CATEQUESI EXISTENCIAL

Dissabte 20 de octubre, jornada al centre parroquial de Monthey amb catecumens de les parroquies del sector. 30 joves d'entre 14 i 15 anys.  Un equip de monitors format per 3 pastors, un diaca, i 4 catequistes. Ens hem trobat tres setmanes abans, un vespre, per preparar la jornada, i ens hem repartit les tasques.

Tema de la jornada : néixer. Es constitueixen grups de 7 o 8 joves, amb dos monitors cada un. Primera activitat: "Us trobeu al costat d'un nadó. Pot ser un germanet, o un cosí. Què li desitgeu. Si fóssiu una fada, que li donarieu per la vida ?". A partir d'aquesta pregunta s'estableix un intercanvi sobre el que és necessari per a viure... feina, bona posició, diners, salut, i poc a poc la realitat s'imposa... i comencen les alusions... problèmes familiars, de salut. Un noi diu : « jo, per exemple, sóc asmàtic , no és fàcil ». Les dificultats formen part de la vida. Per més que desitgem una vida plena de felicitat. « Il faut faire avec ». Hem de conviure amb elles. I no ens deixem dominar per elles. Al noi asmàtic li faig veure que ha dit que « era asmàtic ». Li proposo una altra manera de veure-ho : « No ets asmàtic, tens asma, la teva vida no es redueix a l'asma que tens. L'asma no és el que defineix la teva vida. En forma part. En la vida hi ha altres aspectes positius. No et deixes dominar per l'asma ». I els explico la meva polio a 5 anys. La catequista i jo els hem de explicar el que és la polio. Mai n'han sentit parlar. Es una malaltia erradicada. Vaig ser un dels últims nens que no va ser vacunat. Sense entrar en detalls els dic : « j'ai un handicap, mais je ne suis pas invalide »... (tinc una minusvalia, però no soc invàlid). Les dificultats de la vida no ens invaliden en la nostra capacitat de mantenir-nos oberts a molts altres aspectes que son positius.

Seguidament, un joc  amb el que sen's proposa una nova identitat. Les condicions d'aquesta ens son donades per una roda de la fortuna. De tots els aspectes que la conformen ens cal comentar allò que no ens agrada, el que no voldriem, i perquè. Al final veiem que alguns aspectes no son forçosament negatius. La felicitat no depèn necessàriament del fet de gaudir de les millors condicions. En la vida el bo i el dolent es succeeixen. I el que ens ajuda, el que és bàsic i dona sentit a la vida és el fet de « estimar i ser estimats ». Amb aquestes reflexions... cap al carrer. Els joves, de dos en dos, es distribueixen per tota la ciutat, i fan una enquesta a uns quants vianants. Preguntes : quants neixements heu viscut ens la vostra vida ? I com els heu viscut ? I els enquestats ens parlen dels fills, dels nets, i els que els desitgen per la seva vida. Tornem al centre parroquial i passem una estona comentant les repostes.

Després el dinar. L'ha preparat la C, una de les catequistes, per tot l'equip de monitors. La C està embarassada. Li falten poques setmanes per el part. Comentem el seu estat, tant adient per el tema de la jornada. Al menú: Amanida, « émincé de poulet » amb arroç, i aigua de l'aixeta. No ens queda temps per els postres, i els deixem per l'hora del berenar. Cal marxar. Propera activitat : visita a una maternitat. Mentre els joves amb la resta de monitors marxen cap a l'estació per agafar el tren, la C i jo rentem els plats i marxem amb el cotxe per reunir-nos amb el grup.

Ens reben, una matrona i una infermera de pediatria, molt amables. Tenim sort. No hi ha parts, i ens poden ensenyar les sales de part. Ens expliquen els diferents elements que hi ha en cada sala : una petita piscina perquè la mare es relaxi abans del part. Algunes tenen el infant dins l'aigua. Després el llit en el que es produeixen els parts. El lloc del pare en el neixement. Els anims que pot donar a la mare. I mentre la matrona explica tot això, de sobte em venen records, del neixement de la Tatiana, fa 27 anys. Recordo les sensacions, i tornen les emocions. M'he de esforçar per a no deixar anar alguna llàgrima. A la maternitat els nadons estàn a les habitacions amb les mares. Una mare accedeix a ensenyar el seu nadó nascut la nit anterior. Moment d'admiració davant d'una personeta que dorm tranquilament. I venen les exclamacions... « que bonica !... que petitona ! ». L'infermera de pediatria vé amb un altre nadó en braços. Després ens diuen que una doctora ens proposa poder assistir a una ecografía.



La proposta em sobte. Per la mare. I m'imagino tot el grup en la sala de ecografies. No ho acabo de entendre. Quan entro ho entenc tot. A la camilla hi ha la C panxa descoberta i la doctora està ensenyant als joves el que es veu a la pantalla. I de sobte : bona noticia per la C !. El fetus està en bona posició. Ella se'n alegra molt doncs en una visita recent li havien dit que estava en mala posició i que segurament haurien de fer una cesàrea. Ja estaven pensant en programar la intervenció. La C està molt contenta. El part podrà produir-se normalment.

