A VEGADES MALTRACTATS... PERÒ NO VENÇUTS

L’he trucat aquest matí. Per demanar-li si li anava bé que li fes una visita. A l’altre banda del fil he escoltat una veu clara que ha respost de seguida que si amb alegria i agraïment. 81 anys. M’havien dit que el seu marit havia mort l’any passat.

Segueixo sorprès. Arribo a casa de les persones grans i van directes al grà. De seguida m’expliquen la seva vida. Amb més o menys detall. I no amaguen gaire. Al menys no detecto en ells cap mena de reserva. Una vegada una persona al final em va dir. "Tot el que li he explicat... entre vostè i jo, oi?" Secret pastoral. Per descomptat. M'expliquen joies i també tristeses i fracassos, febleses i equivocacions. No s’amaguen al darrera de discursos sobre el temps, la política, com tampoc es dediquen a comentar la vida dels altres, ni a comentar la vida de l'església. Em parlen d’ells mateixos. I prou.

Al cap de mitja hora d’explicar-me la seva vida la Sra P. M’ha dit. “Voilà, je vous ai raconté ma vie. Pardonez-moi, j’ai beaucoup parlé ». (Apa doncs, li he explicat la meva vida. Perdoni’m , he parlat molt). Al principi de la visita he vist una foto a la paret. Un casament. Pensant en certa lógica li he preguntat si tenia fills. I em diu que no. La foto del casament es d’un nebot. Va tenir dues filles. Les que hi ha a la foto del costat. Em convida a aixecar-me per veure-les d’a prop. Van morir a l’edat de 5 anys. Una malformació. La fontanella no estava formada. Atrofia cerebral. Va tenir cura d’elles. Va fer tot el que va poder per elles. Primer li van dir que viurien dos mesos. Després que 2 anys. Al final van ser 5. No eren bessones. Però primer l’una i després l’altre, van néixer amb la mateixa malformació. I em parla de tendresa, de com les van estimar, i em parla de tristesa, del buit que van deixar, i em parla de ràbia i de revolta, quan va néixer la segona. “El pastor va arribar a la habitació de la clínica –m’explica- i li vaig dir enfadada: ves-te’n, no em vinguis a parlar de Déu, no en vull saber res”. El pastor li va dir: “he vingut a estar amb tu, volia saber com estaves”. Res més. “Em va comprendre”. Primer ni tan sols volia batejar la nena. Després d’un temps, va decidir que si. Van fer el bateig després d’un culte, en la intimitat.

El pastor no pot forçar res. No pot anar contra els sentiments. Els ha de acollir. Si la persona no està preparada els sermons, les paraules de consol serveixen de ben poc. Hem de acceptar que no tenim la clau que ens permetria modificar els pensaments i les decisions de les persones. No podem vèncer les resistències ni les incomprensions que, ben sovint, sobre un llit de sofriment i de por, rauen en el fons de les persones. Un cor dolgut, una ànima defraudada, decebuda, no entén de raonaments. M’agrada dir que som com esponges. Hem de absorbir. Deixar que s’expressi la persona, sense por ni artificis, i recollir sentiments, paraules, reflexions. Sense jutjar. Oferir comprensió. I a les hores, a vegades passa, que una senzilla paraula que resumeix el que acabes de sentir, que ho torna a expressar, actua com a element alliberador. Com el camioner retirat, malalt de càncer, a l’hospital. Li vaig dir “ara vostè condueix el seu càncer igual que va conduir el camió tota la seva vida, amb força i determinació”. Em va contestar.  “Vostè ho ha dit tot”.

La Sra P. m’ha parlat, de les filles, i del marit, amb llàgrimes als ulls. Amb senzillesa. Sense dramatismes. M’he trobat amb una persona que porta un record fet de tendresa i sofriment. Res no el podrà esborrar. Però també m’ha parlat dels viatges que va fer amb el seu marit. Enamorats de Espanya. La coneix millor que jo. Tenien un apartament a Dènia i quan hi anaven aprofitaven per conèixer el país. “No érem dels que es queden a la platja durant totes les vacances”. Poc a poc es seca les llàgrimes, i ressorgeix una persona agraïda de la vida que ha tingut, una persona amb un esperit obert, amb curiositat per conèixer llocs, persones, altres cultures. Em parla dels amics que té… a Dènia, a Galicia, a França. Em parla de la catedral de Córdoba… “quina meravella”… de Toledo… “em va encantar”.

A vegades es diu que la vida “ens maltracta”. En la Sra P m’he trobat amb una persona que ha sofert, i molt, que encara plora quan recorda les circumstàncies difícils que va viure, però no m’he trobat amb una persona vençuda. Al contrari. Enfortida. No m’he trobat amb una persona marcada, ni deformada. Al contrari una persona sensible, que no amaga els seus sentiments, que no té por de explicar les seves revoltes, però una persona en la que rau el que l’Apòstol Pau anomena “un incomparable pes de glòria”, una solidesa de caràcter, una força interior, un equilibri, una lucidesa.

Un cop més. Aquesta tarda he estat un pastor pastorejat. Li he donat les gràcies per el seu testimoni. Hem pregat. “Sobre la terra dels nostres sofriments i dels nostres dolors Senyor, tu fas créixer les flors de l’amistat, de la fe, de l’esperança”. M’agrada una paraula que deixa de cantó la metafísica de la resurrecció. I li dic: “Déu sempre ressuscita la vida per a nosaltres, el seu testimoni n’és un exemple. Gràcies”. Al final m’agraeix la visita. “M’ha anat bé parlar amb vostè. Son coses de les que no en puc parlar sovint”. He marxat una mica corre-cuita. M’esperaven al grup bíblic ecumènic.

Demà aniré a dinar al cafè del poble. Aquest matí he trucat a una parella gran per oferir-los una visita. Ella m’ha dit… “demà dinem al cafè del poble. Hi ha peix i patates fregides, vol venir?”. Ja me’n havien parlat d’aquests dinars del divendres al “Cafè d’en Haut”. De fet es diu “Café National”. Però li diuen el Cafè de Dalt, senzillament perquè n’hi ha dos. Els separa una distancia d’uns 100 metres. Però un està més a munt que l’altre. I així son els pobles, res de “nacional” ni altres histories. El « Café d’en Haut ». « El meu marit i jo hi anirem abans i li guardarem lloc » Els divendres està ple perquè « la patronne », la mestressa, fa un menú especial i preus especials per les persones grans del poble. Intueixo bon ambient… Ja us ho diré.

