6 MESOS JA HAN PASSAT. Nathalie.

LA PASTORAL DE L'EREV A LA DRETA

AGREGACIO A LA PASTORAL DE L'EREV

Aviat farà 6 mesos que vaig començar el meu ministeri a la parròquia del Colze del Roine, Martigny-Saxon. Aquests mesos han passat tan de bòlid que se’m fa difícil fer un resum. Estic al 50% de temps. Em diuen que ja estic fent més del que s’em demana. Ho faig a gust. Tant que, més que feina, em sembla que estic realitzant un hobby que m’omple totalment. La parròquia es compon de 22 municipis i te més de 3000 protestants en els llistats proporcionats pels ajuntaments, que paguen una quota anual per cada protestant, i doncs part del sou del pastor i dels capellans,  ja que hi ha la igualtat de tracte entre ambdues confessions cristianes des del 1974.

TEMPLE PROTESTANT DE MARTIGNY

La gent t’explica aviat la seva vida; amb tota confiança et descriu els alts i baixos pels que ha passat.

Vaig celebrar molt a l’inici, era l’hivern, i eren gent gran, 7 enterraments gairebé seguits, dels quals 5 es van fer en esglésies catòliques, ja que les parròquies deixen el lloc de culte si no hi ha cap temple en el municipi on vivia la persona. Els familiars, i la gent que visito, amb tota normalitat explica la vida del difunt, la seva pròpia, sense amagar els conflictes o els problemes que hagin tingut. Hi ha parelles separades, també vidus i vídues que viuen junts, parelles mixtes, que participen a la vida de l’església, assisteixen als cultes, son membres del consell. La teologia de la Gracia de Déu ha anat conformant un creient que no aspira a la perfecció, i que no està angoixat per la por de no ser « victoriós en Crist », sinó que te la confiança de l’amor de Déu sobre totes les coses i els esdeveniments de la seva vida.

La parròquia, que és fruit d’una fusió entre dues comunitats, té 2 temples, l’un d’ells aviat farà 100 anys, i dos cultes per cap de setmana, a les 6 del dissabte en un i a les 10 del mati del diumenge a l’altre. Som tres « ministres » : hi ha un altre pastor, al 100% des de fa 9 anys i un diaca, també al 100% des de fa 13 anys. La col·laboració és excel·lent. Tot i que em toca celebrar només un culte al mes, i cada 6 setmanes, tinc tot el cap de setmana lliure, i tots els dilluns, col·laboro sovint als cultes preparats pels col·legues i ells al que faig també. La catequesi serà a partir de setembre una part important del meu ministeri ja que en portaré la coordinació i l’orientació bíblica i teològica. Els catequistes tenen moltes possibilitats i ganes d’aprendre per a poder ensenyar als nens la vivència de l’Evangeli. I no és sols perquè hi ha bons materials, sinó que la gent que s’hi dedica pren temps, sols o en equips de diverses parròquies, per a formar-se. Hi ha a Lausana el seminari de cultura religiosa , que dura 2 anys i que és obligat per als que vulguin ensenyar a les escoles. Hi ha trobades de catequistes i també dels mestres que donen religió protestant a les escoles, amb un programa comu a tota Suïssa francesa (menys Ginebra i Neuchâtel, on l’església està separada de l’Estat)

TEMA: EL BATEIG

FINESTRA DE CATEQUESI

Hi ha tres tipus d’animació : les finestres de catequesi, on els nens passen, per curs escolar, un dia sencer en una de les parròquies amb una temàtica que dura tot el dia i s’estudia amb tallers, lectures, etc. Hi les jornades d’infants, on els nens de primària passen tot un dissabte una vegada al mes, també amb unes activitats especialment per ells, i l’ ”éveil à la foi”(primer grau de catequesi 3-5 anys), el despertar de la fe, que es fa un diumenge al mes durant el culte. No hi ha el sistema de l’escola dominical. Algunes de les finestres de catequesi es realitzen també a nivell ecumènic, i al mes  de març, durant la Quaresma, els nens estan cridats a descobrir la solidaritat, i col·laboren amb les Sopes de Quaresma, obertes a tota la població, que tenen lloc cada divendres al migdia en una sala municipal. La preparació a la confirmació dura 3 anys i es realitza amb trobades, campaments, activitats apropiades pels joves, i alguna participació al culte durant aquest temps.

Encara no està decidit, però és possible que aquest any o l’altre m’hagi d’encarregar d’un dels grups, suposo que el de Primer. Tot un repte, el de fer descobrir la fe en llibertat a uns joves que no tenen gaire contacte amb la comunitat, sense que hi vegin una obligació, sinó el gust d’aprendre i descobrir el Déu de Crist que és Gràcia i amor. Les confirmacions es celebren sempre per Pentecosta, la propera passarà fins i tot per la ràdio ja que la nostra parròquia acull aquests dies un equip de la radio de parla francesa que transmet el culte cada diumenge des de fa  més de 50 anys (ja l’escoltava quan era petita…). El 3 de juny em tocarà a mi, i el tema serà sobre Elvis i el Gospel, una part importantíssima de la seva formació musical i espiritual.