La C demana a un dels pastors que agafi la seva camera fotogràfica i que faci fotos. Ha estat una tarda fenomenal. Molt bon ambient, alegría, emoció, la generositat de la C que ha estat d'acord de compartir amb els joves el moment de la ecografia. Després hem tornat cap a Monthey a on es troba el centre parroquial. En arribar. Berenar, i un moment de meditació i pregària. El Robert Zamaradi, pastor de Monthey i jo conduim aquest moment : música, cants de Taizé, lectura del text sobre Zaqueu. El colector de impostos. Rebutjat, marginat, no és estimat. Collabora amb els romans. Té coriositat per veure Jesús, i al final reneix a una nova vida. Es transformat per l'amistat de Jesús que el restitueix en la seva condicio de fill d'Abraham.

Els joves reben dos post'it. En un, de tot el que han sentit o vist durant el dia, han de escriure una o dues coses que volen conservar per el camí de la vida simbolitzat per una carretera enmarcada per un cor. En el altre post'it han de escriure el que no volen guardar. El primer post'it el enganxaran al cor, el segon el llençaran en una paperera. Acabem pregant el Pare Nostre, i amb la benedicció . « Que sur nos vies, nos projets, nos souhaits, nos désirs et difficultés se pose la bénédiction de Dieu, qu'en tout temps, et en tout lieu avec son amour nous puissions rester accrochés à la vie ». Aixi s'acaba la jornada. Marxen els joves. Els monitors ens quedem per recollir i intercanviar impressions. Ens queden bons records de tot el que hem compartit. Noves jornades ens esperen . Temes : Morir, Jo i Déu, Jo i el Grup.

Aixi es desenvolupa una catequesi existencial. No es tracta tant de transmetre un munt de ensenyaments biblics o doctrinals sino de posar els joves davant de les realitats de la vida, i a  partir d'elles treure un ensenyament. Aprendre i comprendre a partir de l'experiència viscuda i el que es pot compartir en el diàleg que s'estableix entre els joves i els monitors. Es comparteixen experiències viscudes, s'escolta els joves, es crea un ambient de confiança perquè puguin dir el que viuen, expressar pot ser alguna dificultat viscuda. Una jornada plena. Gràcies.

Paroisse des 2 Rives, 20 octobre 2012

INDEPENDENCIA FRATERNA

En estos días de entusiasmo popular y mediático con el millón y medio de personas que vienen pisando los talones a los políticos de todos los lados, desde Suiza observo, me dejo llevar, con moderación, y realismo.

Me dejo llevar. Gracias a internet me sumo al fervor popular que se ha desatado desde el martes día 11. Participo de la fiesta de miles de habitantes de Cataluña. Autóctonos, y también inmigrantes. De todo color, credo y condición. Es también mi fiesta desde la distancia. Entiendo los motivos que la favorecen. En parte coyunturales. La crisis, con los cambios que acarrea, con las inseguridades que provoca, con las incomodidades que genera. Y un sentimiento que está ahí, que no es una flor de ayer, que viene de antiguo: “somos una nación”.

Ante este sentimiento, ante tanto fervor, desde fuera, otras voces se expresan. “No se entiende - me dice una ex compañera de estudios  desde Francia - … en julio acababan de pedir dinero a Madrid, y ahora quieren irse?”. “La pela… es la pela y se consigue más recibiendo que dando” – me dice un ex compañero de secundaria, desde Jaén, parafraseando el libro sagrado. Me los he encontrado aquí, en Saint Maurice, en la Plaza Facebook. Ellos son un ejemplo amable de los ríos de dígitos que corren en la red. Otros muchos no son tan correctos. Alimentan odio y violencia. Los ignoro, los callo, no les doy la palabra.

Mis amigos me recuerdan que con mis anhelos y entusiasmos, no estoy sólo. Cataluña, con sus deseos, y aspiraciones legítimas que tanto se entienden, no está sola. Desde dentro, con los de fuera formamos parte de una misma comunidad. ¿Dentro? ¿Fuera?. ¿Donde está la línea?. Podría estar en mi mente pero no quiero hacer diferencias. Quiero mantener mi espíritu abierto, el corazón sereno, y las manos tendidas para encontrarme con todos, con la palabra y la amistad como herramientas indispensables.

Y con ellos, más allá de territorios, más allá de fronteras, quiero invocar a aquello que es común a todos los pueblos y que se resume en tres valores: libertad, igualdad, fraternidad. Son valores laicos, universales, por y con los que todos, desde dentro y desde fuera, debemos luchar. Los dos primeros sin el tercero pierden su legitimidad. E invoco al adagio bíblico resumido en otros dos valores: justicia y paz, o paz con justicia. No pueden ir por separado. La una sin la otra sólo dan lugar a la opresión. Se ejerce y se sufre las más de las veces de manera sorda e insidiosa, provocando dolor callado, impuesto.

Invoco a estos valores, desde dentro, con los de fuera. Porque piso una tierra, vivo bajo un cielo, respiro un aire que no entiende de fronteras, ni de luchas estériles, y que tampoco entiende de desigualdades, pues el sol calienta para todos, y los frutos y las riquezas de la creación naturalmente no llevan ninguna etiqueta.

Por ello reivindico la fraternidad sin fronteras como el valor supremo por el que juntos podemos entender, comprender, mirar de analizar el camino en el que estamos, la distancia recorrida, y la que queda por andar. Con la fraternidad se nos impone a todos sentido común. Con creatividad. Reconociendo que toda injusticia, tarde o temprano tiene que resolverse, y que puede hacerse sin romper los lazos que nos unen, sabiendo que las líneas de un mapa y los escenarios políticos no tienen por qué ser definitivos. Al fin y al cabo no son más que representaciones del gran teatro del mundo, nos recordaría Calderón.