SE HACE CAMINO AL ANDAR...

Ara fa un cert temps que no vinc per aquí. La noticia de l'elecció de la Nathalie i la seva crònica han sigut les ultimes actualitzacions del blog. Avui, m'aturo una estona, i penso en el poeta... es fa camí caminant. Estem entrant en una fase de immersió. Comencen a arribar les reunions de comissions: per a la reorganització de la revista de l'Eglise Reformée Evangélique du Valais. Es tracta de fer un nou plantejament. Dues edicions a l'any. Les parròquies, per això hauran de invertir més en la seva pròpia comunicació. Fer bulletins menusals per enviar a tots els membres de la parròquia, informant de les activitats oferint reflexió, textos de espiritualitat. El diumenge 29 a la Paroisse des 2 Rives tindrem una jornada del consell. Des de les 08'30 fins a les 18'00. Objectius: treballar un projecte de comunicació global per a la parròquia que inclou: carta als nous ciutadans protestants, disseny de fullet per a presentar la parròquia i les seves activitats, butlleti parroquial, periodicitat, continguts, etc. pàgina web, facebook, etc. També tindrem un moment per fer una pluja de idees. Un cop analitzada la situació de la parròquia i les activitats que es fan, farem propostes per a establir el projecte de vida de la parròquia.  "Projecte de Vida". Un concepte que vaig veure per primer cop a l'Església Reformada de França. Començaré per una meditació sobre la multiplicació dels pans i els peixos. La mateixa que vaig fer en la meva darrera predicació a l'Església Protestant Barcelona Centre. "Déu ens involucra en els seus miracles", per poc que tinguem, si ho compartim, ell ho multiplica.  El butlleti parròquial és el nexe de unió entre els membres i la parròquia. El consell està format per a 5 persones. Es reuneix un cop al mes. A les 19'30 de la nit. Acaben les reunions entre les 10'30 i les 11'00. Es clar que tots arribem ja sopats.
El dilluns, a la Parroisse du coude du Rhône, à Martigny, va tenir lloc un acte de deicació dels vitralls donats per l'esposa de Léonard Gianadda, mecenes de les arts de la ciutat. Un constructor que no ha invertit en futbol... Els vitralls son d'un artista suiss molt conegut. Han Erni, que ja té 103 anys. El punt emotiu del acte està en que la esposa del Sr. Gianadda va morir al mes de desembre poc després d'haver vist els dibuixos que el artista havia preparat per fer els vitralls. Al final de l'acte, el pastor Boismorand es va adreçar al mecènes per indicar-li que encara hi havia 3 finestres sense vitralls i que estaria bé poder colocar noves obres de Erni. Léonard Gianada es va mirar els seus fills, van assentir, i van decidir allà mateix encarregar al artista tres nous vitralls. Amb emoció i en record de la seva esposa... recordava que per poder-se casar, ell catòlic, i ella protestant, havien hagut de anar al cantó de Vaud perquè al Valais estava molt mal vist, i ningú a l'església catòlica els volia casar. Ara les coses han canviat molt. Exemple: la Nathalie, el diumenge en una missa, va concelebrar la eucaristia, juntament amb el capellà que li va demanar si podia donar el vi.

Avui a les 08'30 del matí m'ha vingut a buscar el pastor de Monthey i hem anat a Vouvry. Tots tres, amb el responsable de catequesi de Monthey, hem treballat en la organització de la nit de pasqua. Els catecumens fan aquesta activitat cada any: passen tota la nit, primer fent una marxa a peu fins a les 10'30 de la nit. Arriben a un lloc a on entre tots fan alguna treball manual que després donen a les parroquies. Aquest any faràn punts de llibre en els que escriuran algun eslogan que expressi com entenen i com viuen la seva relació amb el Crist ressuscitat. Després plastificaràn els punts de llibre. Em previst que en facin uns 300, en record de la nit de pasqua de 2012. I després es repartiran a les parròquies al final de culte de resurrecció. Quan hauran acabat de fer aquest treball, cap allà les 5 de la matinada tornaran a sortir per tornar a fer una marxa. Mentre caminen en alguns punts apareixaran persones que els donen un testimoni real en relació a una experiència de resurrecció que han tingut en la seva vida. O actors de teatre que representen escènes bibliques. També es fa una activitat que consisteix en escriure en un paper a l'esquena de l'altre alguna cosa bona. Per transformar en positiu el que tantes vegades es fa en negatiu: "parlar malament per darrera de les persones"... la murmuració, que tant de mal fa en les relacions humanes. L'exercici consisteix en que cada jove escriu al a l'esquena dels altres el que li agrada de cada un. Una manera de fomentar el respecte mutu, el valorar-se positivament l'un a l'altre. Ressaltar les coses bones de cada un en lloc de criticar i destruir la bona opinió que es pugui tenir. També passaràn per un cementiri, i allà escoltaràn el testament de Jesús en torn de la mort i la resurrecció. Tot això forma part de la catequesi que es practica en les parròquies. S'anomena catequesi experiencial o existencial. No es tracta només de ensenyar conceptes, o doctrina, o transmetre coneixement biblic. No es tracta només de establir una relació de mestre a alumne, sino de entrar en una relació d'experiència humana compartida. Situacions que toquen a la vida de cada un, als seus sentiments, les seves emocions, crear moments en els que el jove es senti cridat i identificat per un Evangeli que té que veure amb la seva vida cotidiana.  Es tracta de fer-ho a travers de l'experiència compartida. Constuint moments existencials.
I aixi és com fem camí... caminant... coneixent la gent, visitant-la, acompanyant-la.
El diumenge vaig predicar sobre la humilitat. "La humilitat dignifica el ésser humà en la seva capacitat de rebre i donar amor mitjançant el perdó. La humilitat dignifica el ésser humà capacitant-lo per complir el més gran manament: estimar Déu i el proïsme. Fent que el home i la dona esdevinguin responsables devant de Déu i la seva voluntat, femt-lo capaç de respondre a aquesta alta vocació".

8 MESOS INTENSOS DEL 8 DE MAIG AL 8 DE GENER.

Ja han passat dos mesos des de que vam arribar a Saint Maurice, ha passat el Nadal, cap d’any i tot just ahir vaig ser elegida per ser pastora al 50% , dins l’equip pastoral de la Paroisse du Coude du Rhône, Martigny-Saxon, al Valais, el Vallès suís.