Fa uns tres mesos, (ja que uns membres de la parròquia estan apuntats a un viatge ecumènic que es farà a Israel i Palestina a l’octubre), vaig proposar muntar un grup d’iniciació a l’hebreu, i ja son 8 les dones que hi estan apuntades. No totes hi aniran, però fa goig veure com estan interessades , la majoria passen de 60 anys, en aprendre l’alfabet i desxifrar algunes paraules. Amb el pas que van, aviat sabran llegir noms de persones, de ciutats, demanar un cafè, i fins i tot llegir algun Salm o aprendre cants i pregàries. Fa poc, una d’elles em va dir : « Sembla que estàs aquí des de fa temps, veiem que t’has integrat tan bé a la feina i les inquietuds i projectes de la parròquia. »

Al juliol, tindré 2 batejos i 2 casaments, i fa poc vaig començar a fer algunes visites a membres allunyats de la parròquia, tots compten, i és un goig descobrir persones que confien en la teva discreció. I els escoltes. Bé, és tot per avui, ja us seguiré donant noticies, un peto ben fort ! Nathalie

PASTOR RURAL

La primavera arriba mentre els cims encara nevats eixamplen la mirada en contemplar-los. Cada dia, quan surto al carrer tinc aquesta mateixa sensació de grandesa i admiració. Els camps, les valls, les muntanyes, els arbres, tot s’ha vestit de verd. I jo vaig d’un lloc a l’altre, ara a fer una visita, ara a una trobada de catequistes per a preparar la propera sessió de “eveil à la foi”, ara a una reunió del consell, i estic entre poble i ciutat. O més ben dit, entre poble, i poble amb ambient de ciutat. I passo el pont. Una vegada i una altre.

Pastor rural. Es a Lavey, 600 habitants, a l’altre cantó del Riu a on més m’hi sento. Pot ser perquè sé que estic en territori de majoria protestant. El “canton de Vaud”. En canvi, a on vivim, à Sant Maurice, 4.000 habitants, el poble amb categoria de ciutat és el “canton du Valais”, de majoria catòlica. Però al cap i a la fi, des del punt vista del nombre d’habitants, si: sóc pastor rural.

LA CHAPELLE DE LAVEY-LES-BAINS

Majoria o minoria. Dos termes relatius. Que varien de sentit segons sigui la relació de l’església amb la societat civil. L’Eglise Réformée Evangélique du Canton du Valais té uns 140 anys d’història. De tradició catòlica, el protestantisme va arribar a aquestes terres de la mà de la industrialització. Enginyers, comerciants, homes de negocis, poc a poc van constituir petites comunitats protestants. Al principi molt petites. Església i escola. Era un protestantisme en minoria que va conèixer el rebuig de la majoria catòlica. El menyspreu rebut i la manca de respecte encara és present en la memòria dels més grans. Passen els anys, i amb l’ajuda de les altres esglésies protestants de Suïssa es construeixen els temples, la població augmenta, les parròquies s’organitzen i fan la seva tasca al servei de tots els qui s’inscriuen al municipi com a protestants. A poc a poc les relacions ecumèniques es desenvolupen. El Concili Vaticà II influeix profundament i dona un impuls molt significatiu. I poc a poc es dona un ecumenisme agosarat, “de carrer” que va més enllà de les pautes que es marquen des de les altes esferes. A l’any 1974 una llei reconeix els drets de la minoria protestant. A partir d’aleshores s’estableix un tracte igualitari tant per a les parròquies catòliques com per les protestants. Els municipis contribueixen al finançament de les despeses de les parròquies amb una quantitat anual per a cada habitant protestant. Majoria o minoria. Conceptes relatius.

EL TEMPLE DE LAVEY

Pastor rural. En una societat que reconeix a les esglésies com a entitats que contribueixen al bé dels ciutadans. Això entre altres coses vol dir que sóc pastor en una societat en la que compleixo una funció publica. Vaig pel carrer, i sé que la gent m’identifica. I els saludo, o em saluden, quan ens creuem o des del l’altre vorera. En els actes oficials es demana la meva presencia i participació. I sé que les meves participacions les meves paraules, els actes eclesiàstics celebrats, poden tenir repercussions més enllà de les 4 parets del temple o del lloc en el que es celebren. El seu significat s’amplifica en la mesura de la importància del moment. Aquest fet, el caràcter públic del ministeri, marca un espai de responsabilitat que es defineix en un saber ser, saber estar, i aportar una paraula que doni sentit a les situacions en les que es sol·licita la presència del pastor. Sé que les meves paraules de seguida es comenten. I els comentaris, amb més o menys rapidesa, m’arriben. Em tornen. Comentaris d’agraïment, per la paraula expressada, per l’acompanyament realitzat, per la proximitat oferta. Persones que no conec de res, que fins i tot poden pertànyer a la parròquia catòlica, però que han assistit a l’un a o l’altre dels actes.

Una funció publica. Això vol dir que la frontera entre la comunitat civil i la religiosa és molt difusa, en certs aspectes inexistent. Exerceixo el ministeri per una parròquia de 900 persones. I els meus deures son els mateixos per a tots i cada un d’ells. No hi ha diferència entre els de dins i els de afora. Entre els que venen i els que no venen. Tots formen comunitat. Amb el consell formem un equip que té molt clara aquesta realitat. Estem al servei de 900 parroquians. Que saben que la parròquia està a la seva disposició, per acompanyar,  donar sentit, posar la vida en la perspectiva de Déu, el seu amor, amb la seva Paraula: El Crist.

ELS PRATS QUE ENVOLTEN LAVEY

Pastor rural. Si. Vaig pel carrer. En acabar una reunió de catequistes, agafo el cotxe per anar cap a casa, el camí em porta pel mig d’uns prats. Fa sol. Obro la finestra. Oloro l’ambient primaveral. Vet aquí que veig a una dona jove, amb un cotxet, i un nen de uns quatre anys que camina al costat. La reconec, i em reconeix. Fa un parell de mesos vaig fer l’enterrament de la seva mare. M’aturo. Aparco. Baixo del cotxe. I comencem a parlar… i ¾ d’hora s’escolen com si res. Escoltar, entendre, comprendre, oferir noves perspectives, donar una paraula d’ànim de consol en mig de situacions doloroses, a vegades tancades. Dolor compartit. Si, pastor rural. El cel és el sostre de les meves entrevistes, els prats, les carreteres de muntanya, els carrers, el vast territori en el que es donen les 900 situacions de vida variada, compassada, ara de pressa, trepidant, o calmada i assossegada. Situacions de vida i de mort, de goig i de tristesa, d’amor i desamor.   

