SI AIXÒ ÉS EL CAOS... SORTIM AL CARRER

Al diari d’avui llegeixo una entrevista a Robert Kagan,  assagista neo-conservador que diu que el món està tornant a la normalitat, és a dir al caos. Ell ho atribueix a la retirada dels EEUU de l’escena internacional. Segons ell els EEUU des de l’any 1945 han imposat una pau relativa basada en el liberalisme polític i econòmic. Sense aquest sistema -diu- el món tornarà a la normalitat : la llei de la jungla. Europa podria segons ell prendre el relleu però li falta unitat i els nacionalismes no ajuden. Es a dir, si ho entenc bé aquest senyor m’està dient que el sistema capitalista-liberal és l’únic possible. Com si fos d’ordre diví. Doncs no m’ho crec.

El telèfon vibra. WhatsApp d’Omnium seguit del de la família. La sentència ha caigut. Sento ràbia.  Doncs si, Sr Kagan, un exemple del caos que poc a poc s’estén i s’instal·la, de manera insidiosa. Els governs no donen a bast. Cada cop més han de fer front a moviments populars de contestació. Hi ha hagut els « gillets jaunes » a França, un país particularment tocat per el terrorisme islàmic. A Hong Kong els joves es mobilitzen per a defensar la democràcia. Arreu del món els joves i el moviment  Extinció Rebel·lió es mobilitzen per defensar la terra, i el clima. Al Equador els pobles indígenes s’aixequen contra les mesures del govern. Sense parlar dels qui pronostiquen un esfondrament del sistema liberal-capitalista d’aquí al 2030. I tinc ganes de dir... “no patiu, ens en sortirem, serà potser dur però l’esser humà té capacitat de resiliència”.

Mentrestant els governs malden a l’hora de fer la feina. Recordo  aquell eslògan de la Generalitat als anys 80 : La feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur. Quan els governs han de fer front a la contestació social, quan s’han de dedicar a resoldre conflictes i tensions immediates vol dir que no hi ha futur, o que no volen veure el present, i que no poden o no són capaços de fer la feina ben feta. Aleshores davant de la historia real, no la inventada, giren el cap, mira cap a un altre cantó. I quan a sobre el que fan és alimentar encara més el malestar i la incomprensió, el conflicte i la tensió aleshores només se’ls pot titllar de irresponsables. És el que passa amb aquesta sentència. Segueixen sense haver trobat els pedals.

El tema català hauria sigut per a Espanya una ocasió per a fer feina ben feta, entomar les coses com son i com venen, amb realisme per un cantó i per l’altre, gestionar la realitat en lloc de fer malabarismes amb conceptes vells. Els de la España « una grande y libre », la de “o todos moros o todos cristianos”. Ja han passat 40 anys i visiblement ningú no ha estat capaç en aquet p. país de elaborar una nova visió. No s’ha fet la feina ben feta. Fer feina ben feta hauria sigut prendre’s les coses amb imaginació, amb voluntat de créixer, amb capacitat inventiva i creativa, son les qualitats que tenim els humans, utilitzem-les ! Les velles histories que ens han van explicar ja no serveixen, i encara n’hi ha qui se les creuen i que les volen imposar. I n’hi ha molts que no se’n adonen. Amb elles tornen les velles cadenes. Espanya hauria pogut situar-se en una nova línia amb aquells que volen trobar una nova manera de comprendre i de gestionar el món, la societat, l’economia, tal com ho estan fent alguns països del nord de Europa. Perquè tot s’ha de reinventar i re-visitar. I en aquest procés les velles estructures els sistemes tradicionals de gestió han perdut la seva eficàcia.

A Espanya se li presenten, com arreu del món, reptes molt difícils per els propers decennis. Les conseqüències del canvi climàtic diuen els especialistes, la col·loquen , amb els altres països del sud de Europa, al davant d’un escenari catastròfic : canícules, sequera, un territori desèrtic, inhabitable. No serà tant diran alguns. El problema és que mentre no arriba no es fa res. Els governs farien millor de començar a preparar-se i a preparar-nos per el pitjor... Això seria fer la feina ben feta i preparar el futur.

La sentència malauradament no desentona. Fa temps que el seny a desaparegut dels governants espanyols i dels qui haurien pogut reconduir les coses. Els narradors de tota mena segueixen alimentant una historia que no correspon a la realitat. La que permet defensar l’estat-nació, com si aquest fos sagrat. Quanta immaduresa política i cultural. Quanta ceguesa. De què han servit tants anys des de que va caure el dictador ? Quina pedagogia s’ha fet per evitar el retorn de vells fantasmes ? El caos torna.

Mentrestant només em queda una cosa : Sortir al carrer, perquè encara puc. Aquest vespre anirem a Ginebra al la Rue du Montblanc, perquè els carrers seran sempre nostres.  Aquests dies tornava a escoltar el disc de Lluis Llach, I amb el Somriure la Revolta, amb el poema de Marti i Pol, Ara i aquí enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar… escoleu-lo… https://www.youtube.com/watch?v=dpvkEc_WA88 I després sortiu al carrer... perquè ho tornarem a fer...I perquè som capaços de més i de millor... Encara més quan ens volen vendre el caos...

SEPARATISTA?

El 24 de febrer vaig deixar l’hospital. A la cambra hi havia  una de les dones de la neteja. Parlava amb el del llit del costat. Vaig sentir el seu nom.

-       Española? –li vaig dir

-       Si, de Galicia

-       Yo de Cataluña

-       Ah, separatista

-       Me siento tan catalán como espanyol.

