NO ENS HO VAM CREURE

Des del Valais... Miro cap al Vallès... Catalunya... poble català. Us porto al cor.

Avui, des de la distància, sento còlera, per tot el que està passant a Catalunya, Espanya, i Europa. Còlera, que no és ni ràbia, ni odi. La còlera és el sentiment d’aquell que no es deixa reduir a allò que injustament se li imposa. Es l’actitud d’aquell que lluita per ser reconegut en la seva dignitat. La ràbia comporta irracionalitat, pot portar a l’odi, i aquest a la violència. La còlera es situa en un punt de resistència i de contenció. Resistència davant de la injustícia i contenció davant de l’odi. La còlera és estructurant, imaginativa, creativa, constructiva. La ràbia i l’odi no.

Sento còlera davant d’uns fets que veig i visc des de lluny. I sí, tot i així, tot i trobant-me en la tranquil·la Suïssa, aquests dies he patit i pateixo, he sentit i sento impotència, he plorat, i em sento insultat per les institucions polítiques de l'estat que han caigut molt baix, molt baix en l'us de la violència i de la mentida, en la manipulació de la realitat, en el legalisme, en la ceguesa, en la prepotència, en la defensa de la oligarquia.

Va ser el 21 de novembre del 1975. Encara veig la imatge en blanc i negre del televisor de casa... amb aquell senyor d’orelles punxegudes que entre llàgrimes anunciava la mort de Franco, i deia... “todo queda atado, i bien atado”... I no ens ho vam creure. Entusiasmats per el nou horitzó que es presentava, esperançats per un nou règim polític just i democràtic... vam deixar córrer aquestes paraules... tot pensant "si, si, val, tot el que vulguis... però això s’ha acabat... vam pensar que en el fons les cordes també se les emportava ell cap a la seva vall i que amb elles arrossegava tots els mals sons i les perversitats de la dictadura. No, no ens ho vam creure, i vam pensar que... bah... que es tractava d’els últims batecs d’un règim moribund.

Aquest dies estic atònit de veure fins a quin punt vam poder ser innocents. Com a ciutadans vam acollir amb fervor la legalització dels partits polítics fins a les hores prohibits... recordo el retorn de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, La Pasionaria, el retorn del President Tarradellas, la seriositat d’Adolfo Suárez amb la victòria de l’UCD, a les primeres eleccions del 1977. Recordo l’ascens de Felipe Gonzalez, aquell jove advocat amb vestits de pana (aleshores si, anava d’obrer elegant) i la victòria del PSOE a les eleccions del 1982.

Si, tot estava lligat i ben lligat perquè s’obrís una transició que va resultar exemplar –deien des d’a fora i fins i tot ens ho feien creure. Vaig ficar amb il·lusió el meu vot a les primeres urnes, vaig assistir amb por al primer míting del PSOE, vaig tenir por quan al final tots els assistents aixecaven el puny cantant la internacional; allà em van donar aquell pòster tant simpàtic que anunciava “La fiesta de la Rosa”  la primera d’una llarga sèrie que es va anar fent tot al llarg dels anys. Recordo les primeres cues per anar a votar. I la Constitució del 78. Aquest va ser el gran engany. És clar, ara entenem que els qui la van redactar ja ho van fer prou bé. Nosaltres la vam rebre amb gran orgull. Ja la tenim. Publicada en 6 idiomes oficials, castellà, català, basc, gallec, valencià i mallorquí!... i fins i tot el Forges en va fer una versió ben simpàtica. I és clar que no ens ho creiem lo de las “ataduras”. Que no era prou evident que lo de la democràcia anava en serio?. I ens ho vam creure que era una transició exemplar perquè a els d’a baix ningú no ens ho deia, que hi havia unes quantes caixes de trons que ni es van tocar, que van quedar tapades i ben tapades, les de la territorialitat de Espanya era una d’elles. Caixa negra que només es podria obrir en cas d’accident.