REGIO VITICOLA... ES NOTA

Pastor rural. Un membre de la parròquia m’ha convidat a anar a prendre el cafè al matí, a les 9, a casa d’ell. “Quan vulguis –em diu- no cal que avisis. Cada matí faig el mateix”. Un dia hi vaig. Allà em trobo amb altres parroquians, i xerrem, política, economia, situació mundial, i reflexions variades a la recerca de noves maneres de viure per a fer un món més sostenible; reflexions sobre el valor de les coses senzilles, el respecte, el valor del esforç, del treball, i de les coses ben fetes. Arriba el moment en que ell ha de tornar cap a la feina. I abans de marxar em diu que una parroquiana està molt contenta i agraïda de les meves  visites. Ell ho sap. I està content de dir-m’ho. Els agrada compartir i fer sentir al pastor que la seva tasca és apreciada i els agrada fer-li sentir que estan contents de tenir-lo.  Es així. I així m’arriben els comentaris. Perquè al cap i a la fi, ho sé, i ells també ho saben, sóc pastor rural. I jo responc amb un somriure, aixeco les mans cap al cel, i els dic... gràcies.

CRÒNIQUES D'UN VIATGE - II

Sortim a les 7’30. A fora, un aire fresc ens acaba de despertar d’una nit més aviat xafogosa. Ens espera un dia llarg. La Karen, pastora de l’Església Reformada al Marroc ens ha preparat una visita a Ifrane, i més particularment a una universitat en la que ella porta la capellania protestant. Pel camí veiem com el paisatge va canviant. Anem deixant enrera els camps més aviat secs de les rodalies de Rabat, i veiem com augmenten els boscos de eucaliptus, flora atlàntica. Tenim 3 hores de viatge. Quan ens acostem a Ifrane comencen a veure un tipus de construcció bastant peculiar. Totes les cases tenen taulades acabades en punxa. Estil nord-europeu, o nord-americà. Recorden una mica els xalets de muntanya.

Arribem a la Universitat, grans edificis, tot es veu net, polit, bonic. Aquí, res de pobresa, res de venedors ambulants. Aleshores ens ho expliquen. Resulta que un petroler iraquià va llençar petroli a prop de les costes del Marroc. Es preveia que el desastre ecològic seria molt gros i les tasques de neteja molt costoses. Aleshores el rei de l’Aràbia Saudita va fer un donatiu al Marroc per a pagar el cost de la neteja de les costes. Però resulta que els vents van canviar i el petroli se’n va anar lluny de les costes. El rei del Marroc va trucar al de l’Aràbia Saudita per a dir-li que li tornaria els diners. Aquest li va dir que entre germans era important ajudar-se. Que els guardés. I amb aquells diners van decidir fer una universitat seguint el model americà. Amb tot tipus de pavellons per a cada activitat: administració, despatxos dels professors, aules, pavelló esportiu, biblioteca (que no té gaires llibres, però que està connectada a les biblioteques de les universitats més importants de tot el món), allotjaments dels estudiants. Allà no s’escatima l’aigua per a regar la gespa que envolta els edificis.

Tot està pensat per a oferir la mateixa qualitat de instal·lacions i de ensenyament que als millors centres de els EEUU. Allà, res de francès. Anglès. Tot i que els professors parlen francès… quan volen… Els estudiants que allà es troben, la majoria venen dels països islàmics. El cost d’un any de estudis : 100.000 Drh. (10.000 €), tot inclòs: ensenyament, allotjament, i manutenció. Al centre de la ciutat universitària, una mesquita. Queda molt clar el lloc que ocupa la religió islàmica.

Després de visitar la universitat, la Karen ens fa pujar un cop més al autocar. 15 minuts de recorregut. Deixem la carretera i després de pocs centenars de metres per camins de camp, el xofer es para. Baixem. Caminem uns 50 metres, costa amunt. I a dalt ens trobem amb un poblat de 4 cases, fetes amb les pedres recollides del camp. Res de ciment. Com a sostre, en lloc de teules llaunes de conserva desplegades. La Karen ens ho explica. Son pastors de ovelles que venen d’una altre regió del Marroc. Les terres que ocupen no son d’ells. No tenen dret a construir.  Els homes no hi son. Vigilen els ramats. Amb els anys han aconseguit que a més dels ramats dels propietaris de les terres puguin tenir el seu propi. Les dones ens reben. Una munió de crios pul·lula al voltant nostre. Riuen, fan festa. S’empenyen l’un a l’altre per a ocupar el lloc central davant del objectiu de la càmera. La Karen ens explica que en el poblat se’n van adonar que algunes dones sabien teixir catifes, i mantes, i altres tipus de objectes decoratius o complements, i ho feien a la manera tradicional. Aleshores es va crear una associació de suport i es van organitzar perquè les dones que sabien teixir ensenyessin a les més joves, i les van ensenyar a comercialitzar els seus productes. En aquest moments han constituït una mena de cooperativa. Després de les explicacions anem al darrera de dues de les cases i ens trobem amb una gran estesa de productes artesans fets per elles. Es hora de comprar. Si volem...  L’associació d’ajuda a aquestes dones ha obtingut de les autoritats que construïssin una aula per a fer-hi escola per els nens i nenes. Una sola aula. Totes les edats barrejades. Després d’una bona estona de mirar i remirar catifes de llana ens fan passar en una de les cases. Al terra tot son catifes. Al mig algunes taules baixetes. Ens asseiem al terra, tot al voltant. Anem passant. Ens traiem les sabates. Al cap d’una estona la Karen arriba amb un grup d’uns 20 estudiants de la universitat. Acaben d’omplir aquella casa que en poc temps es converteix en un menjador. Arriben unes plates amb pans rodons i plans. Típics dels països islàmics. Després unes plates amb pollastres rostits. Ni plats ni coberts. Ens diuen com s’ha de fer, agafar un tros de pa. Amb el polze pessigar un tros de pollastre, i cap a la boca. Per a beure ens donen primer una infusió de menta, després treuen ampolles de taronjada i de cola, una marca d’allà, molt ensucrada.  Després del pollastre, plates de cuscús, i una cullera a cada un. Tot menjant parlem amb els estudiants que formen part de l’associació. Joves molt oberts, nois i noies. Algunes noies amb vel, altres no. Un dels nois s’adreça als espanyols per a comentar el fet que el govern espanyol ha permès el casament dels homosexuals. No fa cap crítica, ni cap comentari, ni favorable ni desfavorable.