Quien hoy pide independencia es mi hermano y mi hermana, quien hoy dice no entenderme también. Esta fraternidad me obliga, nos obliga a todos a salir de nuestras trincheras, reconociéndonos en nuestra libertad de ser y de avanzar;  y de reinventar, si juntos somos capaces de reconocer que la justicia y la paz han dejado de darse la mano.

Carlos Capó, Saint Maurice, 13 de septiembre de 2012

Premier août

Texto del discurso en francés.                                           Para leerlo en español:  ESPAÑOL

Chers amis, chers citoyens de Lavey-Morcles, chers paroissiens des Paroisses catholique et protestante.

Il m’incombe d’apporter un message au nom des églises. Il n’y a pas encore une année que j’ai rejoint la Suisse. D’origine : espagnol. Par mariage : suisse. Alors si vous voulez bien je suis suisse de l’étranger. Mon regard, vous en conviendrez est encore extérieur. Nouveau. Un regard qui peut voir les choses à leur propre mesure. Tant il est vrai qu’à l’usure du temps nous finissons par banaliser la réalité.

Suisse de l’étranger. Et européen. Comme probablement certains d’entre vous. Suisses au milieu de l’Europe, aujourd’hui nous ne pouvons pas faire l’économie de cette réalité. Nous sommes dans une Europe en crise. 

La Suisse, bien sûr, a aussi ses problèmes. Il y a aussi des secteurs de la population qui sont touchés, des entreprises, et des familles. Mais je constate des valeurs:

Une culture du travail bien fait, de l’effort, de l’ordre, de la responsabilité, de l’honnêteté. Des piliers, à ne pas lâcher, et à transmettre, en famille, à l’école, à la catéchèse. 

Et aussi celui du respect de la nature qui nous donne des fruits, qui nous nourrit du lait et du miel, du fromage et du vin, des fruits, des pommes et des abricots… L’amour de la terre. Fondamental pour rester enraciné à l’essentiel.

Et aussi le pilier de l’austérité. L’Europe du nord l’impose au sud. Ici… elle fait partie des mœurs. Aux niveaux personnel, domestique, et collectif, et des administrations publiques, même au prix de renoncements et de sacrifices.

Et puisque nous parlons de piliers... On sait que plus on veut construire haut et grand, plus les piliers doivent être forts et profonds.

Les piliers… on ne les voit pas. Et pourtant ils soutiennent la maison. Le bienêtre se maintient à coups de vertus invisibles : de l’endurance, une volonté renouvelée, une force de résistance pour ne pas se laisser aller. Ces vertus sont le fondement caché d’une vie et d’une société qui se construit sur  de bonnes assises.

Cette nuit les feux s’allument. Dans les villages, les campagnes, et sur les sommets.

Les feux indiquent une présence. Que ce soit à Lavey au village et à Morcles, ou à Bex, ou à Saint Maurice. Chaque feu indique ici, et là bas, qu’un peuple  est prêt à se mobiliser pour venir en aide. Il n’y a pas de sécurité s’il n’y a pas de solidarité. Une identité commune, dans le respect des différences et des identités locales. 

Ces feux indiquent une rencontre. Le lieu où la famille se rassemble, où la communauté se réunit. Tous à se réchauffer ensemble. Il n’y a pas de société stable sans une culture de l’interdépendance et du partage. Où l’on se raconte et l’on s’écoute. Où chaque histoire personnelle peut être accueillie et trouver sa place.

Les feux indiquent la fête. Prendre du temps pour faire place à la joie, à la convivialité. La fête pour jouir des parties plus ensoleillées de l’édifice. Pour qu’il y ait alternance et équilibre entre l’effort et la jouissance. Le travail et le repos. L’activité individuelle et l’amitié.

Les feux, encore, indiquent la purification. Je ne parle pas de perfection. Je ne veux pas faire de la morale non plus. Je parle de purification autant il est vrai que toute société a besoin aussi de se délester de l’inutile. Réformer ses lois et ses institutions. Reconnaître au plan personnel et collectif ce qui est à rejeter, et qui ne contribue pas au bonheur. Même au prix, on le sait, de profonds débats et de conflits d’adaptation.

Les feux, encore, indiquent un état de veille. Dans la nuit. Ceux qui veillent entretiennent un feu pour s’éclairer, se réchauffer et se protéger.

Nous vivons un temps, d’incertitudes. Les points de repère changent. Dans ce temps, le feu de la foi, le feu de l’espérance, et le feu de l’amour, peuvent nous garder en état de veille, et nous rendre capables, de donner le meilleur de nous-mêmes, en toute circonstance.  Lavey-Morcles, Fête du 1^er Août

DE CATALUNYA AL CATOGNE. La crisi econòmica… és catòlica o protestant?

El títol m’ha estat suggerit per la Nathalie. En realitat no té gaire a veure amb el tema que vull tractar. Més aviat hi ha com una mena de graciosa sonoritat. Un títol un xic surrealista. Com els fets que m'han mogut a escriure. El Catogne és una muntanya del Valais. I reprenent la idea del blog… de Catalunya al Catogne. Del Vallès al Valais. D’un lloc a l’altre. I també d’una realitat a l’altre. Dues cultures. Dues maneres de entendre i veure la realitat. Aquest exercici de comparar visions diferents el va voler fer l’equip del programa Divendres, a TV3, el passat dimarts dia 20 de juny. Es tractava de mirar dues realitats. Els països del nord de Europa, i els del sud. Allà llarga tradició protestant. Més al sud llarga tradició católica. Com fan front a la crisi?. Quines diferències s’observen entre els uns i els altres?