En realitat fins no fa gaire portava les dues nacionalitats sense conflicte, però des del 1-O la segona se’m fa difícil, i cada dia més. Sóc català, i m’estimo Espanya en tot el que admiro dels seus pobles, de les seves histories, cultures, llengua i literatures, dels seus poetes, compositors i artistes, de tot el que pot seguir il·lustrant el nostre present.

Vull estimar Espanya en els millors exemples dels que lluiten contra l’obscurantisme, la xaranga i la pandereta, la mediocritat i la prepotència. M’estimo l’Espanya que vibra amb Machado i amb Miguel Hernández, amb García Lorca, Rafael Alberti i amb tants altres que van defensar, i també els que avui defensen el dret a ser lliures, dignament, d’empeus, cara al vent, amb obstinació.

L’antic règim va ser enganyós (és el menys que es pugui dir és clar) va inculcar un ideari equivocat. Américo Castro (1885-1972) historiador[1], va haver de marxar per cames al 1938. La seva comprensió d’Espanya conformada a partir de tres cultures i tradicions: la jueva, la musulmana i la cristiana no corresponia a la visió feixista de una, grande y libre. I la ment del españolito es va modelar a partir d’una representació equivocada del que Castro anomenava la “morada vital”. Amb el temps el pensament únic, monolític, inamovible, l’orgull de ser una entelèquia es va acabar incrustant i va fossilitzar la ment de molts. I vet aquí que amb el temps molts van acabar convençuts que els del braç enlaire i la mà estesa tenien raó, i vivien i encara viuen d’una Espanya virtual. Quan la de debò comença  a sortir... Que difícil és desfer entelèquies!

Avui en dia cal tornar a descobrir el que els pobles d’Espanya, cada un d’ells té de valuós en les seves particularitats, recuperar en les seves tradicions tot el que els pot portar a defensar els valors universals. Cada poble té el seu fet diferencial. En la diferència hi ha la riquesa. Amb fronteres o sense. Se me’n fot.

El patriotisme és una closca. Sona a buit. Els imperis s’han acabat fa temps. Les monarquies s’han de reinventar. Discreció i proximitat, moderació i neutralitat si us plau. Arbitrar no és fàcil i s’ha de fer bé. Si encara es justifiquen és per això. El despotisme és d’altres èpoques. Clarividència per a comprendre i defensar la dignitat de tots i no tan sols la de uns quants, i encara menys una entelèquia imposada, heretada.

Puc estimar Espanya de la mateixa manera que em puc estimar França, o Suïssa, països per els que sovint transito.  Vaig viure a Madrid durant 11 anys. Mai vaig sentir tant de rebuig ni tant d'odi com el que es respira ara. Els sentiments es cristal·litzen. Massa passió. La societat viu al ritme de grans eslògans. L’escena política ha perdut el seny i arrossega a la meitat del país. La gent viu totalment mediatitzada dins d’una turbina que no para d’escampar tòpics, falsedat i odi.

No m’agrada la comunicació. Ho dic en general. Es enganyosa, i cada cop més. Se’ns indigesta. Anem saturats. Per ser eficaç ha de ser ràpida. Ha de divertir,  ha de entrar bé. N’hi ha tanta que ni tan sols tenim temps d’assimilar-la. La paraula reposada, reflexionada, que permet aprofundir passa desapercebuda. És difícil. La que s’ajusta a la veritat, la que es diu sense escarafalls. La paraula valenta que no depèn d’aprovacions. La paraula serena es manté a distància dels ideologismes, dels apassionaments. Se’n riu del pensament únic. Amb quanta facilitat omplim el buit de l’existència amb sorolls inconsistents. La Paraula, la de debò, és còmplice del silenci, amiga del dubte, s’enamora del raonament i es deixa portar confiadament cap a nous paisatges, per difícils que semblin. La paraula és artesana d’un demà en pau, en fraternitat, amistat i llibertat compartides.

Allà a l’hospital, amb aquella dona de la neteja no vaig ser tant prolífic. Jo per la meva banda estirat al llit. Començant a fer-me a la idea de viure colonitzat per una pila. Ella per la seva banda repassant l’habitació a cops de motxo. No estàvem en les millors condicions per a trobar la paraula serena, lliure de prejudicis. I no podia dir-li.... Senyora, la convido a un cafè. Vaig acabar amb un:

-       No estaríamos donde estamos si el gobierno central hubiese sido más hábil. Rajoy lo ha hecho y lo está haciendo fatal.

-       Ah... yo de estas cosas no entiendo, lo que veo es que entre unos y otros se està rompiendo todo...

Es clar... vaig pensar... com molts altres. A la que es tracta de tenir un mínim d’opinió fonamentada, raonada, amb arguments...  Ah no... yo paso... porque no me aclaro, porque no quiero lios... porque no entiendo de política, y es más cómodo dejarlo todo como está. El pensament propi fa por. És arriscat.

Etrasburg. Estiu del 2017. Pugem a una de les barques que donen una volta pel riu. Hi ha un control. Obro la bossa. Dos llibres. Uy! -em diu l’agent- armes de destrucció massiva! Fan pensar! Riem. Que simpàtic!. Es més fàcil deixar que els altres pensin. Es més còmode delegar les idees i amb elles les il·lusions. Discernir, mantenir un esperit crític sostingut pels ideals de justícia, pau, equitat i llibertat és massa complicat. Millor deixar-se portar, encara que el suposat guia no en tingui ni idea del que està trepitjant, del que es cou en els intersticis de la Història. Fa massa temps que la política ha deixat de ser-ho. Allunyada del poble, ja no és capaç de discernir, de sentir cap a on va la Historia o cap a on podria anar o de veure els riscos si no es prenen les decisions adequades.