Després del dinar tornem a la universitat. Un cop més. Haurem tingut un entrepà de riquesa amb pobresa al mig. Tot i que no sé qui és més ric o més pobre. Calía veure amb quina amabilitat ens rebien aquelles dones, amb quins somriures ens servien el dinar. Fins i tot la degana del poblat, una dona petita, encorbada, arrugada, que ens donava la mà a cada un tot portant la seva després cap al seu cor. Signe d’amistat, sens dubte.

A la universitat tenim una trobada amb 4 professors i la Karen que fa de moderadora.  Ens expliquen els diferents corrents del Islam al Marroc i la seva relació amb el estat. Els integristes, i els fonamentalistes, i els conservadors no fonamentalistes, i els lliberals. Els dels extrems, controlats, quan no, prohibits. Sunites, chiites, marabutites, etc. De les altres religions. Res, ni les esmenten. Ens diuen que la religió està controlada per el Rei que és el “commandeur des croyants”, que exerceix el poder per sobre d’elles.

Arriba el moment del col·loqui. Obro el torn. Els dic que he entès molt bé els elements de la seva argumentació, i que al sentir-los no puc per menys que fer-me ressò dels que caracteritzen a algunes de les societats europees. Els parlo del humanisme i la reforma protestant i la il·lustració com a moviments que poc a poc, van redefinint el lloc de la religió en la societat, preparant el terreny al que esdevindrà després, la secularització i finalment la laïcitat com a principi que garanteix un tracte igualitari per a totes les religions. Els parlo de l’emancipació del pensament i de les ciències en relació a la religió. Al final els pregunto si al Marroc hi ha moviments de intel·lectuals, o culturals, o religiosos que desitjarien que el seu estat es definís a partir dels principis que els acabo de enumerar. A partir d’aquí, tot i guardant les formes, entrem un diàleg de sords. Altres membres del grup també els hi fan preguntes i a tots ells van contestant amb més o menys fortuna. Un d’ells pretén esborrar del mapa els conceptes de secularització i de laïcitat situant-los en el context històric en el que sorgeixen, com dient que ja no pertanyen al nostre temps. Un altre ens diu que a Alemanya, i a Ginebra, i als EEUU també son països amb majoria protestant. L’escolto i entenc que confon les coses. Nosaltres volem confrontar idees al voltant del tema de la laïcitat o de la confessionalitat del estat. Ell es refereix tan sols al concepte de majories. Parla de les majories protestants comparant-la a la majoria islàmica del seu país. Com dient que en els nostres països les coses no son tant diferents.

Els dic que certament, els principis només els trobem en estat pur a nivell conceptual, i que en les societats els canvis no es fan tan ràpid com voldríem i que les evolucions és produeixen a vegades amb dificultats, però que els principis, tot i que no es realitzen del tot, estableixen un marc de referència en el que és possible anar avançant cap a la seva realització. I que el principi de la laïcitat, si bé hi ha països en els que no sempre s’aplica de manera igualitària no per això l’hem de descartar com si ja no fos vàlid. I acabo recordant que és un principi sostingut per els principis universals de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Acabo agraint-los en nom de tot el grup, la seva acollida, l’estona que ens han dedicat, i els agraeixo la tasca de ensenyament que estan fent per a formar nois i noies que el dia de demà, sens dubte, en els seus països, podran treballar per a fer un món més just, equilibrat i fraternal.

S’acaba el col·loqui, i passem al pica-pica que ens han preparat. Encara aprofito una estona per a dir a un dels professors que les universitats han de funcionar com a laboratoris en els que de manera independent s’estudia la realitat, s’analitza, i es fan noves propostes per a poder gestionar-la correctament. I en aquesta tasca davant dels conflictes socials, la universitat pot ajudar a definir les problemàtiques de manera justa amb l’objectiu de resoldre-les. Es tracta de fer el necessari per posar les preguntes adequades a totes les parts implicades en un conflicte, que permetin un millor coneixement i una millor comprensió de l’altre part, i així afavorir l’apropament. En una paraula. Mediació. El professor m’escolta amb atenció. Em va dient que si... i al final em respon fent una critica al capitalisme... i s’acomiada... Alguna cosa hem intentat.

Tornem a agafar la carretera per tornar cap a Rabat. Tres hores de viatge. Ens aturem en un xiringuito tipus Barceloneta abans del 92. Lloc popular. No gaire net. Xais penjats. Carn a la brasa. En un dels xiringuitos veig el Iniesta, nº 8, del Barça, que va preparant pinxos morunos. No és l’únic. El dia abans, en un carrer de Rabat em vaig creuar amb el Messi, i també amb un altre jugador del Inter. Quin món. Ple de contrastes, i per sobre de tot la globalització. Les samarretes ho indiquen. Com també ho fan les antenes parabòliques que es veuen a tot arreu. Fins i tot a sobre dels poblats més pobres. Com el de les famílies de pastors, les del entrepà de riquesa amb pobresa. Tampoc faltava. Una placa per a produir energia solar, i al costat la parabòlica. He tornat del viatge. Ha valgut la pena. Però us asseguro que en alguns aspectes m’he quedat més aviat desconcertat.

