Sortim a les 7’30. A fora, un aire fresc ens acaba de despertar d’una nit
més aviat xafogosa. Ens espera un dia llarg. La Karen, pastora de l’Església
Reformada al Marroc ens ha preparat una visita a Ifrane, i més particularment a
una universitat en la que ella porta la capellania protestant. Pel camí veiem
com el paisatge va canviant. Anem deixant enrera els camps més aviat secs de
les rodalies de Rabat, i veiem com augmenten els boscos de eucaliptus, flora atlàntica.
Tenim 3 hores de viatge. Quan ens acostem a Ifrane comencen a veure un tipus de
construcció bastant peculiar. Totes les cases tenen taulades acabades en punxa.
Estil nord-europeu, o nord-americà. Recorden una mica els xalets de muntanya.
Arribem a la Universitat, grans edificis, tot es veu net, polit, bonic.
Aquí, res de pobresa, res de venedors ambulants. Aleshores ens ho expliquen.
Resulta que un petroler iraquià va llençar petroli a prop de les costes del
Marroc. Es preveia que el desastre ecològic seria molt gros i les tasques de
neteja molt costoses. Aleshores el rei de l’Aràbia Saudita va fer un donatiu al
Marroc per a pagar el cost de la neteja de les costes. Però resulta que els
vents van canviar i el petroli se’n va anar lluny de les costes. El rei del
Marroc va trucar al de l’Aràbia Saudita per a dir-li que li tornaria els
diners. Aquest li va dir que entre germans era important ajudar-se. Que els
guardés. I amb aquells diners van decidir fer una universitat seguint el model
americà. Amb tot tipus de pavellons per a cada activitat: administració,
despatxos dels professors, aules, pavelló esportiu, biblioteca (que no té
gaires llibres, però que està connectada a les biblioteques de les universitats
més importants de tot el món), allotjaments dels estudiants. Allà no s’escatima
l’aigua per a regar la gespa que envolta els edificis. 
Tot està pensat per a oferir la mateixa qualitat de instal·lacions i de
ensenyament que als millors centres de els EEUU. Allà, res de francès. Anglès.
Tot i que els professors parlen francès… quan volen… Els estudiants que allà es
troben, la majoria venen dels països islàmics. El cost d’un any de
estudis : 100.000 Drh. (10.000 €), tot inclòs: ensenyament, allotjament, i
manutenció. Al centre de la ciutat universitària, una mesquita. Queda molt clar
el lloc que ocupa la religió islàmica.
Després de visitar la universitat, la Karen ens fa pujar un cop més al
autocar. 15 minuts de recorregut. Deixem la carretera i després de pocs
centenars de metres per camins de camp, el xofer es para. Baixem. Caminem uns
50 metres, costa amunt. I a dalt ens trobem amb un poblat de 4 cases, fetes amb
les pedres recollides del camp. Res de ciment. Com a sostre, en lloc de teules
llaunes de conserva desplegades. La Karen ens ho explica. Son pastors de ovelles
que venen d’una altre regió del Marroc. Les terres que ocupen no son d’ells. No
tenen dret a construir. Els homes no hi
son. Vigilen els ramats. Amb els anys han aconseguit que a més dels ramats dels
propietaris de les terres puguin tenir el seu propi. Les dones ens reben. Una
munió de crios pul·lula al voltant nostre. Riuen, fan festa. S’empenyen l’un a
l’altre per a ocupar el lloc central davant del objectiu de la càmera. La Karen
ens explica que en el poblat se’n van adonar que algunes dones sabien teixir
catifes, i mantes, i altres tipus de objectes decoratius o complements, i ho
feien a la manera tradicional. Aleshores es va crear una associació de suport i
es van organitzar perquè les dones que sabien teixir ensenyessin a les més
joves, i les van ensenyar a comercialitzar els seus productes. En aquest
moments han constituït una mena de cooperativa. Després de les explicacions
anem al darrera de dues de les cases i ens trobem amb una gran estesa de
productes artesans fets per elles. Es hora de comprar. Si volem... L’associació d’ajuda a aquestes dones ha
obtingut de les autoritats que construïssin una aula per a fer-hi escola per
els nens i nenes. Una sola aula. Totes les edats barrejades. Després d’una bona
estona de mirar i remirar catifes de llana ens fan passar en una de les cases.
Al terra tot son catifes. Al mig algunes taules baixetes. Ens asseiem al terra,
tot al voltant. Anem passant. Ens traiem les sabates. Al cap d’una estona la
Karen arriba amb un grup d’uns 20 estudiants de la universitat. Acaben d’omplir
aquella casa que en poc temps es converteix en un menjador. Arriben unes plates
amb pans rodons i plans. Típics dels països islàmics. Després unes plates amb
pollastres rostits. Ni plats ni coberts. Ens diuen com s’ha de fer, agafar un
tros de pa. Amb el polze pessigar un tros de pollastre, i cap a la boca. Per a
beure ens donen primer una infusió de menta, després treuen ampolles de taronjada
i de cola, una marca d’allà, molt ensucrada.
Després del pollastre, plates de cuscús, i una cullera a cada un. Tot
menjant parlem amb els estudiants que formen part de l’associació. Joves molt
oberts, nois i noies. Algunes noies amb vel, altres no. Un dels nois s’adreça
als espanyols per a comentar el fet que el govern espanyol ha permès el casament
dels homosexuals. No fa cap crítica, ni cap comentari, ni favorable ni
desfavorable.