El 23 de febrer, mentre l’infermer em portava cap al quiròfan vam establir un moment de conversa ben consistent... qui som, què fem, com em sentia... pensant en la pila...

-       Estigui tranquil. Ja veurà, li anirà bé.

Quan arribàvem a la entrada del quiròfan li vaig dir:

-       Finalment totes aquestes tecnologies son provisionals, el que queda i es manté en últim terme i més enllà és l’humà

-       Vist així, clar, suposo que ajuda.

-       Si

-       Sigui beneit –em va dir en marxar

-       Gràcies.

Distància. La pila ajuda. Però un dia el motor s’aturarà. I el que hi ha de etern seguirà. La tecnologia m’haurà acompanyat i m’haurà ajudat a afegir vida. La del Vivent que no para de venir a mi mai deixarà de ser. Això ajuda a veure les coses amb perspectiva i a gaudir dins de la provisionalitat que ens caracteritza. Ens fa més flexibles. Distància en relació amb tantes i tantes coses que es sacralitzen i que acaben fossilitzant la vida.

A la classe política li falta distància per a contemplar i copsar el que està en joc a nivell de l’humà, de la vida real, del que hi ha, no del que voldríem que hi hagi; del  que és ara i aquí, no en l’entelèquia que s’entesten en voler mantenir tant si com no.

“Separatista” em va dir. Quin concepte estrany! Em va sonar a insult. Etiqueta. Estigma. Em vaig sentir condemnat. Bitxo rar. Per tant, el concepte em sona d’una altre època. Quan tot es cuinava fronteres endins. Quan la mirada no anava molt més enllà dels Pirineus i de Gibraltar. Tot es resumia en això: els que volen trencar, separar. Els dolents. A por ellos.

La veritat és que no em sento separatista. Independentista? Us sorprendré: tampoc. Penso que en el món en el que estem la independència no existeix. Mai ha existit. Naixem dependents. Necessitem dels altres. La interdependència en llibertat si que existeix. I la llibertat de poder escollir un camí diferent també. Es la vida. Els pactes a vegades es trenquen. Sobretot si s’esgrimeixen per a reprimir. Interdependència si, caminant amb els qui respecten i desitgen les llibertats dels pobles de la terra. En el moment actual cal escoltar, entendre, dialogar per, si es dona el cas i els factors positius, refer camins de interdependència. D’igual a igual. Per a poder imaginar i configurar nous espais de convivència. En sortiríem tots afavorits. I com més aviat millor.

Collombey-le-Grand, 28 de febrer de 2018

---

[1] Americo Castro, España en su historia, cristianos, moros y judios. Editorial Losada, Buenos Aires 1948.

PORTO EL LLAÇ

A vegades es veu, d’altres no. Me’n hauria de fer un parell més, per no haver de canviar-lo de la camisa al jersei o a la propera camisa. El groc impertinent aquí no té gaire efecte. Tot i que… si, a vegades em pregunten. Alguns l’identifiquen amb la causa. A les hores responc. Em deixo anar. Cosa rara en mi. I esdevé molt senzill. Aleshores ho dic: Si. Hi ha presoners polítics a Espanya. Alguns es mostren escèptics, altres commiseratius, no m’ho diuen però ho endevino. Pensen que exagero. La seva opinió està configurada per l’escassa informació que els arriba, esquemàtica, esbiaixada, plena de tòpics. Altres en canvi, més ben informats, clarament prenen posició per la causa de Catalunya. 

Em limito als fets: Els explico lo del Estatut, el seu tortuós itinerari des de la seva primera redacció, passant de retallada en retallada per l’adopció en referèndum per el poble de Catalunya, l’adopció per la Cambra dels diputats, per el Senat, i finalment, ja descafeïnat, vigent per llei orgànica a l’agost del 2006. 4 anys després el juny del 2010 anul·lat per el tribunal constitucional en 14 dels 223 articles. Des d’aleshores, totes les lleis progressistes adoptades per el parlament català son anul·lades per el mateix tribunal. Els dic que tot això fa créixer un moviment popular, promogut per a dues organitzacions cíviques. No per els partits polítics directament. Aquests no han fet més que escoltar el poble que any rere any s’ha afegit a la causa independentista. Aleshores la gent comença a entendre. I segueixo. Des del principi el govern central ha fet anti-politica, no ha volgut entrar en matèria, res de diàleg.

I la Historia ha fet el procés. Si, la Historia. En majúscula. La que els polítics tan sovint obliden, la que es fa a grat i a desgrat del que ells  volen, fan i desfan. Imbuïts de poder no veuen que la realitat els supera, els desautoritza, els desqualifica. Ells, però, manen. Es pensen que n’hi ha prou en tenir la paella pel mànec. I es pensen que es pot governar a cops de lleis i decrets, arrogància i prepotència, empresonaments i cops d’estat.

SI, el procés s’ha fet gràcies a la seva inoperància i estupidesa. 2010, 2011, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016... Estira i arronsa per un referèndum que no arriba. No senyors, no. Que no ho han entès que la Història, la de debò, la que en últim terme se’ns escapa, que no ho han entès que la fan els pobles i no es fa a cops de lleis, i encara menys a cops de porra? Les lleis hi son per a conduir-la i sempre al servei dels drets fonamentals. Per ajudar a viure sempre, mai per reprimir. Per a reconèixer, i no per a tancar els ulls a la realitat. Aquesta sempre en primer lloc. La realitat observada objectivament. Com més aviat se la reconeix i s’actua en conseqüència més aviat es prendran les decisions adequades.