Han passat els anys, i moltes coses han canviat, moltes. Noves generacions que no van viure la dictadura, un mon que esdevé cada cop més complexa, una crisi sistèmica, econòmica, ecològica, de valors, un mon que viu sota l’amenaça del terrorisme, en el que s’intueix la necessitat d’un nou ordre polític i econòmic i social. Un món liquid marcat per les tecnologies. Els partits polítics tradicionals, els que van sorgir de la transició, i que encara ara perduren, el PSOE ens va fer creure que no era veritat allò de les cordes, però ells segur que ho veien que aquella constitució ho tenia tot ben pensat i que tard o d’hora les cordes haurien de saltar. I el PSOE no ha vist de la mà dels barons (quina contradicció, escollir aquest apel·latiu aristocràtic per designar els vells  fundadors del partit de classe obrera) no ha vist que la rosa s’anava pansint, mentre que els de l’altre cantó, els que van passar de Alianza a Partido Popular, ells si, poc a poc, amb paciència, anaven deixant créixer els lligams.

De fet, el de les orelles no va dir quins eren els lligams. Cordes? o els braços d’un pop que poc a poc, de manera insidiosa, durant tots aquests anys han anat avançant, creixent, infiltrant-se per totes les ranures del estat, per les més ínfimes esquerdes del temps, aprofitant la nostra credulitat i la nostra poca memòria, per tornar a ocupar els espais i anar-ho lligant tot de nou: institucions al servei d’uns quants, corrupció, privilegis?. Era il·lusori creure que el PSOE no hi cauria. El sistema democràtic per més nou i vigorós que semblava seguia atrapat en els vells costums, en les mentalitats de sempre, colonitzades per la cultura del “pelotazo” o la cultura del “chulo”. Aquell que es va inventar des de fa molt temps el eslògan d’una marca de perfum... “Porque yo lo valgo... Pues si, porque yo lo valgo me lo permito, un sobre por aquí, un soborno por allà, una targeta blak que me invento... (i canvio d’idioma perquè per tot arreu n’hi ha, fins i tot en la Catalunya més dolça) i aquí no passa res, que amb mi mai s’atreviran, perquè jo estic per sobre del bé i del mal”. I aquesta cultura era la que feia que tot seguia lligat, i ben lligat. Els del PP els vells, els fundadors, els pares de la constitució ells si que s’ho van creure que tot estava ben lligat, ells sabien a qui obeien, i els de la rosa, ells, segurament ho veien però vès... ja podem estar contents, que ja és molt el que hem aconseguit. I al final sempre passa igual, i ens hem de creure lo dels poders fàctics i pactar amb ells i... perquè no? adoptar els seus mateixos mètodes i mentalitats. Com em sona tot això a “La Granja dels Animals” de George Orwell. Aquesta és la visió que em queda de vosaltres senyors barons.  (continuarà... pot ser)

Collombey-le-Grand, Suissa, 2 d'octubre de 2017

LE BRUIT D'UN FIN SILENCE

1 Rois 19, 1-12

Pendant les vacances, mon épouse et moi nous sommes rendus aux Abeillères. Une maison de rencontre et de resourcement axé sur la méditation, le repos, le silence, la contemplation. Tout près de Saint-Jean-du-Gard, en Cevènnes. Trois fois par jour les résidents avec les hôtes se rencontrent pour un temps de prière et silence.  La petite chapelle était pleine. On était, il est vrai, aux portes du Rassemblement du Désert qui avait lieu le lendemain à quelques kilomètres.

Au mois de mai les catéchumènes de 2^ème année ont un camp à Taizé. Un camp axé sur la méditation, le silence, la découverte de l’intériorité. Une des activités du camp est d’assister à l’office du vendredi soir, à Taizé, et à celui de dimanche matin, avant le retour. L’esprit de Taizé donne une place importante au silence. Dans les moments de prière, les chants et le silence se suivent. Et au milieu de la célébration 10 minutes de silence. Parmi les adolescents il y en a qui ont de la peine entrer dans cette démarche. Certains se montrent inquiets. D’autres par contre n’arrivent pas à cacher leur émotions.

Se taire, rester immobile, contemplatif. Ce n’est pas dans nos habitudes. C’est même mal vu.  Il y a, il est vrai, le risque de prendre la fuite. Se couper du monde, de passer à coté de la réalité. De ne plus avoir les pieds sur terre. Et pourtant. Et pourtant. Il a été intéressant cet été d’apprendre que en Espagne les lieux de spiritualité, les monastères qui offrent la possibilité de passer quelques jours de retraite sont de plus en plus sollicités et doivent souvent afficher le panneau « complet ». Un phénomène significatif pour un pays en crise.