CRÒNIQUES D'UN VIATGE - I

Un gran temple. Sento la remor de les converses que es fan al voltant. Al davant nostre una dona exposa la seva situació. Van passant, l'una rere l'altre. La gran majoria amb nens de entre 0 i 7 anys. Per ells no hi ha escola. No és que estiguin de festa, no... son fills de immigrants subsaharians. Senzillament el estat en el que es troben no els garanteix l'educació. Han arribat al Marroc amb la intenció de passar a Europa... però els països europeus paguen al estat marroquí perquè se’ls entretingui, i no se’ls deixi passar. I un cop més hi penso. Fa temps. Eren els anys 80. Aleshores jo estava a Ginebra, estudiant. I quan considerava la situació del món i els contrastes que veia entre els països del nord i els del sur, els del tercer món, jo anava dient... "arribarà el dia en que el tercer món ens caurà a sobre". I així ha sigut. I així és. I davant d'aquest fet, la vella Europa en crisi es mou per protegir-se, per fer fora, barrar el pas. La Anne-Laure, secretaria general de la CEPPLE, organisme que ha convocat la conferència, asseguda al costat meu, em parla dels països africans en els que els xinesos estan dominant, comprant, construint, provocant encara més misèria, amb l'ajut dels governants que es deixen corrompre. I recordo la meva àvia... eren els anys 70 i ella anava dient: "Compte amb els xinesos... son molts... arribarà el dia en que dominaran el món".

I em pregunto. Què faig aquí?. Ciutadà d'un món que respira cada cop més malament. Es el mateix món que allà, a 800, 1000 2000 km de distància es preocupa per mantenir les seves cotes de seguretat, confort, benestar, luxe, tot basat en el capital i el consum. Es el mateix món. No podem trobar una altre manera de viure? Aquí, i més avall, a Somàlia, al Congo, a Mali, cada cop més misèria. Avui, dijous, els 18 participants a la conferència sobre la relació de les esglésies minoritàries amb la societat civil ens hem distribuït entre els col·laboradors de la parròquia protestant de Rabat. Hi ha 6 grups distribuïts en el temple. Acullen famílies necessitades, fan entrevistes a les dones, les escolten. Elles exposen la seva situació. La que tenim al davant, amb el nadó als braços, va contestant. Observo. Té una mirada resignada que es barreja amb la tendresa de la nena de 5 mesos que comença a remugar. Un tímid somriure es manté en la seva cara. Com si en mig de la misèria en la que es troba, del fons d'ella mateixa sortís una força de voluntat, una esperança que l'ajuda a mantenir-se serena. O és que senzillament, ja no li queda més força. Veig aquestes dones, i la seva munió de fills. La majoria vestides amb la moda africana. Elegants. Dignes. Fortes en mig del seu desencís. Penso en tanta desigualtat. Entre aquí i allà. Món insegur aquí. Món més segur allà. Es el mateix món. I quan torni arribarà el diumenge. I predicaré una paraula per els de allà? Tindré una paraula "socialment, eclesialment, parroquialment correcte" que reconforti les consciències? O tindré coratge per parlar del que he viscut i he vist aquí, d'aquest món que també existeix. El proper culte... em limitaré a agafar el leccionari i fer un comentari espiritualment sobri i intel·lectualment correcte? o senzillament els explicaré la meva experiència?. El que he vist aquí?
Informar-se, conèixer, comprendre, i actuar. Es el que cal. En els països de Europa, la gran majoria de la gent, vivim en un núvol, i patim perquè ens parlen de crisi, i de retallades, i de índex de atur o empreses que tanquen. Aquí, i més avall, ja fa temps que per molta gent no hi ha res a retallar. Mai els ha sobrat res. Sempre ha mancat. Tota la seva vida ha sigut lluitar i lluitar per a sobreviure. Per tenir un plat a taula. I prou.


El proper viatge que feu en algun dels països del tercer mon, no aneu a la clàssica agencia de viatges que us portarà a veure la part maca, els monuments, les platges, i els barris bonics. No aneu al hotel de 3, 4, o 5 estrelles en el que trobareu prospectes amb fotos que us fan somiar. Busqueu les institucions humanitàries, les esglésies, que us posin en contacte amb les ong's i organismes que treballen solidàriament, amb empeny, per canviar les coses, per fer avançar la justícia, la seguretat, la educació, la salut per a tots els qui viuen per sota dels mínims. Aneu i mireu, com treballen per posar-se al costat del pobre. Poseu-vos al costat de les persones. Descobrireu un món plè de gestos de esperança, amb persones obstinades, constants, fidels en la tasca. Compartireu un munt de il·lusió, de respecte cap a la persona, comprendreu el que és descobrir la dignitat de la persona que sorgeix moltes vegades quan no li queda res més que el que és, i prou. Sense aparences. Si ho feu, us trobareu per sobre d'un teixit del que no formeu part. Perquè sou visitants. Perquè allà a on viviu, malgrat tot el que ens diuen, les coses son millors, molt millors del que us podeu imaginar. I sentireu pot ser el desig de agafar un dels fils del teixit i lligar-vos a ell. I quan torneu sentireu que la vostra vida ha canviat?. Si, I tant que si. I és cert. També em faig la pregunta. Per a mi mateix. Tornaré, i una part de mi mateix quedarà lligada a aquest teixit d'aquí. Però quants dies passaran abans de comprovar que el temps momifica els sentiments i que  amb ell els millors propòsits s'esfumen?. Quant de temps passarà fins que el fil, finalment acabi deslligant-se?
La mare amb el nadó ha marxat. Ara una altre dona. Va contestant. Diu que no té a on dormir. Que la fan fora de on està. Que es trobarà al carrer. Mirada perduda. Ens demana ajuda. La miro als ulls. Li dic "courage". No hi ha somriure. Expressió buida. Mans buides. Braços buits. Només un cor que batega. En el seu coll es veu el ritme del seu pols. Hi ha vida, hi ha vida, hi ha vida. La meva vida, el meu batec, la meva voluntat, les meves capacitats, s'uniran a la seva esperança, a la dels que treballen per ella?