Al govern de Madrid des del 2010, o pot ser abans i tot, va començar a perdre el fil de la Historia. En el seu lloc se’n a inventat una altre. La Historia la ha fet i l’està fent el poble, i en canvi ells s’omplen la boca d’una democràcia sense poble. No entenen que la Historia en aquests moments s’està venjant de la seva inoperància, del seu idiologisme barat, i dic be ideologisme, perquè ni tan sols hi veig una ideologia ben estructurada, coherent, al servei de l’humà. Més aviat un cúmul de despropòsits dominats, dictats per la por i la voluntat de conservar interessos partidistes i d'un àntic règim encobert.

A Espanya fa massa temps que la política a desertat els espais públics. En el seu lloc es manipula l’opinió pública per fer-li creure a cops de constitucionalisme. La constitució, carta magna, i tot el que es vulgui, no té res de sacrosanta. Porteu-la al nivell de les lleis, i enteneu-ho. La que ens serveixen s’ha quedat obsoleta. Ja no conté tota la realitat de l’Espanya que es va fent i la que es seguirà fent seguint les passes de la Historia, la dels homes que volen en tot i per a tot, reconeixement, justícia social, honestedat i llibertat. Aquesta és la nova Historia que s’està obrint pas. I no ho veuen. Ni tampoc els de afora, els de l’Europa dels estats-nació.  El que està en joc a Catalunya és molt més que un simple “separatisme”.... 

Porto el llaç, i el seguiré portant.. Un dia en el meu perfil de facebook un “amic” d’aquestes terres suïsses, dels que no conec, llegint com explicava, breument i simplement el que patia en veure el que passava a Catalunya em va dir que com a pastor no podia prendre posició. Funció pública obliga. Porto el llaç... per poc que em pregunten responc. I la majoria escolten. I ho entenen.

Collombey-le-Grand, febrer de 2017

... AL FINAL, LA HISTORIA L'ESCRIUEN ELLS

Des de la distància no és fàcil no. Rebo les noticies amb preocupació. Son alarmants. La tensió puja. Tot plegat és molt trist. A la còlera s’afegeix un sentiment de impotència, de desolació. Recordo aquell avi a Rubi que tot sovint referint-se al franquisme deia: “compte que no han marxat, tornaran, tornaran”. Eren els anys 90. Quanta raó tenies Pau. Tu si que t’ho havies cregut allò del “atado y bien atado”. Si, poc a poc torna el totalitarisme, la dictadura, intoxicació, mentides, repressió, empresonaments, i els que ens queda per veure.

Llegir els mitjans espanyols es desolador. Les xarxes socials, els xats, fan por de tanta impudícia, ràbia i odi que s’hi expressa. Recordo aquests dies aquella lletra d’Ives Duteil, que al 1981 cantava: “Ce n’est pas ce qu’on fait qui compte, c’est l’histoire, c’est l’histoire, la façon dont on raconte pour se faire valoir, l’mportant dans la bataille c’est l’histoire, c’est l’histoire, qu’on découpe ou qu’on détaille selon l’auditoire”. El que compte no son els fets, és el relat el que s’explica, com s’explica en boca de qui i per a qui. Aquests dies el riu de la informació va massa ple de brutícia, tant que fa fàstic. Falses interpretacions, veritats manipulades, tot per construir la historia que més convingui per justificar accions desproporcionades. El panorama mediàtic està certament determinat per a les noves tecnologies. Ara el relat està al carrer, a través de les xarxes socials. El periodisme més creïble és potser el que exerceix el ciutadà d’a peu amb la seva càmera. Els mitjans van a remolc dels fets que circulen immediatament per les xarxes.

La crisi que s’ha desfermat amb el tema de Catalunya és reveladora d’una nova realitat. El que sembla que no han entès els del PP és el que des de fa temps alguns pensadors ja van vaticinar. O no van llegir en els seus anys d’universitaris (els que ho van ser) El Cambio de Poder (1994), de Alvin Toffler? O Los Caminos del Paraiso (1986) de André Gorz? Aquests autors ja van anunciar cap a quin món anàvem. Hauria sigut millor fer-los una mica de cas i començar a preparar-se per evitar els mals que ara el món globalitzat està patint. Sense oblidar en Marshall Macluhan, quan va parlar del món entès com”aldea global” en La Galaxia Gutenberg (1972).

Els senyors parlamentaris de la bancada dreta inferior tan seriosos, fermament asseguts en les seves poltrones. Que no s’han llegit a Michel Serres i el seu assaig “Petite Poucette” (2015)?. El que està passant no és tan sols un debat entre independència si o no. Al darrera de tot això hi ha un món en total transformació. Qui té la informació té el poder. Ara el poder ja no està tan sols en un cantó. El coneixement ja no està tan sols al fons de l’aula -diu Serres- l’ensenyament ex-càtedra s’ha acabat. Ara l’estudiant té accés immediat quan vol i com vol a les dades i a la informació que el professor li està donant. Pot contrastar el que diu, investigar, completar.