He dit molt sovint als nostres fills, dels vostres 4 cognoms, els del Carles i meus, 3 són d’exiliats per causa de religió i/o política.
Això vol dir que no saps mai si algun dia et toca tornar a fer maletes i hauràs de marxar i tornar a començar.
Una de les meves àvies, nascuda a Lausana, es va casar amb el fill d’un exiliat bielorus jueu, i va viure al Nord de Françai Bèlgica, la meva mare va viure als Estats Units als anys 45-48 i jo acabo de passar 26 anys a Catalunya.
Bé, en el nostre cas, no es tracta d’un exili, més aviat d’un retorn, desitjat , això sí, des de fa temps, amb anades i vingudes, ara si , ara no, perquè? Quan? Com?
Però vet aquí que arran d’una defunció a la família, i  uns dies passats allà al maig, i una trobada ecumènica en una fundació d’art, vam preguntar si faltaven pastors i ens van dir que sí.
De seguida, ens vam presentar, per escrit, després hi va manar, vam esperar les respostes, que van ser afirmatives.
A l’estiu hi vam tornar per buscar pis, mobles de segona ma, i vinga fer caixes, triant, remenant, llençant, fent papers i tràmits de duana, 900 quilometres i apa, ja estem instal•lats des del 8 de novembre.
Una festa molt emocionant organitzada pels fills, amb un centenars d’amics de tots aquests anys i llocs i entitats estimades.
Una integració ara amb una comarca a majoria catòlica, on els protestants som el 7% de la població, amb temples i capelles visibles, una bona entesa, un compartir llocs, púlpits, celebracions, etc.
El Nadal var a la vegada intens de feina, el que més va costar va ser el dinar del 25.
Vam posar unes espelmes amb davant de cada una els noms dels fills, com si estiguessin a taula amb nosaltres, però, NO hi eren, i gràcies al skype, vaig poder superar les llàgrimes.
Penso en altres mares com les que vaig conèixer a Frater Nadal: sud-americanes que havien deixat bebès i nens petits al país i que trigarien anys a poder pagar-se el “boleto” per  a anar a veure’ls. O la Elisabeth, una amiga de Barecelona que te un fill a Colombia i l’altre a Nova Zelanda, i també s’alegra de les trobades pel skype.
Bé, ahir vaig ser elegida, 66 vots: 64 a favor, 2 abstencions.
Vaig començar oficialment l’1 de desembre com a pastora “sufragant”, vol dir que aspira a lloc de feina, però que falta el tràmit de l’elecció en assemblea general extraordinària de la parròquia. En Carles havia estat elegit ja al setembre i va ser instal•lat al 20 de novembre.
Però vaig començar el 25 de novembre per un enterrament i el 27 en uns “Focs d’Advent”, una caminada ecumènica amb cants, reflexions i pregàries, on fins i tot vaig tocar la flauta, i entre les peces que vaig triar no podien faltar ni el Noi de la Mare i ni  el Cant dels Ocells…
Al desembre, ja els primers cultes, 2 enterraments més, un d’ells en una església catòlica, ja que es preveia que el nostre temple seria massa petit.


Els col•legues; en Pierre, pastor al 100%, francès, que havia estat a la parròquia francòfona de Washington, i que està a Martigny des de fa 9 anys.
Apassionat d’art, fent servir molt sovint imatges, pintures, icones per a les seves predicacions.
Pierre-Alain, diaca al 100%, està a la parròquia des de fa 13 anys i que s’ocupa de la catequesi, de  les visites als hospitals, i celebra algun culte.
Tots dos estaven tan desbordats, la parròquia te 22 municipis, i en pocs anys ha passat de  2500 a 3200 membres, que necessitaven un reforç urgent.
Com que la parròquia té dos temples, es fa el mateix culte, l’un el dissabte a les 18 i l’altre el diumenge a les 10.
Els dos acaben amb un cafè, un temps d’intercanvi de notícies, d’acollida dels nou vinguts.
Em toca celebrar doncs un culte al mes, i si puc, col•laborar amb els col•legues pel Sant Sopar els altres diumenges, tenint evidentment la llibertat de no anar al culte algun diumenge o d’anar a una altra parròquia.
Ens hem repartit també els casaments, batejos i enterraments ( uns 30-40 a l’any).
Cada mes, estic de guàrdia uns dies perquè en Pierre pugui agafar els dies festius que li corresponen.
Estan previstos campaments i sortides de la parròquia, a Taizé, al  Monestir del Saint Bernard, hi ha una trobada al juny amb protestants de Chamonix i Aosta.
Començo doncs a descobrir les activitats, els compromisos socials i culturals, i la gent.
Hi ha moltes parelles mixtes, molta gent vinguda d’altres comarques, Ginebra, Vaud, etc i/o que són de comarques on es parla alemany.
Els 4 enterraments que he celebrat fins ara eren tots de persones de Suïssa alemana, que van venir joves a treballar al Valais, i no van marxar mai més.
El Valais té molt sol, i fa que molta gent que hi tenia la residència secundària, decideix establir-s’hi per  a la jubilació.
També hi ha uns quants pastors jubilats que hi tenen el piset o el xalet, i apareixen al culte de tan en tan i donen un cop de ma en cas de substituir un pastor.
Algun d’ells porta una sèrie d’estudis bíblics molt animats.
També hi ha gent que ve de cap de setmana.
Suïssa té el famós Abonament ½ tarifa de segona classe que permet agafar el tren a meitat de preu, i tens l’abonament amortit en pocs viatges.
Això permet una gran mobilitat, i a més a més la xarxa d’autobusos postals, amb un compartiment al darrere pels esquis, et deixa al bell mig de les estacions de ski.

La parròquia tindrà aviat dos canvis importants: la sala està en reformes per a tenir més capacitats d’acollida i també unes instal•lacions modernitzades pels que hi treballen: la secretària, nosaltres els pastors, i també el temple rebrà uns vitralls magnífics realitzats pel pintor Hans Erni, a punt de fer 103 anys.
Un regal de part  de  la Fundació Gianadda,  on es va celebrar l’acte ecumènic del 8 de maig, on vam preguntar si els feia falta pastors...
Ja ho veieu, uns mesos intensos, que han valgut la pena.
Us abraço a tots vosaltres els amics, familiars que ens seguiu en la nostra crònica “Del Vallès al Valais”. Un petó a tots, i segur que ens veiem a l’abril! Nath.