PASQUA DE RESURRECCIO

Son les 5’30 del mati. Surto de casa. He dormit poc. Agafo el cotxe. En dos minuts arribo a Lavey. Abans de anar cap al temple, passo per la sala polivalent. Aquestes sales que tenen en els pobles a disposició de les associacions, col·lectius, o particulars que les lloguen per a fer les seves festes. 25 catecúmens de 3 parròquies acaben de passar la nit en part caminant, en part fent un treball artístic, fent punt de llibre per a repartir en el culte de pasqua de cada parròquia. He fet aquesta activitat amb ells, fins a les 2’30 de la matinada. En el recorregut s’han trobat amb persones que els hi han donat el seu testimoni de vida i de fe. Avui han trobat un alcohòlic anònim, i també un pastor protestant que va tenir la polio als 5 anys. En altres punts del recorregut han trobat joves actors que els han representat escenes bíbliques. En total han fet uns 15 km. Quan arribo a la sala estan a punt de tornar de la seva última marxa. Tinc un intercanvi de impressions amb la C. catequista de la parròquia. Ella ha passat tota la nit. Ens tornarem a trobar al temple, a les 6, per l’albada de pasqua. Me’n hi vaig. Encara és de nit. Preparo les coses. Em poso la toga. Els programes, el cd per la música, encenc les espelmes. La S. n’ha portat unes més petites que donem a cada un dels feligresos. Comencem a fora, davant del temple, amb les espelmes enceses, amb un moment silenci i una pregària. Després entrem. Llums apagades, alternem les narracions del Evangeli sobre la resurrecció, amb cants, música de Bach, La Passió segons sans Joan, i El Messies de Haendel, l’Al·leluia, per acabar. Cap allà les 06’50 els convido a tornar a sortir a fora, amb les espelmes enceses, que no han apagat, comença a fer-se de dia. El temple està a dalt del poble. Al davant hi ha com una mena de balcó. M’acosto a la barana. Allà els convido de nou a un moment de silenci. I faig la proclamació de la resurrecció. Em giro una mica, a la esquerra hi ha els feligresos, a la dreta la barana i més enllà les cases del poble. Tot està en silenci. He decidit fer la proclamació com si es tractés d’una mena de pregó. Alço la veu ben fort, amb tota la intenció, pensant que l’anunci de la resurrecció de Jesús es pugui sentir, al menys en les cases més properes. No me’n estic. I al final: “Crist ha ressuscitat”, dic tot girant-me de nou cap als feligresos, i quan començo a dir la segona part sento que alguns feligresos, amb la mateixa força s’afegeixen a la proclamació: “verdaderament, ha ressuscitat!”… i tot seguit… anem tots a esmorzar. 


Son les 7’30. La R ha preparat la taula: cafè, pa amb melmelada, mel, ous durs… tan ben decorats que fins i tot sap greu trencar-los.  Xerrem, compartim, parlo amb la F. ex-pastora de la parròquia, i a l’hora feligresa. Ara exerceix en una llar de persones disminuïdes. Els 5 consellers de la junta son presents. Abans d’anar al culte, fem una petita reunió per tractar alguns assumptes. Un últim cop d’ull al butlletí, “Le Pont”. 8 pàgines A4. Per aquest any una de les prioritats que el consell ha establert és posar en marxa la política de comunicació amb els 760 feligresos (480 adreces): butlletí, pàgina web, fullet per presentar la parròquia, cartes de benvinguda als nous feligresos, cartes de condol per a les famílies que han perdut un ésser estimat, cartes de felicitació per les que han batejat un fill, i per les parelles que es casen, etc. una relació regular amb els 760 membres de la parròquia.  Compartim el goig que hem sentit en el moment de la proclamació de pasqua. I anem cap al culte. Son les 9. Un culte joiós, amb cants de resurrecció. Predico sobre Marc 16: els evangelis no parlen de resurrecció, no descriuen un fenomen sobrenatural, parlen del ressuscitat, un home que mor a la creu i que és viu. En els evangelis, la resurrecció és un anunci per el que el ressuscitat esdevé present en el cor dels qui l’estimen. Celebrem la Santa Cena, i al final cantem el “A toi la Gloire”. M’agraeixen la forma de la proclamació, feta a l’albada. Alguns em diuen que s’han quedat corpresos. En fer-la, en veu ben alta, he pensat que amb l’Esperit de Déu, les paraules poden ser més que un simple discurs. He cregut que eren més que una liturgia repetitiva. He cregut que eren paraules de vida, que podien transmetre vida més enllà del temple, per sobre de les cases. Ho he pensat. I he sentit aquesta convicció. “Ha ressuscitat, verdaderament ha ressuscitat”.