Entre el 20 de setembre i el 1 d’octubre vam assistir a l’enfrontament de dues maneres d’entendre l’autoritat i el poder. L’una piramidal: els del dalt manen, dirigeixen, els de baix obeeixen; l’altre horitzontal: els de baix saben més del que es pensen els de dalt, estan informats, conscienciats, tenen accés a l’esdeveniment immediat –és a dir sense els mitjans, doncs no mediatitzat. Els de baix tenen la força que els lligams de la xarxa els dona. La força de poder passar la informació, comunicar a l’instant, respondre a una crida. I a tot això s’afegeix la força de l’emoció. Element difícilment controlable. Força de resistència i d’unitat. Sense trets, amb aquesta arma els de baix també decideixen. Serres diu que la majoria de les institucions polítiques i partits tradicionals encara segueixen funcionant segons el model piramidal, estan desfasats.

A vegades amb el David Casals parlem de la crisi del periodisme. El món mediàtic a perdut els pedals. Amb la crisi de Catalunya s’està veient. Son molts pocs els que es salven. A l’any 1976, sis mesos després de la mort de Franco, vaig veure néixer El País. Per fi! Un diari seriós!. “DIARIO INDEPENDIENTE DE LA MAÑANA” – deia. Vés per on, aquesta capçalera ha passat a la historia. Ara és “PERIODICO GLOBAL”. Doncs ara ho entenc... per allò de “quien mucho abarca poco aprieta”. Segueixo pensant que El País és un dels millors diaris que hi ha a Espanya. El que veiem son mitjans-marioneta, que obeeixen el que els de dalt els dicten, de manera a vegades descarada. Que difícil deu ser fer periodisme seriós, realment independent!

El que està passant forma part del canvi de paradigma que s’està produint a molts nivells. Crisi sistèmica i noves tecnologies. Els del PP i els del PSOE, els que ara miren de fer l’impossible i l’impensable per evitar la independència de Catalunya farien millor si obrissin els ulls a la realitat. Es farien un favor a ells mateixos i a Espanya. Amb la seva irresponsabilitat estan afavorint el ressorgiment dels vells fantasmes del franquisme: allò del “contubernio judeo-massònico” ja torna a sortir. Comunistes, protestants, jueus i maçons tots anaven a parar al mateix sac, eren els enemics del règim.

Fa temps que el PP va perdre el tren. I el PSOE corre al darrera. Tots plegats dissimulen o realment no se’n adonen que al final el que hagi de passar passarà. I al final en la Historia, el que passa, no sempre és el que volem, sinó el resultat de la manca d’oportunitat en la presa de decisions. Fa temps que els partits que ens han governat haurien hagut de demostrar lucidesa, honradesa, realisme, per encarar temes delicats i poc a poc anar fent pedagogia i prendre bones decisions. Però clar, suposo que era demanar massa. Ara no serà a cops de porra ni amb empresonaments, ni amb el 155 que evitaran lo inevitable. Al final la Historia s’imposa, tard o d’hora, amb més o menys dificultat. I el més terrible és haver de comprovar que l’home en aquestes circumstàncies es mostri tant animal, fermament incrustat en la cultura del combat. Però jo vull creure que al final les multituds que es concentren pels carrers que son seus, els que donen exemple de determinació, serenitat i pacifisme, els del seny i la rauxa, que han entomat cops de porra per defensar un dret fonamental, al final la Historia l’escriuen ells.

Carles Capó

Collombey-le-Grand, Suïssa

18 d’octubre de 2017

NO ENS HO VAM CREURE

Des del Valais... Miro cap al Vallès... Catalunya... poble català. Us porto al cor.

Avui, des de la distància, sento còlera, per tot el que està passant a Catalunya, Espanya, i Europa. Còlera, que no és ni ràbia, ni odi. La còlera és el sentiment d’aquell que no es deixa reduir a allò que injustament se li imposa. Es l’actitud d’aquell que lluita per ser reconegut en la seva dignitat. La ràbia comporta irracionalitat, pot portar a l’odi, i aquest a la violència. La còlera es situa en un punt de resistència i de contenció. Resistència davant de la injustícia i contenció davant de l’odi. La còlera és estructurant, imaginativa, creativa, constructiva. La ràbia i l’odi no.

Sento còlera davant d’uns fets que veig i visc des de lluny. I sí, tot i així, tot i trobant-me en la tranquil·la Suïssa, aquests dies he patit i pateixo, he sentit i sento impotència, he plorat, i em sento insultat per les institucions polítiques de l'estat que han caigut molt baix, molt baix en l'us de la violència i de la mentida, en la manipulació de la realitat, en el legalisme, en la ceguesa, en la prepotència, en la defensa de la oligarquia.

Va ser el 21 de novembre del 1975. Encara veig la imatge en blanc i negre del televisor de casa... amb aquell senyor d’orelles punxegudes que entre llàgrimes anunciava la mort de Franco, i deia... “todo queda atado, i bien atado”... I no ens ho vam creure. Entusiasmats per el nou horitzó que es presentava, esperançats per un nou règim polític just i democràtic... vam deixar córrer aquestes paraules... tot pensant "si, si, val, tot el que vulguis... però això s’ha acabat... vam pensar que en el fons les cordes també se les emportava ell cap a la seva vall i que amb elles arrossegava tots els mals sons i les perversitats de la dictadura. No, no ens ho vam creure, i vam pensar que... bah... que es tractava d’els últims batecs d’un règim moribund.

Aquest dies estic atònit de veure fins a quin punt vam poder ser innocents. Com a ciutadans vam acollir amb fervor la legalització dels partits polítics fins a les hores prohibits... recordo el retorn de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, La Pasionaria, el retorn del President Tarradellas, la seriositat d’Adolfo Suárez amb la victòria de l’UCD, a les primeres eleccions del 1977. Recordo l’ascens de Felipe Gonzalez, aquell jove advocat amb vestits de pana (aleshores si, anava d’obrer elegant) i la victòria del PSOE a les eleccions del 1982.