LA MILLOR FAMILIA... AQUELLS QUE EL VAN ACCEPTAR

Arribo a la capella. Poc després es presenta el empleat de la funerària. Em pregunta si vindrà algú de la família. Li dic que no ho sé que possiblement no. No s'entenia amb la germana. No es parlaven. I un altre germà esta ingressat en un hospital. Sorprès el empleat em diu... així què, no vindrà ningú?. Li faig saber que si, que molt probablement vindran amics seus, principalment de la feina. I poc a poc arriben. Primer el seu cap, un home d'uns 50 anys, amb un somriure amable, franc. Ja ens coneixem, ens vam trobar dos dies abans. Ell i un altre col·laborador de l'empresa em van venir a veure per parlar-me del difunt.
El J. s'havia format per a poder exercir una professió. També va fer carrera a l’exèrcit. Tot semblava anar be. Fins que un dia va perdre el amor de la seva vida. La seva estimada va morir. A partir de aleshores va anar caient com en un pou, i res no va tornar a ser com abans, es va despreocupar, i va viure al marge, sol, es va descuidar, abusava del alcohol. Es va enfonsar. Va arribar a l'empresa. Li van donar feina. El cap va estar d'acord de donar-li una oportunitat. Era delicat doncs no es podia sacrificar en res la qualitat en la producció. Havia de complir amb els requisits necessaris. I poc a poc es va establir entre el seu cap i ell una mena de joc: el J intentava passar els límits, es descuidava una mica en la feina, no l'acabava com calia. El seu cap no baixava la guàrdia, l'obligava a rectificar, a acabar, a fer-ho be. Però ho feia amb respecte cap a ell, el tractava amb humanitat, amb dignitat.

El J era una persona fora de lo comú. Des de que havia conegut el pou, la seva escala de valors va canviar, ja no va considerar important tenir èxit professional o econòmic,  o social. Va començar a viure al dia a dia, sense preocupar-se per el demà. A la feina, poc a poc es va establir una relació de comprensió mútua, primer amb el seu cap, i després es va fer extensiva amb la resta d'empleats. Van acceptar el J tal com era, no van intentar canviar-lo. tot el que li demanaven era que fes bé la seva feina. I aleshores van descobrir que era una persona amable, educada, generosa, que estava sempre de bon humor, discreta en quan a la seva vida. En quan als seus mals, la motxilla que portava amb la que els arrossegava era prou gran com per a no haver de parlar-ne amb els altres. Mai el sentien, ni queixar-se, ni lamentar-se, ni explicar les experiències negatives que l'havien marcat. Sempre positiu, disposat a ajudar als altres. Un dia, se li va diagnosticar un càncer. El va superar. Quan els seus companys de feina ho van saber es van preocupar molt, i ell els deia, "no, no serà res, no us preocupeu". Al cap d'uns anys es va reproduir. I va ser definitiu. No va deixar de treballar, per a no sentir-se sol. A la feina hi trobava amistat, companyia, un tracte humà i agradable. A principis de desembre va arribar el moment de la jubilació. La malaltia havia avançat. A l'empresa li van regalar un vol en helicòpter. El podia compartir amb altres. Podia  fer-lo amb el seu cap, o amb altres col·laboradors. Va escollir els dos mes joves tot dient que els altres per la posició professional que tenien si volien volar en helicòpter s'ho podien pagar. Els joves, en canvi, no. Això era el dia 29 de desembre. Ja estava molt malalt. El dia 24 havia passat la nit amb la família del seu cap. El dia 31 aquest el va anar a veure a casa seva. Esava molt malament. El van ingressar malgrat que ell sempre havia dit que volia morir a casa, en el matalàs que tenia a terra de la seva habitació. El dia 2 moria.
A la capella hi havia tots els seus companys de feina, el seu cap, el amo de l'empresa que ha vingut d’una altre regió de Suïssa. Aquest, quan venia per a visitar la sucursal, sempre el convidava a sopar. Han vingut les cambreres dels restaurants en els que havia fet arranjaments en altres temps, a canvi de un àpat. Han vingut persones que havien acceptat el J. Havien après a estimar-lo, amb totes les seves peculiaritats. Li van donar amor i comprensió. Amb aquest entorn, envoltats de persones que van aprendre a estimar-lo, sense jutjar-lo, sense fer males cares, sense obligar-lo...  a vestir-se bé... a viure com ells... el J va saber donar el millor d'ell mateix. El seu cap, al principi de entrar a l’empresa, algun dia li deia... “avui no tornes a casa sense que t’hagis dutxat”... amb el temps ja no va ser necessari.

Avui eren una trentena de persones a la capella. Ningú de la família. Hi havia una foto d'ell recolzada en una espelma. La foto, no s'aguantava. Per mes que ho intentàvem queia. Al final el empleat de la funerària l'ha canviat de lloc.
Hem pregat, hem llegit l’Evangeli, hem escoltat la Chanson de l'Auvergnat, de Brassens, i al final el Oh Happy Day, en el seu honor. També musiques celtes interpretades a la viola per Jordi Savall. El J va escollir viure com els ocells del cel i els lliris dels camps, viure al dia, i va assumir les conseqüències de la seva elecció. No he pogut per mes que fer esment de la qualitat humana que va trobar al seu voltant en l'empresa que el va acollir, que no el va rebutjar, que no el va fer fora. Amb paciència el van anar incorporant, sense tolerar errors, corregint i respectant a l'hora. I ell va seguir el joc. No el van voler canviar. Però ells han quedat marcats per la seva senzillesa, per la seva amistat. No van voler que marxes sol. Tant aviat va saber que el pastor trucava per a oferir el seus serveis van voler trobar-lo.
M'han dit que ha estat el millor homenatge que se li podia fer. Textos: Les benaurances. Els pobres, els qui conten poc, els que estan al marge son restituïts en la promesa del Regne. No us preocupeu per el dia de dema. Aquesta va ser la seva filosofia. Pocs la segueixen. Jesús no diu "feu com els ocells... o com els lliris", diu "mireu", es a dir, observeu, deixeu-vos inspirar, deixeu-vos portar per la llibertat dels ocells i la bellesa dels lliris, i construïu en la vostra vida espais de gracia en els que l'amistat, per a res, sense interessos, sense condicions, espais en els que es practica amb sinceritat la acceptació mútua, espais en els que l'amor torni a ser present per aquells que un dia l'han perdut. Per gracia. Sense demanar res a canvi. Al final els dos joves que havien fet el viatge amb el J han vingut i m'han ensenyat la foto del dia del helicòpter. El J estava al mig d'ells dos, amb crosses. Estaven emocionats de haver compartit aquells moments amb ell. M'han dit que l’emmarcarien i la penjarien a les instal·lacions de l'empresa.
Hem marxat. La monja que estava a la capella m'ha dit que ha estat un bell testimoni. Ara el J ha volat, com els ocells del cel. I amb els seus companys de feina, he pogut entrar i participar en la seva última pagina, el principi de la seva absència. Amb la complicitat dels qui l'han estimat. Ha estat un privilegi poder expressar tanta amistat, tanta comprensió, tant d'amor dels qui un dia, malgrat que no tenien cap obligació cap a ell van decidir posar la humanitat i la ètica per sobre de la lògica de l'empresa. Gracies.