De même, cette semaine nous avons appris qu’une paroisse Allemande a eu l’initiative de construire une chapelle dans une aire de repos d’une autoroute et oh surprise ! Ils sont nombreux ceux qui s’arrêtent pour prier. 

On le sait. Nous sommes dans un monde qui est en plein changement. Les spécialistes, sociologues, philosophes, psychiatres, théologiens sont d’accord pour dire que la crise de notre monde n’est plus seulement économique mais aussi spirituelle, morale, et je dirais même anthropologique. Le monde ne sait plus comment penser l’homme, comment le comprendre par rapport au monde, à la vie, à son devenir, aux évènements, à la souffrance, à la mort. L’homme ne sait plus comment se comprendre se penser, par rapport à son être.

L’insécurité extérieure, économique et matérielle est révélatrice d’une toute autre insécurité qui se manifeste à l’intérieur de la personne. Tout d’un coup on se rend compte que le trop plein matériel et économique, parfois ne fait que cacher un vide intérieur.  Le trop plein matériel nous coupe de nos assises spirituelles.

Nous sommes dans la civilisation de l’image et du son. La musique en boite, enregistrée remplit nos temps de silence. La musique fait partie de la culture depuis toujours. Elle existe depuis que l’homme a commencé à écouter la nature, la terre, et a essayer de reproduire et s’inspirer de ses sons pour exprimer son intérieur et donner libre cours à sa pensée, ses sentiments, à son affectivité, à ses rêves, et à ses craintes.

Notre civilisation, et encore plus nos jeunes et nos enfants, est entourée de sons, de bruits, de paroles, de messages. Nos jeunes risquent de ne pas savoir ce que c’est d’être en silence. De contempler tout simplement, un paysage, une fleur, les branches d’un arbre, un brin d’herbe ou un oiseau. 

Nous sommes des êtres, -permettez moi ce mot- « abruités ». Habités par le bruit, par plein de sons qui rendent difficile le rapport à l’Esprit de Dieu qui nous parle dans le silence. 

Une avocate canadienne en ce moment enseignante à Barcelone, Catherine Lecuyer, a écrit un livre : «Eduquer par l’émerveillement ». Elle dit que de nos jours l’enfant est sur-stimulé. Et que cela entraine pour certains des problèmes d’apprentissage. L’enfant est saturé d’images. De séries de TV, jeux électroniques, et lorsque les enfants doivent faire face au rythme de la vie réelle ils deviennent impatients, tout les ennuie.  Il faut récupérer le silence. L’apprentissage dont l’enfant est capable passe par l’observation et la découverte, à son propre rythme. Nous avons beaucoup d’information et nous apprenons chaque fois moins. Trop d’information entraine un appauvrissement de l’attention. 

Nous avons lu encore ce passage du livre des Rois qui nous parle de la fuite d’Elie. Le prophète indigné, impulsif, plein de zèle. Après que Dieu se soit manifesté par un feu qui consomme les sacrifices offerts à Baal. I a fait passer par l’épée les prophètes de Baal, par un véritable coup de force. Probablement, encore une fois, imbu d’un pouvoir qui ne lui appartient pas. 

Elie doit s’enfuir, et nous le voyons une fois de plus entrer dans un chemin où il doit se dessaisir de cette force. Il fera face à sa fragilité, à la faiblesse de son corps, sera appelé à se nourrir convenablement. Il doit manger deux fois. Il ira au désert. Lieu symbolique de la rencontré avec Dieu. Lieu où l’homme fait face au vide, au silence. Et là au désert, il sera conduit dans une sorte de déconstruction de lui même. Lui, qui vient de faire un tour de force est ramené à sa fragilité qui se manifeste dans son intimité. Et là il doit se taire et laisser passer les bruits. Ces bruits qui parlent de tant de traces que les événements de la vie peuvent laisser en nous, des traces douloureuses certaines, celles de nos mises à l’épreuve, lorsque nous pouvons passer par des changements importants, lorsque nous nous sentons déboussolés, celles des luttes intenses. Et nous devons laisser passer les bruits de ces traces, faire silence, nous mettre à l’écoute. Ces bruits Élie va les écouter à l’extérieur de la grotte, c'est-à-dire il devra faire un pas en avant pour quitter le puits profond dans le quel il se trouve. Et Dieu n’est pas dans le tonnerre, ni dans le vent violent, ni dans le feu, ni dans le tremblement de terre. Mais dans un bruissement d’un souffle ténu. Dans le bruit d’un fin silence.