Si, tot estava lligat i ben lligat perquè s’obrís una transició que va resultar exemplar –deien des d’a fora i fins i tot ens ho feien creure. Vaig ficar amb il·lusió el meu vot a les primeres urnes, vaig assistir amb por al primer míting del PSOE, vaig tenir por quan al final tots els assistents aixecaven el puny cantant la internacional; allà em van donar aquell pòster tant simpàtic que anunciava “La fiesta de la Rosa”  la primera d’una llarga sèrie que es va anar fent tot al llarg dels anys. Recordo les primeres cues per anar a votar. I la Constitució del 78. Aquest va ser el gran engany. És clar, ara entenem que els qui la van redactar ja ho van fer prou bé. Nosaltres la vam rebre amb gran orgull. Ja la tenim. Publicada en 6 idiomes oficials, castellà, català, basc, gallec, valencià i mallorquí!... i fins i tot el Forges en va fer una versió ben simpàtica. I és clar que no ens ho creiem lo de las “ataduras”. Que no era prou evident que lo de la democràcia anava en serio?. I ens ho vam creure que era una transició exemplar perquè a els d’a baix ningú no ens ho deia, que hi havia unes quantes caixes de trons que ni es van tocar, que van quedar tapades i ben tapades, les de la territorialitat de Espanya era una d’elles. Caixa negra que només es podria obrir en cas d’accident.

Han passat els anys, i moltes coses han canviat, moltes. Noves generacions que no van viure la dictadura, un mon que esdevé cada cop més complexa, una crisi sistèmica, econòmica, ecològica, de valors, un mon que viu sota l’amenaça del terrorisme, en el que s’intueix la necessitat d’un nou ordre polític i econòmic i social. Un món liquid marcat per les tecnologies. Els partits polítics tradicionals, els que van sorgir de la transició, i que encara ara perduren, el PSOE ens va fer creure que no era veritat allò de les cordes, però ells segur que ho veien que aquella constitució ho tenia tot ben pensat i que tard o d’hora les cordes haurien de saltar. I el PSOE no ha vist de la mà dels barons (quina contradicció, escollir aquest apel·latiu aristocràtic per designar els vells  fundadors del partit de classe obrera) no ha vist que la rosa s’anava pansint, mentre que els de l’altre cantó, els que van passar de Alianza a Partido Popular, ells si, poc a poc, amb paciència, anaven deixant créixer els lligams.

De fet, el de les orelles no va dir quins eren els lligams. Cordes? o els braços d’un pop que poc a poc, de manera insidiosa, durant tots aquests anys han anat avançant, creixent, infiltrant-se per totes les ranures del estat, per les més ínfimes esquerdes del temps, aprofitant la nostra credulitat i la nostra poca memòria, per tornar a ocupar els espais i anar-ho lligant tot de nou: institucions al servei d’uns quants, corrupció, privilegis?. Era il·lusori creure que el PSOE no hi cauria. El sistema democràtic per més nou i vigorós que semblava seguia atrapat en els vells costums, en les mentalitats de sempre, colonitzades per la cultura del “pelotazo” o la cultura del “chulo”. Aquell que es va inventar des de fa molt temps el eslògan d’una marca de perfum... “Porque yo lo valgo... Pues si, porque yo lo valgo me lo permito, un sobre por aquí, un soborno por allà, una targeta blak que me invento... (i canvio d’idioma perquè per tot arreu n’hi ha, fins i tot en la Catalunya més dolça) i aquí no passa res, que amb mi mai s’atreviran, perquè jo estic per sobre del bé i del mal”. I aquesta cultura era la que feia que tot seguia lligat, i ben lligat. Els del PP els vells, els fundadors, els pares de la constitució ells si que s’ho van creure que tot estava ben lligat, ells sabien a qui obeien, i els de la rosa, ells, segurament ho veien però vès... ja podem estar contents, que ja és molt el que hem aconseguit. I al final sempre passa igual, i ens hem de creure lo dels poders fàctics i pactar amb ells i... perquè no? adoptar els seus mateixos mètodes i mentalitats. Com em sona tot això a “La Granja dels Animals” de George Orwell. Aquesta és la visió que em queda de vosaltres senyors barons.  (continuarà... pot ser)

Collombey-le-Grand, Suissa, 2 d'octubre de 2017

LE BRUIT D'UN FIN SILENCE

1 Rois 19, 1-12

Pendant les vacances, mon épouse et moi nous sommes rendus aux Abeillères. Une maison de rencontre et de resourcement axé sur la méditation, le repos, le silence, la contemplation. Tout près de Saint-Jean-du-Gard, en Cevènnes. Trois fois par jour les résidents avec les hôtes se rencontrent pour un temps de prière et silence.  La petite chapelle était pleine. On était, il est vrai, aux portes du Rassemblement du Désert qui avait lieu le lendemain à quelques kilomètres.

Au mois de mai les catéchumènes de 2^ème année ont un camp à Taizé. Un camp axé sur la méditation, le silence, la découverte de l’intériorité. Une des activités du camp est d’assister à l’office du vendredi soir, à Taizé, et à celui de dimanche matin, avant le retour. L’esprit de Taizé donne une place importante au silence. Dans les moments de prière, les chants et le silence se suivent. Et au milieu de la célébration 10 minutes de silence. Parmi les adolescents il y en a qui ont de la peine entrer dans cette démarche. Certains se montrent inquiets. D’autres par contre n’arrivent pas à cacher leur émotions.