QUAN UN ALÈ ES DESA PER A NO TORNAR

Aviat farà un mes que estem integrats a la nostra feina. Desembre, pràcticament ja ha passat; advent, nadal, activitats, festes, cultes especials, i també visites, a gent gran, al hospital. Vivim a Saint Maurice, on el Carles es pastor. La Nathalie a Martigny, a 15 kilometres. Una ciutat de 17.000 habitants!. Al Vallès en dirien un poble. Saint Maurice, ciutat també, de 4.400 habitants!. La Nathalie ha fet 3 enterraments. Jo cap. Observem que aproximadament n'hi ha un 1% al any, sobre el número de membres. A la parròquia Des 2 Rives (Saint Maurice - Lavey) hi ha 750 membres. Aquest any hi ha hagut 6 enterraments.

El diumenge a la tarda, sona el telèfon, era el pastor Boismorand de Martigny. Demana per la Nathalie. S'excusa. Ha d'atendre una familia. Avui ha fet el enterrament. En cada cas cal anar, visitar, escoltar la familia, deixar-se tocar per el seu sentir, comprendre, entendre, acompanyar, copsar... per finalment expressar, una paraula, una reflexió, una pregària, que digui el que ells viuen. Han perdut un ésser estimat, l'han restituit amb els records, explicant la seva vida. Cada vegada és diferent. Cada situació. Cada familia. I cal absorbir, el que es diu, i el que no es diu, el que s'insinúa, el que es plora, i també el que es recorda amb agraïment, i amb el somriure. Recollim els millors records explicats amb amor i tendresa. Recollim la biografia de la persona. Per ressaltar al final uns trets determinats. Que pot ser han passat desapercebuts durant la seva vida però que li han donat el seu caràcter. Cada persona porta en ella mateixa un tresor de dignitat, de humanitat reconciliada, que sorgeix des de la senzillesa d'una vida en la que força i fragilitat es succeeixen, s'alternen, i conviuen. Ressorgeixen qual la lluita s'ha acabat.

Un enterrament és un comiat, és l'última pàgina, el principi d'una absència. No es tracta de fer panegirics ni parlar de heroïcitats, ni de inventar-se una persona que no ha existit. Es tracta de restituir el tresor de dignitat que s'ha mantingut, que ha residit en el fons de la persona tot al llarg de la seva vida, moltes vegades en mig de imperfeccions, derrotes, decepcions. Aquest tresor sovint està en petites coses, en petits trets, gestos, costums, gustos, paraules, expressions de la persona. Per aquests trets s'ha fet estimar, per ells ha estat agradable conviure amb ella. Aquests trets han dibuixat la seva vida al costat d'altres trets, alguns forts, altres foscos, altres febles, indecisos, imprecisos.

Un enterrament és com aquests quadres en els que el pintor aconsegueix un efecte donant una lluminositat especial a un detall del quadre, a vegades petit, insignificant. Amb el seu art y la seva interpretació, aquell detall dona significat al quadre. Al voltant hi pot haver un munt d'altres detalls, una gran varietat de colors, de tons, ombres i clarors, però l'artista ha volgut destacar un detall. La resta no s'esborra. Hi és. També es contempla. Però el pintor ens fa estimar el quadre per aquell detall tractat amb delicadesa, restituit amb molta cura, amb amor.
.

ADEU A UN POLITIC DE CONVICCIONS

Avui, diumenge, ens llevem amb neu. I amb la noticia de la mort de Vaclav Havel. Un polític amb conviccions. Les expressava en els seus discursos. Reflexions carregades de realisme, d'aquest realisme valent que perquè ho era l'acompanya l'esperança. Havel diagnosticava, compartia la seva comprensió de la realitat, dels problemes, de les situacions, i les posava en perspectiva de futur indicant sortides, maneres de resoldre els conflictes. Sempre invocant la capacitat de l'home per adaptar-se, canviar, re-inventar. Us recomano que llegiu els seus discursos. Se'n poden trobar per internet. Adéu a un polític com n'hi ha pocs (si és que n’hi ha). No se’l notava atrapat en una ideologia, i encara menys dominat en el aparell d'un partit, com la majoria de politics d'avui en dia que notes que defensen el seus interessos de partit. No els sents parlar de les seves motivacions. No es percep en ells un rerefons de conviccions profundes sobre l'esser humà, la vida, la societat, el món. No s'adrecen al ésser humà que rau en el fons de cada ciutadà. S'adrecen als votants que som sense tenir en compte que som capaços de molt més que posar el vot en una urna. Que som, o hauríem de ser capaços d'assumir responsabilitats, per més que costi un sacrifici. El destí del món depèn cada cop més de que cada un en la part que li toca assumeixi la crisi, disposat a fer l'esforç, i amb l'esperança de que un futur de promesa de justícia i de solidaritat sempre és possible. Els politics defensen la seva cadira i son incapaços de transmetre conviccions sobre el ésser humà i la seva capacitat de transformar la crisi en noves oportunitats.

ETS TU EL QUE VE?... O N'HEM D'ESPERAR UN ALTRE?

Passen els dies. El fred augmenta. Avui dia de pluja. A les 18’30. Una altre “finestra d’advent”. Agafo el cotxe. Passo el pont cap a Lavey. En un carreró veig un cobert. A dins un cop més: taula parada, espelmes, sopa de carabassa, vi calent, un pessebre. La gent arriba i els hi dic. Estem sorpresos de veure amb quina facilitat treuen els termos!.