Dans le calme et la confiance, -dit le prophète Esaïe- sera ta force. Lytta Basset nous rappelle dans ses livres l’importance de savoir être à l’écoute du Souffle. Pour elle il s’agit de l’Esprit de Dieu. C’est une femme qui a passé par des événements douloureux, elle a passé dans sa vie aussi par une sorte de déconstruction pour découvrir dans la spiritualité, dans l’écoute de ce souffle de Dieu, la source de renouvellement pour sa vie. 

Le professeur et pasteur Daniel Bourguet,  devenu ermite, fondateur des Abeillères, dit dans son livre « Le silence de Dieu pendant la Passion » que le silence de Dieu dans les récits de la passion, pour certains est choquant. Et il dit que pour lui ce silence est fait d’un amour qui va au-delà de tout ce que les mots humains peuvent dire.  Dans la vie il peut nous arriver de penser que Dieu se tait. Alors qu’il nous rejoint dans nos souffrances parfois indicibles, inexprimables. 

Nous le savons, parfois, face à la souffrance nous ne pouvons que nous taire. Dieu aussi, il ne veut pas nous accabler de sermons. Il est là par le mystère de son amour silencieux par lequel il nous soutient et nous porte. Et si cet amour est bien au-delà des mots, nous devons apprendre et réapprendre le silence pour nous ouvrir à LUI, en Christ, et ressurgir à la vie.    

QUAN LA FE, I LA CUTURA ES DONEN LA MA

Diumenge 21. 18h30. Ens preparem per assistir a una cerimònia ecumènica singular. No tindrà lloc ni a l'església catòlica, ni al temple protestant. Ens trobem en el edifici de la Fondation Pierre Gianadda, de Martigny. En termes religiosos, un temple dedicat a la cultura. S'hi fan exposicions de pintura entre 2 i 4 cada any. I en la mateixa sala d'exposicions : concerts, i dues celebracions ecumèniques al any prenent els quadres de l'exposició com a referència. A partir d'una selecció es projecten alguns quadres i els celebrants llegeixen pregàries, meditacions, alternant amb música i cants dels assistents. La sala, cada vegada s'omple.

La organització de l'activitat està a càrrec de la parròquia protestant de Martigny, les parròquies catòliques de la mateixa ciutat, i la parròquia reformada de Chamonix. Ahir, dues pastores, una a cada costat d'un capellà. Algú, a la sortida em comentava com li havia agradat aquest detall. Els celebrants : la pastora Isabelle Pierron, de Chamonix, el canonge François Lamon, de les parròquies catòliques, i la pastora Nathalie Capó-Reverdin, de Martigny.

"Haus im Herbst", Eric Heckel (1883-1970)

Els quadres comentats pertanyen a la col·lecció Merzbacher. Quadres de Van Gogh, Picasso, Kandinsky, Chagall, i altres artistes. El títol de l'exposició : « Le mythe de la couleur ». En total es van projectar 16 obres. Alternant les intervencions musicals, amb interpretacions de obres de Schumann, Debussy, i Richard Strauss, i M. Karlowicz, à càrrec de Lia Hakhnazaryan, piano, i Adriana Boczkowska, cant.

Aquestes celebracions van començar al any 2010 quan, en motiu d'una exposició de icones, el pastor Pierre Boismorand, de Martigny, va demanar a Léonard Gianadda, president de la fundació,si li podria deixar una reproducció de una icona per comentar-la en un culte. Gianadda li va dir: “No, no li puc deixar, però vostè pot venir aquí a fer el culte”. De fil en agulla la iniciativa va acabar prenent un caire ecumènic.

A cada celebració hi assisteixen unes 250 persones. Les esglésies surten de les seves 4 parets, i van a trobar el món de la cultura, i del art. L'església surt al carrer. Va allà a on la gent es troba. A la Paraula proclamada s'afegeix la contemplació d'unes obres. Paraula que dona sentit, art, que representa la  vida, els colors de la creació. Ètica i estètica. Un temps per a la meditació, per la pregària. Un moment de espiritualitat que té en compte tots els registres de la persona, no tan sols el intel·lectual. Tot plegat per obrir un temps de comunió amb Déu a través de la bellesa.