Tema doncs: Diferències entre els països protestants i els països majoritàriament catòlics, o no protestants. S’observa que els del nord estan més desenvolupats, més ben organitzats, més ben administrats. No estan patint la crisi com els altres. Alguns ja se’n surten i estan creant llocs de treball. I, en el context europeu, ja es sap, s'ha arribat a paròdiar grosserament la realitat designant els del sur com els PIGS, de Europa. Amb una imatge n'hi ha prou per entendre el que vol dir. Fa mal,

Un país citat per un dels tertulians, precisament Suïssa. Llarga tradició protestant. Aquesta confessió s’hi va implantar majoritàriament en quasi tots els cantons. Un país que s’ha mantingut estable tot al llarg de la historia. Elements a favor: Evidentment, la seva proverbial neutralitat. Ordre, responsabilitat, bona administració, honestedat (eh! que tampoc son perfectes!).

El cas és que a l’hora de explicar les diferències entre els països protestants i els catòlics, un dels tertulians, el Dr Torralba es va equivocar estrepitosament doncs va dir que els països protestants son més desenvolupats perquè treballen molt, i bé, i perquè tenen una cultura del esforç molt implantada i des de fa temps (fins aquí és cert) perquè, va dir (referint-se a Max Weber)  son conscients que treballant es guanyen el cel! ("craso error"). Ai! Això ja fa saltar de la cadira a qualsevol protestant.

La teologia dels mèrits, queda totalment descartada en el protestantisme. No es fan les obres per guanyar el cel, al contrari, perquè el creient té la absoluta confiança (sola fide) de que el cel ja el te en Crist i que li és donat per fe, es sent alliberat per a fer les obres. Perquè sí. Impulsat per la llibertat que li dona la gràcia de Déu.

El que el Dr Torralba no diu (i és per estirar-se els cabells) és que el protestantisme genera en el creient el binomi “llibertat – responsabilitat” que fa que la persona, alliberada de la por a no arribar el cel, esdevé acurada, responsable, honesta, fidel en la seva tasca. S’esforça en el treball ben fet, i es posa al servei dels altres.

I.. anem cap al segon “craso error” de Torralba. Quan es va referir als països catòlics, a on la gent és molt de la festa, de la “charanga y pandereta” a on la cultura del esforç no està tant implantada… Torralba ho explica dient que el catòlic es deixa moure més per la gràcia de Déu!... Ai per favor!. Em torno a aixecar de la cadira!

Es a dir que Torrabla interverteix totalment els termes. I al final resulta que en els protestants hi ha por, i per això treballen tant, i els catòlics, confiats diuen… a mi que me la den, que ya tengo la gràcia… que gracioso!.

Bé. Una altre element que mostra certes limitacions en el Dr Torralba. Es refereix a Weber, al ben conegut tema de “Calvi com a fundador del capitalisme”, i no explica el fons d’aquesta teoria, que té el seu origen en un context molt determinat a partir del qual no es pot extrapolar l’afirmació fins al punt d’atribuir el desenvolupament del capitalisme al propi reformador de Ginebra, o al protestantisme.

Com bé vaig dir en una ocasió(1): La idea que més circula sobre Joan Calví és la que, sense cap dubte, s’allunya més del seu temps i del seu pensament. A partir del que, penso ha estat una lectura ràpida de Max Weber i el seu famós llibre sobre la Ètica Protestant i l’esperit del capitalisme,  s’afirma que Joan Calví és el “fundador del capitalisme”; en canvi, Weber demostra que a partir d’una mala interpretació de la doctrina de la predestinació sorgeix el moviment purità, que serà un element més en el conjunt de factors que desembocaran en el desenvolupament industrial a Anglaterra. En els ambients puritans, a aquest país, el èxit en el treball i en els negocis, esdevé signe de salvació, com si diguéssim “de formar part dels bons, predestinats al bé”.

Tractar a Calvi com a fundador del capitalisme, és senzillament caure en un anacronisme i un reduccionisme massa gros. Amb això no vull desmerèixer l’obra de Weber que fa una anàlisi molt encertada dels mecanismes que desemboquen en el desenvolupament del capitalisme. Però el capitalisme és un concepte que, a més de no pertànyer a la època de Calvi, s’ha anat forjant, i s’ha anat definint i desenvolupant, i variant de sentit amb el temps, tot al llarg de la historia. Es un concepte en tot cas econòmic, però també polític, i si més no polèmic. Voler ficar Calvi en aquesta polèmica està senzillament fora de lloc”.

També vull dir que al final, el periodista de la tertúlia (no el presentador) per a tranqulitzar les consciències de la majoria de públic catòlic… evidentment, va començar a fer gracieta… dient que finalment algun valor havíem de tenir amb el nostre sentit de la festa, de passar-ho bé, etc. En resum: viva la nostra “charanga y pandereta”. Pobre Machado… si ho veu des de allà dalt… deu haver renegat del seu poema. Penós. Totalment penós.