I això que es diu que en el països a on fa fred la gent s’està a casa, i no surt. De cap manera!. Ahir mateix, a la tarda… relacions publiques… uns quants comerciants de Saint Maurice, entre els que es trobava la llibreria de les monges de Sant Agustí, oferien un vi calent al carrer. Plovia. En el cobert d’un bar van muntar la parada. Termos…, pastes, cacauets, i mandarines. Parlo amb dues monges.

Conec el ex-president de la municipalitat. A la gent els hi agrada quan els dic que Saint Maurice porta molt bé el fet de ser "la porta del Valais", son gent molt acollidora. Parlem una estona, encara prenc una mica de vi calent, i m’acomiado. Tinc consell a les 19’30. Fins a les 22’30. Meditació: En les benaurances hi ha un detall significatiu. També en el salm 1. “Benaurats”… resulta que també es pot traduir per “en marxa!”. La versió de André Chouraqui ho tradueix així. La felicitat està en el fet d’anar sempre endavant, no aturar-se en el camí dels dolents. Sempre cridats a aixecar-nos de nou. Us suggereixo que agafeu el text de les benaurances i en lloc de “benaurats” hi poseu “En marxa! »

A la finestra del advent em toca fer el comentari. El faig sobre la pregunta dels deixebles de Joan Baptista a Jesús: “Ets tu el que ve, o n’ hem de esperar un altre?”. Ets tu el que vé. En grec, "erjómenos": El que ve. Algunes bíblies tradueixen per “el que vindrà”, o “el que ha de venir”. No!. El que ve!. Respectem el text!. La pregunta, al mateix temps és una afirmació. El que ve, vol dir que sempre està venint, que no para de venir cap a nosaltres. En el AT trobem el mateix amb el significat del nom de Déu. “Jo sóc el que sóc”, diu Déu a Moisès. També es pot traduir per “el existent”, el que s’esdevé constantment. En ambdues definicions hi ha un concepte dinàmic. Déu s’esdevé constantment en la nostra vida. Jesús ve, arriba fins a nosaltres. Amb Jesús el futur esdevé present. Amb raó va dir als seus deixebles que deixessin de preguntar-se el dia i l’hora en que el Messies havia de arribar. El futur és ara. I així podem comprendre millor quan diu “no us preocupeu per el dia de demà… que cada dia en té prou amb el seu treball”. A cada dia el seu esforç i en cada esforç Déu s’esdevé, ve en Jesús. Com si volguessin enganxar-se a la nostra existència.

La pregunta del Baptista no s’ha de entendre des de categories d’espai i de temps. No és una qüestió de trobar una data en el calendari. S’ha de entendre com una confessió de fe: Déu en Jesús, s’esdevé amb nosaltres. Emmanuel. Som doncs convidats a una actitud existencial. El Jesús que no para de venir ens posa dempeus cada dia per a rebre’l.

Surto de la “finestra” (la d’advent… ja m’heu entès), i agafo el cotxe cap a Vérossaz. Carretera de muntanya. En 20 minutets arribo. Poble de 600 habitants. Recepció oferta als nous habitants del municipi i als joves que acaben de fer 18 anys. Conec els consellers municipals que el president de la “commune” em presenta. Parlem… i al cap de poc… “De Barcelona doncs?”. Si. “Del Barça?”. Si, és clar. I resulta que allà a dalt, em trobo que n’hi ha dos que son més aviat del Madrid. Els hi dic que no és preocupin… que tinguin paciència… que ja els hi arribarà el seu torn. Mentrestant ha arribat el capellà local. D’origen africà, del Congo. Fa 6 anys que està per aquells paratges. Comença la cerimònia. Dic la meva. Els felicito. Un acte com aquell expressa actitud d’acolliment, cap als nou vinguts, i cap als joves.

Es una manera d’expressar que el municipi els valora i els reconeix en el que poden aportar cada un d’ells per a la comunitat. Es amb aquesta mena d’actes que es perpetuen els gestos que afegeixen una dimensió humana a la vida dels pobles. S’evita l’anonimat. Al final surten les safates de formatge, pa, i “viande séchée”. I el vi. Parlo una mica amb la gent. I m’acomiado. A fora neva. Agafo la carretera amb la confiança de que els neumàtics d’hivern (aquí obligatoris) seran suficients. Baixo, lentament, fins que al arribar a menys alçada la neu passa a pluja. Arribo a casa. Acaba la jornada. Son les 20’30.

EL SOL NO HA MARXAT... ENS VISITA DE NOU...

Avui al mati. Visita a Mme S. Un llarg camí de sofriment: malalties, dols, dificultats. Però hi ha en ella una solidesa que m’impressiona. I una lucidesa a l’hora de raonar la vida i les circumstàncies, amb molt de realisme i vitalitat, amb els seus 86 anys. Acabo la visita després de dues hores. Em demana perdó… “Es que parlo massa!”. Preguem. Al final, obrim els ulls. Ella els té un xic humits, somrient, i amb un gran sospir diu: “Ça fait du bien”. La visita pastoral. Un temps, un espai, per escoltar la persona, deixar que s’esdevingui, que pugui

avançar en el seu camí, dient el que porta a dins. No hem de pretendre dir-li el que ha de fer, ni tan sols omplir-la de savis consells, o deixar anar una col•lecció de versets bíblics. Deixar que el seu interior es digui amb tota senzillesa, i sinceritat. Acollir la persona. Tal com és. Amb tot el que porta. I procurar que es senti bé. Deixant de cantó judicis. La fe, , el testimoni del amor de Déu en nosaltres ens dona la qualitat d’acolliment que ens fa capaços de escoltar, rebre, i portar la persona des de la certesa del perdó, en la pregària i en el secret del cor.

A la tarda, culte en una llar d’avis. Un dels cultes de la parròquia. M’han dit que ha de ser curt. Com a molt 40 minuts. Amb Santa Cena. Hi assisteixen residents, i també persones que viuen a Saint Maurice. Parlo del advent, i del Nadal, focalitzant el tema en el contrast que hi ha entre llum i tenebres. Jesús és la llum, la Paraula, el Verb que és la llum del món. I quan ens fixem en las narracions del naixement veiem que la nit, la foscor tenen un lloc important. Els pastors estan a la nit, al ras, i l’àngel els envolta de llum. Els savis d’orient veuen l’estel en la nit. Sense que el text ho digui de ben cert el naixement de Jesús es representa de nit, en un estable. Jesús, des de un començament comparteix la foscor, la nit del món.

