dimecres d'advent. I allà trobem membres de la parròquia, i coneixem a més gent. I és així, de fil en agulla, que vas aterrant, posant els peus a terra (que per a mi ja és un dir), obrint tots els 5 sentits al que t'envolta, absorbint la vida, intentant sentir l'esperit del lloc, la mentalitat de la gent, l'esperit de la historia d'aquest poble, i sobre tot... l'Esperit de Déu, que és al costat i que t'ajuda a fer un bon combinat de tot això.

A taula, la MR ens pregunta... i què, els agrada Saint-Maurice?. Diem que si, que ens hi trobem molt bé. I contesta... "es que hi ha gent que troba que és un forat, així, tot encaixonat entre muntanyes". I jo li contesto: Si, però quin forat! Amb unes arrels ben profundes, una abadia fundada a l'any 515. Estan preparant el 1500 aniversari. I unes escoles a les que arriben cada día 2.000 alumnes. Un forat… si, però carregat de historia i de cultura, i de religiositat. Un poble. Aquí en diuen una ciutat plena de caràcter.

I és aixi, respirant, captant, escoltant, mirant, que vas aterrant. Passo els dies

i vaig preparant al mateix temps, predicacions, missatges d’advent per les recepcions dels municipis de la parròquia, els ajuntaments organitzen festes d’advent. El pastor també té un moment per a dir la seva. Agafo el personatge de Joan Baptista com a fil conductor. El profeta « indignat », rebel. Es una mica com si diguéssim fill de pastor però que no dona exemple. El seu pare sacerdot al temple… i ell acaba predicant al desert, lluny de la teologia oficial. El profeta incòmode, perquè treu la seguretat dels que es pensen que per ser fills de Abraham ja ho tenen tot. I els diu que Déu, d’un cor dur, dur com una pedra, però penedit, pot fer néixer un fill, i una filla. Hi ha un tret que trobo una mica divertit del Baptista. Va vestit amb pel de camell i s’alimenta de llagostes i mel boscana. En els temps que vivim en els que planeja l’ombra de l’escassetat, de les restriccions, quan pugen els preus i sentim parlar de crisi alimentaria, el Baptista ens fa pensar amb la seva senzilla indumentaria i el seu règim tan frugal, que la vida, en el fons, la vida depèn de molt poques coses. No fa falta pas gaire per viure. I penso que si hem de anar cap a moments de dificultats econòmiques i materials, de fortes restriccions, caldrà apostar de manera decidida a favor d’aquest ésser humà capaç de trobar en si mateix virtuts de lluita i resistència, per seguir sent humans, dintre de tot i creixent en dignitat, encara que sigui amb llagostes i mel boscana. I és així que vas aterrant…. Amb la gent, amb Joan Baptista. Una abraçada a tots.

LES FINESTRES DEL ADVENT

Es divendres. Son quasi les 6 de la tarda, surto de casa. Al cap de 10 minuts arribo. He creuat el pon que uneix les dues localitats principals de la parròquia, Saint Maurice i Lavey. Les separa el Roine. Ja és de nit. Busco el lloc de la reunió. En el jardí d'una casa, al fons, veig un cobert amb llum i algunes persones. Entro. M'acosto: "C'est ici la Fenêtre de l'Avent?". Si, he arribat a lloc. Les taules estan parades: pa amb mantega, sopa de carabassa, formatge, pastissos de tota mena, mandarines, begudes... vi calent. Una delícia...
Al cap d'una estona comença a arribar gent. Son membres de les parròquies protestant i catòlica de la població de Lavey. Cada any, per el període de advent, els divendres, fan celebracions al jardí d'alguna casa, o al carrer. El pastor adreça un curt missatge als assistents, es canten himnes, i després temps per a la fraternitat. S'encén un foc. Aquest any, dintre de tot, fa bonança. I es recorden altres anys... "Fa dos anys vam tenir molta neu...", o... : "recordeu aquell any que vam tenir un vent tant fort que el foc se’ns apagava?". Cap al final em presenten una noia que em diuen es espanyola... "De donde eres?" - em

pregunta..."De Barcelona". "Yo también!". I jo, automàticament: "parles català!?". Salta d’alegria a l'hora que no dissimula la seva emoció i eixuga alguna llàgrima, un xic avergonyida. Va arribar el 6 de novembre. Treballa en un projecte d'una escola internacional que està a punt de obrir-se. Parlem una bona estona, de la seva feina, de la situació del món, dels seus projectes. Quedem que un dia vindrà a sopar a casa. A la Nathalie li farà il•lusió conèixer-la i poder parlar el català.
Avui, dissabte, he anat a veure a la senyora G. Li han amputat una cama. Està fent rehabilitació durant la setmana en un hospital, i els caps de setmana la deixen tornar a casa. Em rep dreta, amb la seva pròtesi i amb crosses. Veig una dona forta, valenta, que ha fet front a la situació en la que es troba. Res de lamentacions. Està agraïda. Tot va millor del que es pensava. Ha lluitat i lluita per els seus fills i nets. Sobre tot per un d'ells malalt des del naixement,una manca de oxigen al cervell, quan va néixer, li va provocar una disminució motor cerebral... i "és l’alegria de la casa" - em diu. Sempre somriu. Es el que ens pot donar, el seu somriure. Parlem dels cultes. No tenen cotxe. Des d'on viuen esdevé

difícil que puguin venir al temple. I de seguida evoquem possibles solucions. El marit no va de cultes ni de església. "En vaig tenir massa de petit i de jove. M'obligaven a anar-hi. Al final vaig acabar deixant-ho". "El que compte - li dic - es saber que Déu hi és, i que està al costat nostre, i que ens ajuda en el dia a dia".
Em respon: "Si vostè ho diu...". M’ho diu sense recança. No el noto ni amargat, ni descontent. Li dic que el comprenc. Tanta pràctica religiosa per obligació acaba allunyant de Déu". Lamentable.
Després ell marxa, i ens quedem ella i jo. Parlem del Nadal, de les celebracions familiars. No entén que es facin tantes celebracions... no li agrada repetir les festes de nadal... “es menja massa - diu – quan arreu del món hi ha gent que es mor de gana, no ho entenc”. Li dic que agraeixo la seva fe, la seva fortalesa, la seva voluntat. Acabo la visita. Preguem.