Al director, i al equip del programa Divendres: Si volen fer un programa d’entreteniment, per a divertir el personal, ho poden fer. I tant. Però per alguns temes millor que ho deixin córrer. Es sabut que el millor periodisme o el millor mitjà es el que informa, objectivament, de manera accessible i entenedora, sense caure en fórmules tendencioses, però que sobre tot ajuda al públic a formar-se una opinió encertada, d’acord amb la realitat, tal com és. Sense menystenir-la ni disfressar-la.

I la veritat és que sí. Hi ha diferències entre països catòlics i protestants. Com ja s’ha dit. Oh! No us penseu! No crec que es pugui dir que uns són més feliços que els altres. Son dos conceptes diferents de la vida i de la felicitat, amb implicacions també diferents.

No m’agrada caure en generalitzacions però m'arrisco. Els protestants posen el deure, la feina ben feta en primer lloc, i gaudeixen del temps lliure aplicant-hi un xic de sobrietat, i interioritat, sense exageracions, vivint en unes societats més avançades, més ben organitzades, en les que la cultura del “pelotazo” y de la xarcuteria queda relegada. Els catòlics posen la festa, l’exterioritat, la cultura del mínim esforç i del màxim benefici, en primer lloc, i pateixen les conseqüències de viure en països en els que s’ha confós benestar amb confort. Quan  el benestar s’ha de entendre en termes de seguretat. Però això ja és un altre tema.

Saint-Maurice, 22 de juny de 2012

(1) Historia del Pensament Cristià. Quaranta figures. Fund. Joan Maragall. Proa. Barcelona 2002. p. 617-618.

QUÈ FAIG AQUI?

ELLA MAILLART

“Què faig aquí?”.  Una pregunta que es feia sovint una aventurera suïssa, Ella Maillart. Una dona que es va dedicar tota la seva vida a fer viatges per terres principalment orientals. Va visitar països com l’India, el Tibet, el Càucas a Russia, l’Afganistán, Turkia, entre els anys 1930 i 1945. “Què faig aquí?” Es la pregunta que sorgeix d’un sentiment d’admiració davant del món, la natura, la creació. Es la pregunta que es fa tot home i tota dona quan de sobte a través de la creació que l’envolta arriba a tenir una percepció del sagrat. Tal com deia Rudolf Otto (1869- 1937), teòleg protestant alemany, que va establir aquesta percepció com un element comú a totes les religions . El sentiment d’estar davant d’una realitat irreductible, que constantment se li escapa, inabastable. El sentiment d’estar davant d’un misteri. “Coram Deo” havia dit Luther, definint l’existència com un “estar davant de Déu”. Segles de avenços, de racionalisme, i de secularització han acabat allunyant l’esser humà d’aquesta experiència. L’emancipació de les consciències, de la cultura, de les tècniques i de la ciència, la seguretat material han esmorteït, paulatinament, aquesta agudesa dels sentits que s’obren a la realitat del món a través del qual Déu s’esdevé, es comunica, es dona a conèixer.

RUDOLF OTTO

Què faig aquí en aquest món tan gran i a l’hora tan petit?. A cops de noticies el món se m’imposa com l’aldea global de Mc Luhan. I imagino totes i tantes poblacions societats, col·lectius, homes i dones en totes les latituds, immersos en tota mena de condicions i climes. Alguns malvivint, i els altres també. Crisi sense control, politics que, segons l’expressió francesa “pedalegen en el iogurt”, economistes sense receptes, un món abocat a problemes energètics i ecològics greus. Temps de incertesa, de dubtes, per alguns de por, i per a molts, homes i dones anònims, temps de misèria, de malestar. Aquell concepte, antònim d’aquest darrer sembla que pugui quedar lluny, en els arxius de la historia de les societats capitalistes. Obrim els ulls cada dia immersos en el somni d’un benestar que s’ha esdevingut malson. I privats de l’experiència “numinosa” segons el vocabulari de Otto, o de la certesa del Déu que se’m comunica; aquí i allà, al darrera de la porta del veí, en la intimitat de molts homes i dones, es dona un viure cada vegada més fràgil. Un viure de sentiments, de emocions, de voluntats en precari.

Homes i dones que malviuen alguns en una concatenació de drames, ruptures, conflictes, tensions que en el seu si provoquen distancia, ferides, dolor, solitud, manca de comunicació, diàleg de sords, paraules malsonants, actituds violentes que només fan que augmentar la cadena, agreujar les situacions, i fer més grans els abismes de desamor i enemistat que separen tants éssers humans entre ells. 

LYTTA BASSET

Lytta Basset, en el seminari sobre Els Fonaments de l’Acompanyament Espiritual organitzat per la facultat de teologia de Neuchâtel, el passat mes de gener feia veure la importància d’oferir sempre espais en els que els conflictes puguin ser verbalitzats. Tot dolor comporta un sentiment d’injustícia i mentre aquest no trobi un temps, i un lloc per a ser expressat i escoltat en plenitud, no desapareixerà, i el dolor no es reduirà, i el sentiment d’injustícia es mantindrà. Seguirà fent mal. I si més no, latent en el fons de la persona. Els conflictes interpersonals malden de molta incomunicació que s’instal·la des de l’empremta que deixa la por en tota situació de crisi. Tot conflicte es dona en una situació en la que les diferents parts han de tenir prou valentia per a afrontar-la, examinar-la, serenament i confiadament per a mirar de resoldre-la. La paraula, el fet d’escoltar, de comprendre, son les eines que tot col·lectiu té al seu abast per a la resolució de conflictes. En tot conflicte quan es nega el dret a la paraula, i no s’ofereixen espais de diàleg, s’entra en una via cada cop més estreta. 