Se taire, rester immobile, contemplatif. Ce n’est pas dans nos habitudes. C’est même mal vu.  Il y a, il est vrai, le risque de prendre la fuite. Se couper du monde, de passer à coté de la réalité. De ne plus avoir les pieds sur terre. Et pourtant. Et pourtant. Il a été intéressant cet été d’apprendre que en Espagne les lieux de spiritualité, les monastères qui offrent la possibilité de passer quelques jours de retraite sont de plus en plus sollicités et doivent souvent afficher le panneau « complet ». Un phénomène significatif pour un pays en crise.

De même, cette semaine nous avons appris qu’une paroisse Allemande a eu l’initiative de construire une chapelle dans une aire de repos d’une autoroute et oh surprise ! Ils sont nombreux ceux qui s’arrêtent pour prier. 

On le sait. Nous sommes dans un monde qui est en plein changement. Les spécialistes, sociologues, philosophes, psychiatres, théologiens sont d’accord pour dire que la crise de notre monde n’est plus seulement économique mais aussi spirituelle, morale, et je dirais même anthropologique. Le monde ne sait plus comment penser l’homme, comment le comprendre par rapport au monde, à la vie, à son devenir, aux évènements, à la souffrance, à la mort. L’homme ne sait plus comment se comprendre se penser, par rapport à son être.

L’insécurité extérieure, économique et matérielle est révélatrice d’une toute autre insécurité qui se manifeste à l’intérieur de la personne. Tout d’un coup on se rend compte que le trop plein matériel et économique, parfois ne fait que cacher un vide intérieur.  Le trop plein matériel nous coupe de nos assises spirituelles.

Nous sommes dans la civilisation de l’image et du son. La musique en boite, enregistrée remplit nos temps de silence. La musique fait partie de la culture depuis toujours. Elle existe depuis que l’homme a commencé à écouter la nature, la terre, et a essayer de reproduire et s’inspirer de ses sons pour exprimer son intérieur et donner libre cours à sa pensée, ses sentiments, à son affectivité, à ses rêves, et à ses craintes.

Notre civilisation, et encore plus nos jeunes et nos enfants, est entourée de sons, de bruits, de paroles, de messages. Nos jeunes risquent de ne pas savoir ce que c’est d’être en silence. De contempler tout simplement, un paysage, une fleur, les branches d’un arbre, un brin d’herbe ou un oiseau. 

Nous sommes des êtres, -permettez moi ce mot- « abruités ». Habités par le bruit, par plein de sons qui rendent difficile le rapport à l’Esprit de Dieu qui nous parle dans le silence. 

Une avocate canadienne en ce moment enseignante à Barcelone, Catherine Lecuyer, a écrit un livre : «Eduquer par l’émerveillement ». Elle dit que de nos jours l’enfant est sur-stimulé. Et que cela entraine pour certains des problèmes d’apprentissage. L’enfant est saturé d’images. De séries de TV, jeux électroniques, et lorsque les enfants doivent faire face au rythme de la vie réelle ils deviennent impatients, tout les ennuie.  Il faut récupérer le silence. L’apprentissage dont l’enfant est capable passe par l’observation et la découverte, à son propre rythme. Nous avons beaucoup d’information et nous apprenons chaque fois moins. Trop d’information entraine un appauvrissement de l’attention. 

Nous avons lu encore ce passage du livre des Rois qui nous parle de la fuite d’Elie. Le prophète indigné, impulsif, plein de zèle. Après que Dieu se soit manifesté par un feu qui consomme les sacrifices offerts à Baal. I a fait passer par l’épée les prophètes de Baal, par un véritable coup de force. Probablement, encore une fois, imbu d’un pouvoir qui ne lui appartient pas. 

Elie doit s’enfuir, et nous le voyons une fois de plus entrer dans un chemin où il doit se dessaisir de cette force. Il fera face à sa fragilité, à la faiblesse de son corps, sera appelé à se nourrir convenablement. Il doit manger deux fois. Il ira au désert. Lieu symbolique de la rencontré avec Dieu. Lieu où l’homme fait face au vide, au silence. Et là au désert, il sera conduit dans une sorte de déconstruction de lui même. Lui, qui vient de faire un tour de force est ramené à sa fragilité qui se manifeste dans son intimité. Et là il doit se taire et laisser passer les bruits. Ces bruits qui parlent de tant de traces que les événements de la vie peuvent laisser en nous, des traces douloureuses certaines, celles de nos mises à l’épreuve, lorsque nous pouvons passer par des changements importants, lorsque nous nous sentons déboussolés, celles des luttes intenses. Et nous devons laisser passer les bruits de ces traces, faire silence, nous mettre à l’écoute. Ces bruits Élie va les écouter à l’extérieur de la grotte, c'est-à-dire il devra faire un pas en avant pour quitter le puits profond dans le quel il se trouve. Et Dieu n’est pas dans le tonnerre, ni dans le vent violent, ni dans le feu, ni dans le tremblement de terre. Mais dans un bruissement d’un souffle ténu. Dans le bruit d’un fin silence.

Dans le calme et la confiance, -dit le prophète Esaïe- sera ta force. Lytta Basset nous rappelle dans ses livres l’importance de savoir être à l’écoute du Souffle. Pour elle il s’agit de l’Esprit de Dieu. C’est une femme qui a passé par des événements douloureux, elle a passé dans sa vie aussi par une sorte de déconstruction pour découvrir dans la spiritualité, dans l’écoute de ce souffle de Dieu, la source de renouvellement pour sa vie. 