Hi ha una novel•la, “Si le soleil ne revenait pas”, d’un autor suís, Charles Ferdinand Ramuz, que explica la historia d’un poble de muntanya en el que, a l’ hivern no hi ha sol. N’hi ha en aquestes terres sabeu?. Es veritat. Les muntanyes a l’ hivern tapen el sol. Ni un trist raig. Us podeu imaginar la alegria que hi ha el dia que els primers raigs arriben.

Explica la novel•la que en un poble d’aquests, hi ha un vell, el savi el poble, que un any pronostica que el sol no tornarà. Tothom el creu, i comencen les pors, i les supersticions

Una noia, però, no el creu, i en contra de la opinió de tothom decideix pujar fins a dalt de la muntanya, per poder dir a tothom que el sol hi és, que no se’n ha anat. Puja, i puja, enfonsant-se en la neu, i no para, supera totes les dificultats. I quan arriba a dalt de tot el sol li il•lumina la cara.

En la meditació he fet la relació amb el Nadal i la novel•la de Ramuz. El Nadal ésuna mica com aquesta noia de la novel•la. Ens diu que Déu no ha marxat. Que no s’ha apagat la seva llum, malgrat la foscor.

Celebrar el Nadal es una invitació a renovar l’esperança. Malgrat que sobre nosaltres i el món hi pugui haver obscuritat, som convidats a creure com la noia, amb Jesús, el petit infant de Betlem, que neix en la nit dels homes, que Déu segueix present, que no ha deixat el món, que no l’ha oblidat, i que l’estima tant que ens envia la seva llum.

Al Nadal som cridats a renovar les forces, a ser rearmats de valentia, i anar a la font del amor que ens salva. Som cridats, com la noia de la novel•la de Ramuz, a superar les nostres muntanyes, les nostres dificultats, sobreposar-nos als nostres sofriments, pujar, per més que ens costi sortir de les nostres nits, per contemplar en Jesús l’aurora de Déu en les nostres vides.

AQUESTA NIT ELS CIMS S'ENAMOREN... LA LLUNA ELS ESTIMA.

Després de dinar agafo el cotxe per anar a la població veina. Monthey, à 7 km. Hi ha una sessió de catequesi infantil. Tot conduint veig les muntanyes,cada vegada mes nevades.
Arribo al centre parròquial. 25 nens i hi han passat tot el dia. Hi ha un acord entre les esglésies i les escoles per poder organitzar, amb la col·laboraió dels mestres, aquestes jornades de catequesi, tres cops a l'any, per cada classe. El tema que han tractat: "Déu ens estima tal com som". Amb activitats, jocs, fitxes, etc. Quan arribo estan fent una celebració. El M., el diaca, els hi està fent un resum del tema. Al final

ens diu a tots... "i ara, per acabar, mireu a la persona que teniu al costat als ulls, i li dieu: la teva mirada és important per a mi, i et valoro, i t'accepto tal com ets". Després passa una panera plena de fruits, i en agafem un cada un de nosaltres, per tornar-lo a posar a la panera posada al peu de la taula de la santa cena. Com una ofrena que cada un de nosaltres fa per a Déu. Per acabar faig una pregària. Ens agafem tots les mans. "Gràcies perquè ens estimes tal com som, forts o febles. Gràcies perquè la persona que tinc al costat, i que em dona la mà té molt de valor per a tu". I acabem pregant el Pare Nostre. I la benedicció. "Déu us beneeix, està al costat vostre, cada dia, a casa, a l'escola, amb els pares i amb els amics".

Després de la celebració juguen al joc de les cadires però de manera que ningú perd. S'elimina el aspecte competitiu. El objectiu es que es van eliminant cadires i a les hores tots s'han d'ajudar per a poder pujar a les cadires que queden, i que al final ningú tingui els peus a terra.

Després del joc reapareixen els fruits en forma de macedònia. I un ensenyament més: Junts, tal com som, si ens ajudem, podem fer coses bones. Si només posem taronges

en una macedònia què passa?. “Doncs que no és una macedònia...” diu una nena, i un nen diu... “doncs que només té la vitamina c”... i un altre... “només té un gust”. Junts, si ens ajudem, si ajuntem les forces aportant cada un el que té, tal com és, podem fer coses millors que si les fem sols.
I aquest vespre, divendres, un cop més, una finestra d'advent. En un garatge d'una casa que es troba en un barri apartat, sense enllumenat públic. Arribo, busco la casa, i no la trobo. Decideixo tornar a baixar cap al poble, i veig pujar la T, l'amfitriona de la setmana passada. Avança pausadament, amb una llanterna s'il•lumina el cami. Baixo el vidre. La saludo, i la convido a pujar... m'indica el camí. Després de deixar el cotxe en un lloc apartat de la casa, tot caminant m'explica que ja fa temps que el barri demana que "la commune", el municipi, els hi posi enllumenat en els seus tres carrers, però no els hi posen... Jo li intento explicar en francès lo de la dita castellana, "les choses de palais vont lentement", i me’n adono que dit així no té cap gràcia. Aleshores li dic "en espanyol "on dit -las cosas de palacio van despacio-". A les hores ho entén. I em diu... "s'ha de tenir molta paciència en aquesta vida". "Hi tant -li dic-, hi ha moments que ens ajuda oi?". Arribem a la casa,

el Cyrille, el capellà, ja hi és. L'amfitriona ens rep amablement, quan entrem al garatge l'aroma de coca i croissants recent fets ens sorprèn. I poc a poc arriba la gent. Uns porten la sopa, els altres el vi calent, uns altres un cake.I mandarines, i cacauets.
El Cyrille, m'explica que fa uns anys en un poble no gaire allunyat, va nevar molt. L'ajuntament va netejar els carrers, però només va pensar en els cotxes, no va treure la neu de les voreres. Va gelar. Una dona, ja de certa edat va anar a veure el "syndic", el equivalent del alcalde, i es va queixar. "No heu pensat en les persones grans que podem caure?, haureu de treure la neu de les voreres". I sembla que el "syndic" li va contestar: "Senyora... el mateix que li ha posada la treurà". El syndic no va ser reelegit. Va haver de esperar tota una legislatura per a tornar a agafar la cadira. El Cyrille fa la celebració, em demana que llegeixi el Evangeli. Cantem. "Adesdte Fideles"... i altres cants d'advent i Nadal. Al final escoltem un conte de Nadal, i tornem a cantar.
Al tornar cap a casa m'endinso en la foscor per anar cap al cotxe i veig la llum de la lluna reflectida en el blanc de la neu. De sobte sembla que les muntanyes estiguin més a prop. I escoltant, escoltant, he sentit l'alegria dels cims enamorats de la lluna, elegants, senyors de la nit, callats, imperturbables, discrets... Noto que estàn contents.