 

En les latituds d’aquest petit país en el que visc , i al mateix temps immers en aquesta aldea tantes vegades desconcertant, he trobat que la recerca d’una espiritualitat equilibrant encara té importància. Els moviments més crítics contra la religió no han estalviat, certament, la societat suïssa. La indiferència augmenta, la secularització també, i molts son els homes i dones que s’allunyen de les institucions religioses. Sense que això vulgui dir que no son creients. La fe s’ha individualitzat. 

 Cada un fa el seu menú segons les ofertes que troba al seu voltant. Però om diria que segles de tradició protestant, basada en la afirmació del “sola gratia”, i en el binomi llibertat i responsabilitat segueixen donant els seus fruits a l’hora de generar recursos per fer front a tant de desencís. El coneixement de la persona i del que rau en els essers humans privats del sagrat, confrontats a gran quantitat de conflictes és una ciència que s’està desenvolupant de manera molt significativa.  

La teologia practica que s’ha ensenyat en les facultats protestants, en el que es refereix al acompanyament pastoral de la mà de la psicologia, però sense perdre la seva pròpia especificitat ha desenvolupat una pràctica pastoral en la que es té en compte a la persona integralment. Això ha donat lloc a diverses línees de recerca que s’han concretat en noms com Rosette Poletti[1], Lytta Basset[2], i altres. Dones que a través dels seus seminaris i publicacions ensenyen a la persona a conèixer-se millor, o a comprendre el dolor que rau en el cor d’aquells que malviuen, i a gestionar millor les relacions, a vegades malmeses.

 

ROSETTE POLETTI

Començava aquesta entrada referint-me a la pregunta existencial de Ella Maillart, que tot i havent travessat un segle de racionalisme, immersa en una societat que s’emancipava de la religió, va mantenir sempre oberta en ella la pregunta amb la que s’obria a la presencia del sagrat en la seva vida.  Si estic aquí és per alguna cosa. Rosette Poletti, en la seva reflexió insisteix sobre el “per què”, i no tan sobre el “perquè” de les coses. Estic aquí per donar-me als altres, per esdevenir un ésser humà esperançat i solidari per a fer un món millor. En el món en el que estic no val la pena malviure, al contrari sé que en cada un dels essers humans hi ha una infinitat de recursos, i un gran capital de imaginació, i capacitat d’adaptació per a generar noves oportunitats que obrin el futur a l’esperança. Mentre hi hagi homes i dones, que havent-se trobat a si mateixos, i oberts a la presencia del sagrat en la seva vida, siguin capaços de mantenir-se en relacions fraternals, solidaries, i de superar conflictes, mentre existeixin aquests homes i dones, hi haurà esperança.

---

[1] Rossette Poletti és infermera i psicoterapeuta que s’ha dedicat a treballar sobre la persona i el seu desenvolupament en les diferents circumstàncies de la seva vida. Es autora de diversos títols que han esdevingut molt populars en el món francòfon.

[2] Lytta Basset és teóloga i terapeuta. Exerceix l’ensenyament de la teologia pràctica a la Facultat de Neuchâtel. Autora de diversos llibres i conferenciant que ha obtingut una gran acceptació en el món francòfon.

6 MESOS JA HAN PASSAT. Nathalie.

LA PASTORAL DE L'EREV A LA DRETA

AGREGACIO A LA PASTORAL DE L'EREV

Aviat farà 6 mesos que vaig començar el meu ministeri a la parròquia del Colze del Roine, Martigny-Saxon. Aquests mesos han passat tan de bòlid que se’m fa difícil fer un resum. Estic al 50% de temps. Em diuen que ja estic fent més del que s’em demana. Ho faig a gust. Tant que, més que feina, em sembla que estic realitzant un hobby que m’omple totalment. La parròquia es compon de 22 municipis i te més de 3000 protestants en els llistats proporcionats pels ajuntaments, que paguen una quota anual per cada protestant, i doncs part del sou del pastor i dels capellans,  ja que hi ha la igualtat de tracte entre ambdues confessions cristianes des del 1974.

TEMPLE PROTESTANT DE MARTIGNY

La gent t’explica aviat la seva vida; amb tota confiança et descriu els alts i baixos pels que ha passat.

Vaig celebrar molt a l’inici, era l’hivern, i eren gent gran, 7 enterraments gairebé seguits, dels quals 5 es van fer en esglésies catòliques, ja que les parròquies deixen el lloc de culte si no hi ha cap temple en el municipi on vivia la persona. Els familiars, i la gent que visito, amb tota normalitat explica la vida del difunt, la seva pròpia, sense amagar els conflictes o els problemes que hagin tingut. Hi ha parelles separades, també vidus i vídues que viuen junts, parelles mixtes, que participen a la vida de l’església, assisteixen als cultes, son membres del consell. La teologia de la Gracia de Déu ha anat conformant un creient que no aspira a la perfecció, i que no està angoixat per la por de no ser « victoriós en Crist », sinó que te la confiança de l’amor de Déu sobre totes les coses i els esdeveniments de la seva vida.