Després del dinar tornem a la universitat. Un cop més. Haurem tingut un entrepà
de riquesa amb pobresa al mig. Tot i que no sé qui és més ric o més pobre.
Calía veure amb quina amabilitat ens rebien aquelles dones, amb quins somriures
ens servien el dinar. Fins i tot la degana del poblat, una dona petita, encorbada,
arrugada, que ens donava la mà a cada un tot portant la seva després cap al seu
cor. Signe d’amistat, sens dubte.
A la universitat tenim una trobada amb 4 professors i la Karen que fa de
moderadora. Ens expliquen els diferents
corrents del Islam al Marroc i la seva relació amb el estat. Els integristes, i
els fonamentalistes, i els conservadors no fonamentalistes, i els lliberals.
Els dels extrems, controlats, quan no, prohibits. Sunites, chiites,
marabutites, etc. De les altres religions. Res, ni les esmenten. Ens diuen que
la religió està controlada per el Rei que és el “commandeur des croyants”, que
exerceix el poder per sobre d’elles.
Arriba el moment del col·loqui. Obro el torn. Els dic que he entès molt bé
els elements de la seva argumentació, i que al sentir-los no puc per menys que
fer-me ressò dels que caracteritzen a algunes de les societats europees. Els
parlo del humanisme i la reforma protestant i la il·lustració com a moviments
que poc a poc, van redefinint el lloc de la religió en la societat, preparant
el terreny al que esdevindrà després, la secularització i finalment la laïcitat
com a principi que garanteix un tracte igualitari per a totes les religions.
Els parlo de l’emancipació del pensament i de les ciències en relació a la
religió. Al final els pregunto si al Marroc hi ha moviments de intel·lectuals,
o culturals, o religiosos que desitjarien que el seu estat es definís a partir
dels principis que els acabo de enumerar. A partir d’aquí, tot i guardant les
formes, entrem un diàleg de sords. Altres membres del grup també els hi fan
preguntes i a tots ells van contestant amb més o menys fortuna. Un d’ells pretén
esborrar del mapa els conceptes de secularització i de laïcitat situant-los en
el context històric en el que sorgeixen, com dient que ja no pertanyen al
nostre temps. Un altre ens diu que a Alemanya, i a Ginebra, i als EEUU també
son països amb majoria protestant. L’escolto i entenc que confon les coses.
Nosaltres volem confrontar idees al voltant del tema de la laïcitat o de la
confessionalitat del estat. Ell es refereix tan sols al concepte de majories. Parla
de les majories protestants comparant-la a la majoria islàmica del seu país.
Com dient que en els nostres països les coses no son tant diferents.
Els dic que certament, els principis només els trobem en estat pur a nivell
conceptual, i que en les societats els canvis no es fan tan ràpid com voldríem
i que les evolucions és produeixen a vegades amb dificultats, però que els
principis, tot i que no es realitzen del tot, estableixen un marc de referència
en el que és possible anar avançant cap a la seva realització. I que el
principi de la laïcitat, si bé hi ha països en els que no sempre s’aplica de
manera igualitària no per això l’hem de descartar com si ja no fos vàlid. I
acabo recordant que és un principi sostingut per els principis universals de la
llibertat, la igualtat i la fraternitat. Acabo agraint-los en nom de tot el
grup, la seva acollida, l’estona que ens han dedicat, i els agraeixo la tasca
de ensenyament que estan fent per a formar nois i noies que el dia de demà,
sens dubte, en els seus països, podran treballar per a fer un món més just,
equilibrat i fraternal.
S’acaba el col·loqui, i passem al pica-pica que ens han preparat. Encara
aprofito una estona per a dir a un dels professors que les universitats han de
funcionar com a laboratoris en els que de manera independent s’estudia la
realitat, s’analitza, i es fan noves propostes per a poder gestionar-la
correctament. I en aquesta tasca davant dels conflictes socials, la universitat
pot ajudar a definir les problemàtiques de manera justa amb l’objectiu de
resoldre-les. Es tracta de fer el necessari per posar les preguntes adequades a
totes les parts implicades en un conflicte, que permetin un millor coneixement
i una millor comprensió de l’altre part, i així afavorir l’apropament. En una
paraula. Mediació. El professor m’escolta amb atenció. Em va dient que si... i
al final em respon fent una critica al capitalisme... i s’acomiada... Alguna
cosa hem intentat.
Tornem a agafar la carretera per tornar cap a Rabat. Tres hores de viatge.
Ens aturem en un xiringuito tipus Barceloneta abans del 92. Lloc popular. No
gaire net. Xais penjats. Carn a la brasa. En un dels xiringuitos veig el
Iniesta, nº 8, del Barça, que va preparant pinxos morunos. No és l’únic. El dia
abans, en un carrer de Rabat em vaig creuar amb el Messi, i també amb un altre
jugador del Inter. Quin món. Ple de contrastes, i per sobre de tot la
globalització. Les samarretes ho indiquen. Com també ho fan les antenes
parabòliques que es veuen a tot arreu. Fins i tot a sobre dels poblats més
pobres. Com el de les famílies de pastors, les del entrepà de riquesa amb
pobresa. Tampoc faltava. Una placa per a produir energia solar, i al costat la
parabòlica. He tornat del viatge. Ha valgut la pena. Però us asseguro que en
alguns aspectes m’he quedat més aviat desconcertat.