ATERRANT... AMB JOAN BAPTISTA

La gent pregunta... "Comment ça va?". Una vegada i una altre. Amables, atents, conscients de que no deu ser fàcil. I jo responc... aterrant... . Es una manera de dir que ja hi ets però no del tot. Has tocat terra però em prou feines estàs operatiu. De moment es tracta de retrobar el ritme de la vida, del dia a dia. Aquí. Immergir-te en la vida quotidiana. I el que més t'ajuda és el contacte amb les persones. Ara una entrevista, programada, a l'agenda, o simplement anant pel carrer, et trobes amb el encarregat de la deixalleria. El primer dia que hi vam anar amb un munt de caixes de cartró. Em veu baixar del cotxe i em diu... "I vostè d'on ve?". Òbviament les plaques de la matrícula del cotxe em delataven. No era d'aquí. Plaques verdes, de les provisionals. Tenen una P. Molta gent pensa que som de Portugal. Contesto: Bona tarda, sóc Carles Capó, pastor de Saint Maurice... i encaixada de mans... ell em contesta: “Voilà, c'est ce que je voulais entendre...” ja l'havien avisat de que hi aniríem. Coses dels pobles petits. I és que, en principi, mentre no estiguis domiciliat al municipi no pots llençar coses a la deixalleria... i nosaltres, amb les nostres matricules verdes amb una “P”, som massa sospitosos. Cap problema. Podem descarregar els cartrons.

Avui he quedat amb la P. M'havia de ensenyar la capella a on es fa el culte del dissabte. Es en una comunitat de monges. Ens deixen la capella. Parlem una bona estona. Família. Filles. Nets. Vida quotidiana, dificultats, lluita. Quan marxem a fora ens espera una "soeur". He decidit que quan les saludi els hi diré: "Bonjour ma soeur". Perquè elles em diuen... "Bonjour monsieur le pasteur". Els primers dies vam anar a la llibreria... que també és de les monges. Em vaig presentar a una d'elles. A l'endemà estàvem al carrer, i de sobte sento una veu que em diu, tota alegre: "Bonjour Mr. le pasteur". Una salutació a la que m'he de acostumar.

Per tornar a la visita a la capella. A la sortida una "soeur" ens diu: "Voleu prendre un cafè amb nosaltres". Amb molt de gust ho fem. I ens expliquen la seva historia... sense aturar-se massa... tot i que les que ens atenen ja son de edat avançada es nota que cada una té les seves obligacions... al cap de 1/4 d'hora totes desapareixen. Son 18 germanes. La comunitat es va fundar a l'any 1906. Tenen editorial. També tenien impremta. La van haver de tancar. Era massa car renovar la maquinaria. I tenen llibreria. Una mica com la Claret. Molt gran per un poblet de 4.400 habitants!.

A les 12 hem quedat la Nathalie i jo al “Foyer Franciscain”, hi ha una activitat ecumènica. Un dinar comunitari tots els dimecres d'advent. I allà trobem membres de la parròquia, i coneixem a més gent. I és així, de fil en agulla, que vas aterrant, posant els peus a terra (que per a mi ja és un dir), obrint tots els 5 sentits al que t'envolta, absorbint la vida, intentant sentir l'esperit del lloc, la mentalitat de la gent, l'esperit de la historia d'aquest poble, i sobre tot... l'Esperit de Déu, que és al costat i que t'ajuda a fer un bon combinat de tot això.

A taula, la MR ens pregunta... i què, els agrada Saint-Maurice?. Diem que si, que ens hi trobem molt bé. I contesta... "es que hi ha gent que troba que és un forat, així, tot encaixonat entre muntanyes". I jo li contesto: Si, però quin forat! Amb unes arrels ben profundes, una abadia fundada a l'any 515. Estan preparant el 1500 aniversari. I unes escoles a les que arriben cada día 2.000 alumnes. Un forat… si, però carregat de historia i de cultura, i de religiositat. Un poble. Aquí en diuen una ciutat plena de caràcter.

I és aixi, respirant, captant, escoltant, mirant, que vas aterrant. Passo els dies

i vaig preparant al mateix temps, predicacions, missatges d’advent per les recepcions dels municipis de la parròquia, els ajuntaments organitzen festes d’advent. El pastor també té un moment per a dir la seva. Agafo el personatge de Joan Baptista com a fil conductor. El profeta « indignat », rebel. Es una mica com si diguéssim fill de pastor però que no dona exemple. El seu pare sacerdot al temple… i ell acaba predicant al desert, lluny de la teologia oficial. El profeta incòmode, perquè treu la seguretat dels que es pensen que per ser fills de Abraham ja ho tenen tot. I els diu que Déu, d’un cor dur, dur com una pedra, però penedit, pot fer néixer un fill, i una filla. Hi ha un tret que trobo una mica divertit del Baptista. Va vestit amb pel de camell i s’alimenta de llagostes i mel boscana. En els temps que vivim en els que planeja l’ombra de l’escassetat, de les restriccions, quan pugen els preus i sentim parlar de crisi alimentaria, el Baptista ens fa pensar amb la seva senzilla indumentaria i el seu règim tan frugal, que la vida, en el fons, la vida depèn de molt poques coses. No fa falta pas gaire per viure. I penso que si hem de anar cap a moments de dificultats econòmiques i materials, de fortes restriccions, caldrà apostar de manera decidida a favor d’aquest ésser humà capaç de trobar en si mateix virtuts de lluita i resistència, per seguir sent humans, dintre de tot i creixent en dignitat, encara que sigui amb llagostes i mel boscana. I és així que vas aterrant…. Amb la gent, amb Joan Baptista. Una abraçada a tots.