La parròquia, que és fruit d’una fusió entre dues comunitats, té 2 temples, l’un d’ells aviat farà 100 anys, i dos cultes per cap de setmana, a les 6 del dissabte en un i a les 10 del mati del diumenge a l’altre. Som tres « ministres » : hi ha un altre pastor, al 100% des de fa 9 anys i un diaca, també al 100% des de fa 13 anys. La col·laboració és excel·lent. Tot i que em toca celebrar només un culte al mes, i cada 6 setmanes, tinc tot el cap de setmana lliure, i tots els dilluns, col·laboro sovint als cultes preparats pels col·legues i ells al que faig també. La catequesi serà a partir de setembre una part important del meu ministeri ja que en portaré la coordinació i l’orientació bíblica i teològica. Els catequistes tenen moltes possibilitats i ganes d’aprendre per a poder ensenyar als nens la vivència de l’Evangeli. I no és sols perquè hi ha bons materials, sinó que la gent que s’hi dedica pren temps, sols o en equips de diverses parròquies, per a formar-se. Hi ha a Lausana el seminari de cultura religiosa , que dura 2 anys i que és obligat per als que vulguin ensenyar a les escoles. Hi ha trobades de catequistes i també dels mestres que donen religió protestant a les escoles, amb un programa comu a tota Suïssa francesa (menys Ginebra i Neuchâtel, on l’església està separada de l’Estat)

TEMA: EL BATEIG

FINESTRA DE CATEQUESI

Hi ha tres tipus d’animació : les finestres de catequesi, on els nens passen, per curs escolar, un dia sencer en una de les parròquies amb una temàtica que dura tot el dia i s’estudia amb tallers, lectures, etc. Hi les jornades d’infants, on els nens de primària passen tot un dissabte una vegada al mes, també amb unes activitats especialment per ells, i l’ ”éveil à la foi”(primer grau de catequesi 3-5 anys), el despertar de la fe, que es fa un diumenge al mes durant el culte. No hi ha el sistema de l’escola dominical. Algunes de les finestres de catequesi es realitzen també a nivell ecumènic, i al mes  de març, durant la Quaresma, els nens estan cridats a descobrir la solidaritat, i col·laboren amb les Sopes de Quaresma, obertes a tota la població, que tenen lloc cada divendres al migdia en una sala municipal. La preparació a la confirmació dura 3 anys i es realitza amb trobades, campaments, activitats apropiades pels joves, i alguna participació al culte durant aquest temps.

Encara no està decidit, però és possible que aquest any o l’altre m’hagi d’encarregar d’un dels grups, suposo que el de Primer. Tot un repte, el de fer descobrir la fe en llibertat a uns joves que no tenen gaire contacte amb la comunitat, sense que hi vegin una obligació, sinó el gust d’aprendre i descobrir el Déu de Crist que és Gràcia i amor. Les confirmacions es celebren sempre per Pentecosta, la propera passarà fins i tot per la ràdio ja que la nostra parròquia acull aquests dies un equip de la radio de parla francesa que transmet el culte cada diumenge des de fa  més de 50 anys (ja l’escoltava quan era petita…). El 3 de juny em tocarà a mi, i el tema serà sobre Elvis i el Gospel, una part importantíssima de la seva formació musical i espiritual.

Fa uns tres mesos, (ja que uns membres de la parròquia estan apuntats a un viatge ecumènic que es farà a Israel i Palestina a l’octubre), vaig proposar muntar un grup d’iniciació a l’hebreu, i ja son 8 les dones que hi estan apuntades. No totes hi aniran, però fa goig veure com estan interessades , la majoria passen de 60 anys, en aprendre l’alfabet i desxifrar algunes paraules. Amb el pas que van, aviat sabran llegir noms de persones, de ciutats, demanar un cafè, i fins i tot llegir algun Salm o aprendre cants i pregàries. Fa poc, una d’elles em va dir : « Sembla que estàs aquí des de fa temps, veiem que t’has integrat tan bé a la feina i les inquietuds i projectes de la parròquia. »

Al juliol, tindré 2 batejos i 2 casaments, i fa poc vaig començar a fer algunes visites a membres allunyats de la parròquia, tots compten, i és un goig descobrir persones que confien en la teva discreció. I els escoltes. Bé, és tot per avui, ja us seguiré donant noticies, un peto ben fort ! Nathalie

PASTOR RURAL

La primavera arriba mentre els cims encara nevats eixamplen la mirada en contemplar-los. Cada dia, quan surto al carrer tinc aquesta mateixa sensació de grandesa i admiració. Els camps, les valls, les muntanyes, els arbres, tot s’ha vestit de verd. I jo vaig d’un lloc a l’altre, ara a fer una visita, ara a una trobada de catequistes per a preparar la propera sessió de “eveil à la foi”, ara a una reunió del consell, i estic entre poble i ciutat. O més ben dit, entre poble, i poble amb ambient de ciutat. I passo el pont. Una vegada i una altre.

Pastor rural. Es a Lavey, 600 habitants, a l’altre cantó del Riu a on més m’hi sento. Pot ser perquè sé que estic en territori de majoria protestant. El “canton de Vaud”. En canvi, a on vivim, à Sant Maurice, 4.000 habitants, el poble amb categoria de ciutat és el “canton du Valais”, de majoria catòlica. Però al cap i a la fi, des del punt vista del nombre d’habitants, si: sóc pastor rural.