Le professeur et pasteur Daniel Bourguet,  devenu ermite, fondateur des Abeillères, dit dans son livre « Le silence de Dieu pendant la Passion » que le silence de Dieu dans les récits de la passion, pour certains est choquant. Et il dit que pour lui ce silence est fait d’un amour qui va au-delà de tout ce que les mots humains peuvent dire.  Dans la vie il peut nous arriver de penser que Dieu se tait. Alors qu’il nous rejoint dans nos souffrances parfois indicibles, inexprimables. 

Nous le savons, parfois, face à la souffrance nous ne pouvons que nous taire. Dieu aussi, il ne veut pas nous accabler de sermons. Il est là par le mystère de son amour silencieux par lequel il nous soutient et nous porte. Et si cet amour est bien au-delà des mots, nous devons apprendre et réapprendre le silence pour nous ouvrir à LUI, en Christ, et ressurgir à la vie.    

QUAN LA FE, I LA CUTURA ES DONEN LA MA

Diumenge 21. 18h30. Ens preparem per assistir a una cerimònia ecumènica singular. No tindrà lloc ni a l'església catòlica, ni al temple protestant. Ens trobem en el edifici de la Fondation Pierre Gianadda, de Martigny. En termes religiosos, un temple dedicat a la cultura. S'hi fan exposicions de pintura entre 2 i 4 cada any. I en la mateixa sala d'exposicions : concerts, i dues celebracions ecumèniques al any prenent els quadres de l'exposició com a referència. A partir d'una selecció es projecten alguns quadres i els celebrants llegeixen pregàries, meditacions, alternant amb música i cants dels assistents. La sala, cada vegada s'omple.

La organització de l'activitat està a càrrec de la parròquia protestant de Martigny, les parròquies catòliques de la mateixa ciutat, i la parròquia reformada de Chamonix. Ahir, dues pastores, una a cada costat d'un capellà. Algú, a la sortida em comentava com li havia agradat aquest detall. Els celebrants : la pastora Isabelle Pierron, de Chamonix, el canonge François Lamon, de les parròquies catòliques, i la pastora Nathalie Capó-Reverdin, de Martigny.

"Haus im Herbst", Eric Heckel (1883-1970)

Els quadres comentats pertanyen a la col·lecció Merzbacher. Quadres de Van Gogh, Picasso, Kandinsky, Chagall, i altres artistes. El títol de l'exposició : « Le mythe de la couleur ». En total es van projectar 16 obres. Alternant les intervencions musicals, amb interpretacions de obres de Schumann, Debussy, i Richard Strauss, i M. Karlowicz, à càrrec de Lia Hakhnazaryan, piano, i Adriana Boczkowska, cant.

Aquestes celebracions van començar al any 2010 quan, en motiu d'una exposició de icones, el pastor Pierre Boismorand, de Martigny, va demanar a Léonard Gianadda, president de la fundació,si li podria deixar una reproducció de una icona per comentar-la en un culte. Gianadda li va dir: “No, no li puc deixar, però vostè pot venir aquí a fer el culte”. De fil en agulla la iniciativa va acabar prenent un caire ecumènic.

A cada celebració hi assisteixen unes 250 persones. Les esglésies surten de les seves 4 parets, i van a trobar el món de la cultura, i del art. L'església surt al carrer. Va allà a on la gent es troba. A la Paraula proclamada s'afegeix la contemplació d'unes obres. Paraula que dona sentit, art, que representa la  vida, els colors de la creació. Ètica i estètica. Un temps per a la meditació, per la pregària. Un moment de espiritualitat que té en compte tots els registres de la persona, no tan sols el intel·lectual. Tot plegat per obrir un temps de comunió amb Déu a través de la bellesa.

"Juif à la Thora", Marc Chagall (1887-1985)

Ahir, la pastora Nathalie Capó-Reverdin, tot comentant una obra de Chagall, « Le juif à laThora »,  llegint en el llibre del Deuteronomi, valorava la col·lecció com un exemple d'una familia que en tot moment, va seguir endavant, superant les circumstàncies negatives. Verner Merzbacher, orfe de pares jueus, morts en els camps de concentració nazis, al casar-se amb Gabrielle Mayer, hereva de la col·lecció en va prendre cura, la va catalogar, custodiar, la va donar a conèixer, i la va augmentar, recollint així el relleu dels qui la van començar, mantenint una triple fidelitat: a una família, a una fe, i al color. « Poso davant teu el bé i el mal, la vida i la mort, escull la vida, i viuràs, tu i la teva descendència ... el color, que caracteritza aquesta col·lecció ens recorda la vida, que som cridats a escollir, fins i tot quant al nostre voltant la mort es vol imposar ».

La FundacióPierre Gianadda, va ser creada a l'any 1978 per Léonard Gianadda, promotor immobiliari, en memòria del seu germà, mort en un accident d'aviació. Un home emprenedor que a volgut orientar els seus guanys cap al mecenatge, la cultura, i els projectes socials. El mateix L. Gianadda, al any 2009 va crear la Fundació Annette et Léonard Gianadda, amb fins socials, oferint a la ciutat de Martigny, un edifici amb 16 habitatges, una llar d'avis, i una guarderia. Els ingressos obtinguts per aquesta fundació, aproximadament 350.000 Fr a l'any es dediquen a alimentar un fons d'ajuda per famílies i persones necessitades de la ciutat de Martigny.