PASQUA DE RESURRECCIÓ

Son les 5’30 del mati. Surto de casa. He dormit poc. Agafo el cotxe. En dos minuts arribo a Lavey. Abans de anar cap al temple, passo per la sala polivalent. Aquestes sales que tenen en els pobles a disposició de les associacions, col·lectius, o particulars que les lloguen per a fer les seves festes. 25 catecúmens de 3 parròquies acaben de passar la nit en part caminant, en part fent un treball artístic, fent punt de llibre per a repartir en el culte de pasqua de cada parròquia. He fet aquesta activitat amb ells, fins a les 2’30 de la matinada. En el recorregut s’han trobat amb persones que els hi han donat el seu testimoni de vida i de fe. Avui han trobat un alcohòlic anònim, i també un pastor protestant que va tenir la polio als 5 anys. En altres punts del recorregut han trobat joves actors que els han representat escenes bíbliques. En total han fet uns 15 km. Quan arribo a la sala estan a punt de tornar de la seva última marxa. Tinc un intercanvi de impressions amb la C. catequista de la parròquia. Ella ha passat tota la nit. Ens tornarem a trobar al temple, a les 6, per l’albada de pasqua. Me’n hi vaig. Encara és de nit. Preparo les coses. Em poso la toga. Els programes, el cd per la música, encenc les espelmes. La S. n’ha portat unes més petites que donem a cada un dels feligresos. Comencem a fora, davant del temple, amb les espelmes enceses, amb un moment silenci i una pregària. Després entrem. Llums apagades, alternem les narracions del Evangeli sobre la resurrecció, amb cants, música de Bach, La Passió segons sans Joan, i El Messies de Haendel, l’Al·leluia, per acabar. Cap allà les 06’50 els convido a tornar a sortir a fora, amb les espelmes enceses, que no han apagat, comença a fer-se de dia. El temple està a dalt del poble. Al davant hi ha com una mena de balcó. M’acosto a la barana. Allà els convido de nou a un moment de silenci. I faig la proclamació de la resurrecció. Em giro una mica, a la esquerra hi ha els feligresos, a la dreta la barana i més enllà les cases del poble. Tot està en silenci. He decidit fer la proclamació com si es tractés d’una mena de pregó. Alço la veu ben fort, amb tota la intenció, pensant que l’anunci de la resurrecció de Jesús es pugui sentir, al menys en les cases més properes. No me’n estic. I al final: “Crist ha ressuscitat”, dic tot girant-me de nou cap als feligresos, i quan començo a dir la segona part sento que alguns feligresos, amb la mateixa força s’afegeixen a la proclamació: “verdaderament, ha ressuscitat!”… i tot seguit… anem tots a esmorzar. Son les 7’30. La R ha preparat la taula: cafè, pa amb melmelada, mel, ous durs… tan ben decorats que fins i tot sap greu trencar-los.  Xerrem, compartim, parlo amb la F. ex-pastora de la parròquia, i a l’hora feligresa. Ara exerceix en una llar de persones disminuïdes. Els 5 consellers de la junta son presents. Abans d’anar al culte, fem una petita reunió per tractar alguns assumptes. Un últim cop d’ull al butlletí, “Le Pont”. 8 pàgines A4. Per aquest any una de les prioritats que el consell ha establert és posar en marxa la política de comunicació amb els 760 feligresos (480 adreces): butlletí, pàgina web, fullet per presentar la parròquia, cartes de benvinguda als nous feligresos, cartes de condol per a les famílies que han perdut un ésser estimat, cartes de felicitació per les que han batejat un fill, i per les parelles que es casen, etc. una relació regular amb els 760 membres de la parròquia.  Compartim el goig que hem sentit en el moment de la proclamació de pasqua. I anem cap al culte. Son les 9. Un culte joiós, amb cants de resurrecció. Predico sobre Marc 16: els evangelis no parlen de resurrecció, no descriuen un fenomen sobrenatural, parlen del ressuscitat, un home que mor a la creu i que és viu. En els evangelis, la resurrecció és un anunci per el que el ressuscitat esdevé present en el cor dels qui l’estimen. Celebrem la Santa Cena, i al final cantem el “A toi la Gloire”. M’agraeixen la forma de la proclamació, feta a l’albada. Alguns em diuen que s’han quedat corpresos. En fer-la, en veu ben alta, he pensat que amb l’Esperit de Déu, les paraules poden ser més que un simple discurs. He cregut que eren més que una liturgia repetitiva. He cregut que eren paraules de vida, que podien transmetre vida més enllà del temple, per sobre de les cases. Ho he pensat. I he sentit aquesta convicció. “Ha ressuscitat, verdaderament ha ressuscitat”.

ESCULL LA VIDA

Va desaparèixer el 26 de gener. Se’n va anar de casa deixant una nota mal escrita demanant perdó per el que anava a fer. Després de setmanes de recerca, el dia 17 de març, un pagès, mentre arreglava unes tanques a dalt de la muntanya, prop del precipici, en una cornisa, va trobar el seu cos. Tenia 20 anys.

Ahir vam fer el culte de comiat a Saint Sigismond. L’església era plena. De gom a gom. Aquí el ecumenisme va de veres. Es preveia que hi hauria molta gent. I directament vam demanar de poder-lo fer a l’església catòlica. Cap problema. El pare Rieder també hi era. Amb els hàbits. Acompanyant tot el culte.

A la sortida un oncle del noi em va dir. “Gràcies per les seves paraules. M’han ajudat a comprendre que tinc molta feina per a fer a dins de mi mateix”. No viu a Saint Maurice. Probablement no el tornaré a veure. Li vaig posar la mà a l’esquena. Li vaig dir que en aquest treball no està sol. Que tingués confiança. Senyor, ajuda’l.

“Escull la vida”. Un dels textos que vaig citar en la predicació. En les circumstàncies que m’ha estat donat de viure en acompanyar la família, i cercant resposta a tantes preguntes que queden, aquesta paraula de sobte pren un nou significat. “Escull”. De sobte és aquesta part del verset que em parla. Normalment em quedava en la segona part. “La vida”. I avui me’n adono que hi ha una elecció. Som cridats a la vida. Però per part nostre hi ha una elecció, una decisió a prendre. I ningú ho fa ni ho pot fer en el nostre lloc.

El N., un dels seus amics, que ha estat tots aquests dies a prop de la família, em mirava, ulls plorosos. “No vaig poder convèncer-lo... no vaig pensar que ho faria... no vaig ser capaç d’ajudar-lo...” .  Li vaig dir que la vida no està en les nostres mans. Si ja la nostra se’ns escola entre els dits, si no arribem a retenir-la, encara més la dels altres. “Escull la vida”. Aquesta decisió és de cada un. Va ser la seva última decisió. Perdona Senyor. I ajuda’ns a escoltar aquesta paraula amb força i determinació per poder dir si en tot moment. Si a la vida.