LA CHAPELLE DE LAVEY-LES-BAINS

Majoria o minoria. Dos termes relatius. Que varien de sentit segons sigui la relació de l’església amb la societat civil. L’Eglise Réformée Evangélique du Canton du Valais té uns 140 anys d’història. De tradició catòlica, el protestantisme va arribar a aquestes terres de la mà de la industrialització. Enginyers, comerciants, homes de negocis, poc a poc van constituir petites comunitats protestants. Al principi molt petites. Església i escola. Era un protestantisme en minoria que va conèixer el rebuig de la majoria catòlica. El menyspreu rebut i la manca de respecte encara és present en la memòria dels més grans. Passen els anys, i amb l’ajuda de les altres esglésies protestants de Suïssa es construeixen els temples, la població augmenta, les parròquies s’organitzen i fan la seva tasca al servei de tots els qui s’inscriuen al municipi com a protestants. A poc a poc les relacions ecumèniques es desenvolupen. El Concili Vaticà II influeix profundament i dona un impuls molt significatiu. I poc a poc es dona un ecumenisme agosarat, “de carrer” que va més enllà de les pautes que es marquen des de les altes esferes. A l’any 1974 una llei reconeix els drets de la minoria protestant. A partir d’aleshores s’estableix un tracte igualitari tant per a les parròquies catòliques com per les protestants. Els municipis contribueixen al finançament de les despeses de les parròquies amb una quantitat anual per a cada habitant protestant. Majoria o minoria. Conceptes relatius.

EL TEMPLE DE LAVEY

Pastor rural. En una societat que reconeix a les esglésies com a entitats que contribueixen al bé dels ciutadans. Això entre altres coses vol dir que sóc pastor en una societat en la que compleixo una funció publica. Vaig pel carrer, i sé que la gent m’identifica. I els saludo, o em saluden, quan ens creuem o des del l’altre vorera. En els actes oficials es demana la meva presencia i participació. I sé que les meves participacions les meves paraules, els actes eclesiàstics celebrats, poden tenir repercussions més enllà de les 4 parets del temple o del lloc en el que es celebren. El seu significat s’amplifica en la mesura de la importància del moment. Aquest fet, el caràcter públic del ministeri, marca un espai de responsabilitat que es defineix en un saber ser, saber estar, i aportar una paraula que doni sentit a les situacions en les que es sol·licita la presència del pastor. Sé que les meves paraules de seguida es comenten. I els comentaris, amb més o menys rapidesa, m’arriben. Em tornen. Comentaris d’agraïment, per la paraula expressada, per l’acompanyament realitzat, per la proximitat oferta. Persones que no conec de res, que fins i tot poden pertànyer a la parròquia catòlica, però que han assistit a l’un a o l’altre dels actes.

Una funció publica. Això vol dir que la frontera entre la comunitat civil i la religiosa és molt difusa, en certs aspectes inexistent. Exerceixo el ministeri per una parròquia de 900 persones. I els meus deures son els mateixos per a tots i cada un d’ells. No hi ha diferència entre els de dins i els de afora. Entre els que venen i els que no venen. Tots formen comunitat. Amb el consell formem un equip que té molt clara aquesta realitat. Estem al servei de 900 parroquians. Que saben que la parròquia està a la seva disposició, per acompanyar,  donar sentit, posar la vida en la perspectiva de Déu, el seu amor, amb la seva Paraula: El Crist.

ELS PRATS QUE ENVOLTEN LAVEY

Pastor rural. Si. Vaig pel carrer. En acabar una reunió de catequistes, agafo el cotxe per anar cap a casa, el camí em porta pel mig d’uns prats. Fa sol. Obro la finestra. Oloro l’ambient primaveral. Vet aquí que veig a una dona jove, amb un cotxet, i un nen de uns quatre anys que camina al costat. La reconec, i em reconeix. Fa un parell de mesos vaig fer l’enterrament de la seva mare. M’aturo. Aparco. Baixo del cotxe. I comencem a parlar… i ¾ d’hora s’escolen com si res. Escoltar, entendre, comprendre, oferir noves perspectives, donar una paraula d’ànim de consol en mig de situacions doloroses, a vegades tancades. Dolor compartit. Si, pastor rural. El cel és el sostre de les meves entrevistes, els prats, les carreteres de muntanya, els carrers, el vast territori en el que es donen les 900 situacions de vida variada, compassada, ara de pressa, trepidant, o calmada i assossegada. Situacions de vida i de mort, de goig i de tristesa, d’amor i desamor.   

REGIO VITICOLA... ES NOTA

Pastor rural. Un membre de la parròquia m’ha convidat a anar a prendre el cafè al matí, a les 9, a casa d’ell. “Quan vulguis –em diu- no cal que avisis. Cada matí faig el mateix”. Un dia hi vaig. Allà em trobo amb altres parroquians, i xerrem, política, economia, situació mundial, i reflexions variades a la recerca de noves maneres de viure per a fer un món més sostenible; reflexions sobre el valor de les coses senzilles, el respecte, el valor del esforç, del treball, i de les coses ben fetes. Arriba el moment en que ell ha de tornar cap a la feina. I abans de marxar em diu que una parroquiana està molt contenta i agraïda de les meves  visites. Ell ho sap. I està content de dir-m’ho. Els agrada compartir i fer sentir al pastor que la seva tasca és apreciada i els agrada fer-li sentir que estan contents de tenir-lo.  Es així. I així m’arriben els comentaris. Perquè al cap i a la fi, ho sé, i ells també ho saben, sóc pastor rural. I jo responc amb un somriure, aixeco les mans cap al cel, i els dic... gràcies.