"Juif à la Thora", Marc Chagall (1887-1985)

Ahir, la pastora Nathalie Capó-Reverdin, tot comentant una obra de Chagall, « Le juif à laThora »,  llegint en el llibre del Deuteronomi, valorava la col·lecció com un exemple d'una familia que en tot moment, va seguir endavant, superant les circumstàncies negatives. Verner Merzbacher, orfe de pares jueus, morts en els camps de concentració nazis, al casar-se amb Gabrielle Mayer, hereva de la col·lecció en va prendre cura, la va catalogar, custodiar, la va donar a conèixer, i la va augmentar, recollint així el relleu dels qui la van començar, mantenint una triple fidelitat: a una família, a una fe, i al color. « Poso davant teu el bé i el mal, la vida i la mort, escull la vida, i viuràs, tu i la teva descendència ... el color, que caracteritza aquesta col·lecció ens recorda la vida, que som cridats a escollir, fins i tot quant al nostre voltant la mort es vol imposar ».

La FundacióPierre Gianadda, va ser creada a l'any 1978 per Léonard Gianadda, promotor immobiliari, en memòria del seu germà, mort en un accident d'aviació. Un home emprenedor que a volgut orientar els seus guanys cap al mecenatge, la cultura, i els projectes socials. El mateix L. Gianadda, al any 2009 va crear la Fundació Annette et Léonard Gianadda, amb fins socials, oferint a la ciutat de Martigny, un edifici amb 16 habitatges, una llar d'avis, i una guarderia. Els ingressos obtinguts per aquesta fundació, aproximadament 350.000 Fr a l'any es dediquen a alimentar un fons d'ajuda per famílies i persones necessitades de la ciutat de Martigny.

CATEQUESI EXISTENCIAL

Dissabte 20 de octubre, jornada al centre parroquial de Monthey amb catecumens de les parroquies del sector. 30 joves d'entre 14 i 15 anys.  Un equip de monitors format per 3 pastors, un diaca, i 4 catequistes. Ens hem trobat tres setmanes abans, un vespre, per preparar la jornada, i ens hem repartit les tasques.

Tema de la jornada : néixer. Es constitueixen grups de 7 o 8 joves, amb dos monitors cada un. Primera activitat: "Us trobeu al costat d'un nadó. Pot ser un germanet, o un cosí. Què li desitgeu. Si fóssiu una fada, que li donarieu per la vida ?". A partir d'aquesta pregunta s'estableix un intercanvi sobre el que és necessari per a viure... feina, bona posició, diners, salut, i poc a poc la realitat s'imposa... i comencen les alusions... problèmes familiars, de salut. Un noi diu : « jo, per exemple, sóc asmàtic , no és fàcil ». Les dificultats formen part de la vida. Per més que desitgem una vida plena de felicitat. « Il faut faire avec ». Hem de conviure amb elles. I no ens deixem dominar per elles. Al noi asmàtic li faig veure que ha dit que « era asmàtic ». Li proposo una altra manera de veure-ho : « No ets asmàtic, tens asma, la teva vida no es redueix a l'asma que tens. L'asma no és el que defineix la teva vida. En forma part. En la vida hi ha altres aspectes positius. No et deixes dominar per l'asma ». I els explico la meva polio a 5 anys. La catequista i jo els hem de explicar el que és la polio. Mai n'han sentit parlar. Es una malaltia erradicada. Vaig ser un dels últims nens que no va ser vacunat. Sense entrar en detalls els dic : « j'ai un handicap, mais je ne suis pas invalide »... (tinc una minusvalia, però no soc invàlid). Les dificultats de la vida no ens invaliden en la nostra capacitat de mantenir-nos oberts a molts altres aspectes que son positius.

Seguidament, un joc  amb el que sen's proposa una nova identitat. Les condicions d'aquesta ens son donades per una roda de la fortuna. De tots els aspectes que la conformen ens cal comentar allò que no ens agrada, el que no voldriem, i perquè. Al final veiem que alguns aspectes no son forçosament negatius. La felicitat no depèn necessàriament del fet de gaudir de les millors condicions. En la vida el bo i el dolent es succeeixen. I el que ens ajuda, el que és bàsic i dona sentit a la vida és el fet de « estimar i ser estimats ». Amb aquestes reflexions... cap al carrer. Els joves, de dos en dos, es distribueixen per tota la ciutat, i fan una enquesta a uns quants vianants. Preguntes : quants neixements heu viscut ens la vostra vida ? I com els heu viscut ? I els enquestats ens parlen dels fills, dels nets, i els que els desitgen per la seva vida. Tornem al centre parroquial i passem una estona comentant les repostes.