Cada vegada que surto de casa miro el precipici que tinc al davant. No ho puc evitar. Penso en ell. I sento fredor quan penso en el darrer moment. Sol. Fatigat de tot. Amb una vida que per a ell ja no era vida. Vida i mort es van barrejar i es van confondre. Oh Déu, perdona.

En el despatx, un raig de sol entra per la finestra. Veig l’herba que torna a vestir als prats. M’imagino les flors silvestres que s’hi estampen. Ahir, sortint de l’església, les magnòlies em van semblar esplèndides. Feia goig veure-les. Dóna’m la gràcia Senyor, d’escollir la vida.

I penso en tanta joventut que creix sense saber que en el fons d’ells mateixos hi ha un reducte de vida plena que està a l’espera de ser trobat. Guanyem el món. I perdem l’ànima. I en la meva tasca sé que cada vegada que una família em demana de celebrar un bateig, he de insistir perquè entenguin que és molt més que un bonic moment. Cal treballar molt a nivell de la catequesi perquè els pares entenguin que és important que els fills creixin amb el coneixement de Déu i la seva paraula. Que puguin escoltar la paraula que diu “Escull la vida”. Que en la seva elecció no es confonguin vida i mort. 

Saint Maurice, 23 de març de 2012

ELS ANGELS MIREN CONTINUAMENT AL PARE DEL CEL. MT 18,10

Avui, culte al Temple de Lavey. Celebració d'un bateig.
He predicat sobre el text de Mateu 18. I particularment el verset 10.

Esdevenir com els infants. Es a dir retrobar alguna cosa, una actitud ?, una manera de ser ?, quelcom que els caracteritza?.

Aquest text que posa al infant com exemple ens porta a veure les coses des d’un altre angle. El petit serà el més gran.

Nosaltres, com adults, tenim tendència a veure a l’Infant com un adult en potència. Ho té tot per aprendre, tot per a construir, s’ha de formar, per entrar, poc a poc en aquest mon de obligacions i responsabilitats, en el món del coneixement. El veiem com un cervell que hem de omplir, o un petit salvatge que cal domesticar.

I Jesús, en canvi, ens diu una altre cosa. Ens suggereix que en el infant hi ha alguna cosa d’ell que ens cal aprendre. Un valor que hem de considerar. Des del punt de vista del Reialme els infants son els primers. Els deixebles estan preocupats en saber qui serà el primer. I Jesús els hi posa al infant com exemple. Ni el més gran, ni el més intel·ligent, ni el més fort, ni el més honorable. Un petit. Perquè?

Perquè està més a prop de Déu?

Es això el que ens cal aprendre dels infants ?.

Jesús diu : « Tingueu cura en no menysprear a un sol d’aquest petits –diu Jesús- doncs jo us dic que els seus àngels en els cels veuen contínuament la cara del meu Pare que està en els cels ».

Una paraula enigmàtica. Ens parla dels àngels. No en tenim costum. L’imaginari protestant en aquest sentit és sobri. No ens deixem portar doncs per la nostra imaginació, i deixem els petits éssers amb ales que trobem en altres àmbits.

Quedem-nos a nivell del sentit, del significat de les paraules. El àngel és el enviat, el missatger. El àngel es aquell que porta una paraula. I el text parla dels àngels que en els cels veuen la cara del Pare.

No ens suggereix això un estar cara a cara amb Déu?. El àngel, per el seu paper de missatger em posa cara a cara amb Déu. Aquesta imatge, doncs, no ens permet pensar que tots hem de descobrir i mantenir en nosaltres aquest àmbit de la nostra persona des del que entrem en un cara a cara amb Déu?. Parlem amb ell. La comunió amb Déu. Es a aquest nivell que el infant té quelcom per ensenyar-nos?.

Es aquesta la saviesa per la que ens supera ?. Tal com diu Jesús a Mateu 25: “Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i als intel·ligents, i les has revelat als infants”.

Què és el que fa que el infant sigui dipositari d’una saviesa que no és accessible als savis i als intel·ligents?

Precisament, per això mateix hem de buscar aquesta saviesa més enllà dels coneixements, de les dades de la intel·ligència i de la raó. El que el infant té per ensenyar-nos es el seu estat de dependència confiant com acritud fonamental del nostre cara a cara amb Déu. La seva manera confiada de viure la seva dependència. Ell està molt lluny de les preocupacions que ens aclaparen i que ens fan caure tot sovint en conflictes de tota mena.

Preneu temps per a mirar un infant. La imatge d’un infant que dorm. Ens inspira tendresa, oi ?. La imatge d’un infant que dorm ens apaivaga.

Es doncs a aquest nivell que podem reconèixer una mena de espiritualitat profunda, originaria que forma part de tots nosaltres, que està inscrita en nosaltres. Aquesta espiritualitat que constitueix el nostre cara a cara amb Déu. Aquesta espiritualitat que està més enllà de les paraules, de la raó, de les circumstàncies, de les nostres vides organitzades, adultes.

En la vida, quantes vegades hi ha confiances que es destrueixen. Fer-se gran és aprendre a fer i a refer confiança. Renéixer a noves seguretats. I, de la mateixa manera que els infants son una invitació a anar cap a aquesta relació originaria, que ens dona un fonament, de confiança en Déu, tot reconeixent la nostra dependència; de la mateixa manera com adults hem de fer tot el possible perquè nosaltres, com a adults, ajudem els infants, en el seu creixement, a mantenir, a no perdre el accés a la relació, cara a cara, amb Déu. Perquè aquesta relació de confiança no es perdi.