Després el dinar. L'ha preparat la C, una de les catequistes, per tot l'equip de monitors. La C està embarassada. Li falten poques setmanes per el part. Comentem el seu estat, tant adient per el tema de la jornada. Al menú: Amanida, « émincé de poulet » amb arroç, i aigua de l'aixeta. No ens queda temps per els postres, i els deixem per l'hora del berenar. Cal marxar. Propera activitat : visita a una maternitat. Mentre els joves amb la resta de monitors marxen cap a l'estació per agafar el tren, la C i jo rentem els plats i marxem amb el cotxe per reunir-nos amb el grup.

Ens reben, una matrona i una infermera de pediatria, molt amables. Tenim sort. No hi ha parts, i ens poden ensenyar les sales de part. Ens expliquen els diferents elements que hi ha en cada sala : una petita piscina perquè la mare es relaxi abans del part. Algunes tenen el infant dins l'aigua. Després el llit en el que es produeixen els parts. El lloc del pare en el neixement. Els anims que pot donar a la mare. I mentre la matrona explica tot això, de sobte em venen records, del neixement de la Tatiana, fa 27 anys. Recordo les sensacions, i tornen les emocions. M'he de esforçar per a no deixar anar alguna llàgrima. A la maternitat els nadons estàn a les habitacions amb les mares. Una mare accedeix a ensenyar el seu nadó nascut la nit anterior. Moment d'admiració davant d'una personeta que dorm tranquilament. I venen les exclamacions... « que bonica !... que petitona ! ». L'infermera de pediatria vé amb un altre nadó en braços. Després ens diuen que una doctora ens proposa poder assistir a una ecografía.



La proposta em sobte. Per la mare. I m'imagino tot el grup en la sala de ecografies. No ho acabo de entendre. Quan entro ho entenc tot. A la camilla hi ha la C panxa descoberta i la doctora està ensenyant als joves el que es veu a la pantalla. I de sobte : bona noticia per la C !. El fetus està en bona posició. Ella se'n alegra molt doncs en una visita recent li havien dit que estava en mala posició i que segurament haurien de fer una cesàrea. Ja estaven pensant en programar la intervenció. La C està molt contenta. El part podrà produir-se normalment.

La C demana a un dels pastors que agafi la seva camera fotogràfica i que faci fotos. Ha estat una tarda fenomenal. Molt bon ambient, alegría, emoció, la generositat de la C que ha estat d'acord de compartir amb els joves el moment de la ecografia. Després hem tornat cap a Monthey a on es troba el centre parroquial. En arribar. Berenar, i un moment de meditació i pregària. El Robert Zamaradi, pastor de Monthey i jo conduim aquest moment : música, cants de Taizé, lectura del text sobre Zaqueu. El colector de impostos. Rebutjat, marginat, no és estimat. Collabora amb els romans. Té coriositat per veure Jesús, i al final reneix a una nova vida. Es transformat per l'amistat de Jesús que el restitueix en la seva condicio de fill d'Abraham.

Els joves reben dos post'it. En un, de tot el que han sentit o vist durant el dia, han de escriure una o dues coses que volen conservar per el camí de la vida simbolitzat per una carretera enmarcada per un cor. En el altre post'it han de escriure el que no volen guardar. El primer post'it el enganxaran al cor, el segon el llençaran en una paperera. Acabem pregant el Pare Nostre, i amb la benedicció . « Que sur nos vies, nos projets, nos souhaits, nos désirs et difficultés se pose la bénédiction de Dieu, qu'en tout temps, et en tout lieu avec son amour nous puissions rester accrochés à la vie ». Aixi s'acaba la jornada. Marxen els joves. Els monitors ens quedem per recollir i intercanviar impressions. Ens queden bons records de tot el que hem compartit. Noves jornades ens esperen . Temes : Morir, Jo i Déu, Jo i el Grup.

Aixi es desenvolupa una catequesi existencial. No es tracta tant de transmetre un munt de ensenyaments biblics o doctrinals sino de posar els joves davant de les realitats de la vida, i a  partir d'elles treure un ensenyament. Aprendre i comprendre a partir de l'experiència viscuda i el que es pot compartir en el diàleg que s'estableix entre els joves i els monitors. Es comparteixen experiències viscudes, s'escolta els joves, es crea un ambient de confiança perquè puguin dir el que viuen, expressar pot ser alguna dificultat viscuda. Una jornada plena. Gràcies.

Paroisse des 2 Rives, 20 octobre 2012

INDEPENDENCIA FRATERNA

En estos días de entusiasmo popular y mediático con el millón y medio de personas que vienen pisando los talones a los políticos de todos los lados, desde Suiza observo, me dejo llevar, con moderación, y realismo.

Me dejo llevar. Gracias a internet me sumo al fervor popular que se ha desatado desde el martes día 11. Participo de la fiesta de miles de habitantes de Cataluña. Autóctonos, y también inmigrantes. De todo color, credo y condición. Es también mi fiesta desde la distancia. Entiendo los motivos que la favorecen. En parte coyunturales. La crisis, con los cambios que acarrea, con las inseguridades que provoca, con las incomodidades que genera. Y un sentimiento que está ahí, que no es una flor de ayer, que viene de antiguo: “somos una nación”.

Ante este sentimiento, ante tanto fervor, desde fuera, otras voces se expresan. “No se entiende - me dice una ex compañera de estudios  desde Francia - … en julio acababan de pedir dinero a Madrid, y ahora quieren irse?”. “La pela… es la pela y se consigue más recibiendo que dando” – me dice un ex compañero de secundaria, desde Jaén, parafraseando el libro sagrado. Me los he encontrado aquí, en Saint Maurice, en la Plaza Facebook. Ellos son un ejemplo amable de los ríos de dígitos que corren en la red. Otros muchos no son tan correctos. Alimentan odio y violencia. Los ignoro, los callo, no les doy la palabra.

Mis amigos me recuerdan que con mis anhelos y entusiasmos, no estoy sólo. Cataluña, con sus deseos, y aspiraciones legítimas que tanto se entienden, no está sola. Desde dentro, con los de fuera formamos parte de una misma comunidad. ¿Dentro? ¿Fuera?. ¿Donde está la línea?. Podría estar en mi mente pero no quiero hacer diferencias. Quiero mantener mi espíritu abierto, el corazón sereno, y las manos tendidas para encontrarme con todos, con la palabra y la amistad como herramientas indispensables.

Y con ellos, más allá de territorios, más allá de fronteras, quiero invocar a aquello que es común a todos los pueblos y que se resume en tres valores: libertad, igualdad, fraternidad. Son valores laicos, universales, por y con los que todos, desde dentro y desde fuera, debemos luchar. Los dos primeros sin el tercero pierden su legitimidad. E invoco al adagio bíblico resumido en otros dos valores: justicia y paz, o paz con justicia. No pueden ir por separado. La una sin la otra sólo dan lugar a la opresión. Se ejerce y se sufre las más de las veces de manera sorda e insidiosa, provocando dolor callado, impuesto.

Invoco a estos valores, desde dentro, con los de fuera. Porque piso una tierra, vivo bajo un cielo, respiro un aire que no entiende de fronteras, ni de luchas estériles, y que tampoco entiende de desigualdades, pues el sol calienta para todos, y los frutos y las riquezas de la creación naturalmente no llevan ninguna etiqueta.

Por ello reivindico la fraternidad sin fronteras como el valor supremo por el que juntos podemos entender, comprender, mirar de analizar el camino en el que estamos, la distancia recorrida, y la que queda por andar. Con la fraternidad se nos impone a todos sentido común. Con creatividad. Reconociendo que toda injusticia, tarde o temprano tiene que resolverse, y que puede hacerse sin romper los lazos que nos unen, sabiendo que las líneas de un mapa y los escenarios políticos no tienen por qué ser definitivos. Al fin y al cabo no son más que representaciones del gran teatro del mundo, nos recordaría Calderón.

Quien hoy pide independencia es mi hermano y mi hermana, quien hoy dice no entenderme también. Esta fraternidad me obliga, nos obliga a todos a salir de nuestras trincheras, reconociéndonos en nuestra libertad de ser y de avanzar;  y de reinventar, si juntos somos capaces de reconocer que la justicia y la paz han dejado de darse la mano.

Carlos Capó, Saint Maurice, 13 de septiembre de 2012